Franco, tendència entre els joves: el preu d’un passat impune

BarcelonaFranco era molt bo amb les operacions de màrqueting, sabia com perpetuar la seva imatge i adaptar-la als nous temps. El 20 de novembre farà 50 anys que va morir. Mai va fer cap tuit, esclar. Tanmateix, el seu fantasma és ben present a les xarxes. Mentre l’extrema dreta treu més pit que mai i enalteix amb impunitat el franquisme o penja el cartell d’assassí des d’una finestra del Parlament a Lluís Companys, la judicatura continua sent un mur insalvable per a les víctimes del franquisme.

La democràcia és fràgil i les enquestes no són gaire optimistes. Segons les entrevistes de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) d’aquest novembre, a Catalunya només quatre de cada deu homes joves d'entre 18 i 25 anys consideren que la democràcia és un sistema preferible a tots els altres. La bretxa entre nois i noies és ben visible: en elles, el suport a la democràcia creix fins al 45%. Una altra enquesta, aquesta del CIS, publicada a l'octubre, destaca que un 16,8% d'espanyols valora positivament la dictadura franquista. En canvi, a la pregunta de si es considera motiu d'orgull la transició democràtica, un 71,5% respon que sí. Ara bé, ¿què hi ha darrere de totes aquestes xifres? ¿I, realment, la transició va ser tan modèlica?

"Franco és trendingtopic", assegurava la divulgadora Josefina Mesa a les jornades Reforçar la memòria, organitzades per l’Observatori Europeu de Memòria. "M’agradaria dir que he hagut de buscar en els llocs més foscos i profunds d’Internet, però no és així –explicava Mesa–. Les xarxes socials juguen un paper clau, no tan sols perquè difonen missatges, sinó perquè configuren formes de pensar, sentir i actuar políticament". La majoria dels vídeos i imatges que circulen sobre el dictador el presenten com un avi entranyable i divertit. "Per molts joves és la seva primera aproximació a la figura i en aquests missatges no hi ha cap menció ni a la repressió ni a la fam ni a la por, Franco és un avi innocent i carismàtic", diu Mesa. "Hi ha una crisi de la democràcia liberal, els joves tenen feines precàries, estan frustrats i cansats de promeses incomplertes, però no són agents passius, i també hi ha feministes, ecologistes... La dreta no ha guanyat, sinó que està competint per obtenir el seu vot", diu Mesa.

Si Franco fa certa gràcia a alguns joves és perquè la dictadura els queda lluny temporalment i perquè en moltes escoles la memòria històrica no ha entrat a les aules i, si ho ha fet, ha estat de puntetes. "No saben com és viure en una dictadura i això és culpa d’una societat que ha renunciat a transmetre o no aborda amb profunditat un passat traumàtic. S’ha d’evidenciar que el malestar no se soluciona votant l’extrema dreta", assegura Mesa.

Hi ha diferències de gènere importants. La majoria dels nostàlgics o que reivindiquen un govern autoritari són homes. "Hi ha estereotips masculins que es perpetuen. Les donen entenen millor els avantatges de la democràcia, perquè tenen en compte el que han patit les àvies, les mares i elles mateixes", assegura Martí Marín, professor d’història de la UAB. Tampoc s'ha d'oblidar que, de moment, continuen sent majoria els joves que defensen la democràcia i que s'han mobilitzat tant al carrer com a les universitats en contra de l'extrema dreta. Fins i tot, hi ha estudiants que han reclamat l'obertura de fosses.

"No hi ha hagut una veritable i decidida política per transmetre, a tots els nivells, la veritat i la memòria de tot el que va passar i va suposar la dictadura, per això no hauria d’estranyar que sigui relativament senzill manipular un nombre de persones «explicant-los» que aquells anys van ser fantàstics, que la democràcia és un destorb i que, al capdavall, amb Franco es vivia millor i per extensió, també seria així amb una dictadura similar", explica Javier Chinchón, professor de dret internacional a la Universitat Complutense de Madrid. Chinchón no considera que la Transició fos tan modèlica i l’indigna que, en segons quins àmbits, no es toleri cap crítica: "Criticar, amb conseqüència, totes les deficiències que arrosseguem des de la Transició. Això vol dir assenyalar el que es va decidir aleshores i que més endavant no va ser exemplar, modèlic, exitós... No és una cosa de sentit comú, és una manera més de defensar i fer avançar la democràcia que tenim a tot l’Estat, quelcom cada dia més important en els temps que vivim", assegura.

L’augment de votants d’extrema dreta és un fenomen europeu. "L’esquerra ha perdut la partida a les xarxes i no està sabent reaccionar, potser també perquè té valors democràtics, un dels quals és la llibertat d’expressió", assegura Queralt Solé, professora d’història de la UB. "Fem tard perquè la dictadura queda lluny de les generacions més joves i, a vegades, no saben què vol dir democràcia. Les polítiques de memòria haurien d’incidir més en la llibertat que tenim, en les lluites per obtenir drets", afegeix.

"He calculat que des de començaments del segle XXI, hi ha hagut nou milions de persones que han sortit del sistema educatiu obligatori sense haver fet pràcticament res sobre la Guerra Civil, el franquisme i la Transició, cosa que em sembla molt greu", diu Fernando Hernández Sánchez, autor de Francofacts. Desmontando los bulos sobre el franquismo, amb il·lustracions de Pedro Vera i publicat per Pasado y Presente.

Hernández va ser durant 23 anys professor d’institut i actualment és professor de Magisteri. "La meva experiència com a docent em demostra que mai s'arriba als períodes més recents, i el mateix sistema educatiu conspira per dissuadir d’escollir les parts més recents de la història", diu. Per exemple, segons Hernández, costa molt que a la Selectivitat –les preguntes les decideix cada comunitat autònoma– es demani sobre la Guerra Civil. Hi ha, segons Hernández, cert temor. "Hi ha la temença que això pot provocar problemes. Ningú protesta perquè en una classe de biologia s’ensenyi evolucionisme, però d’història tothom en té una opinió i es considera que totes són vàlides, siguis profà o expert", lamenta Hernández.

A nivell historiogràfic s’ha fet molta recerca i s'ha batallat molt per explicar certs episodis del passat més recent. "La primera dificultat va ser accedir a les fonts documentals del franquisme. Adolfo Suárez, primer president després de la dictadura, va ordenar als governadors civils destruir molta documentació", detalla l’historiador Borja de Riquer. Al llarg dels últims cinquanta anys s’han anat obrint arxius, però encara en queden que són inaccessibles. "Encara hi ha moltes dificultats per accedir, per exemple, a la persecució dels maquis, perquè l’arxiu de la Guàrdia Civil funciona com un arxiu privat, i també continuen sent inaccessibles molts documents de les brigades politicosocials", afirma Riquer.

Gairebé quaranta anys després de l’intent de cop d’estat del 23-F o de la dissolució dels GAL, a l’estat espanyol no es pot consultar cap document que contingui informació classificada sobre aquests dos episodis foscos de la història, perquè encara és vigent la llei de secrets oficials franquista. Tot i així, existeixen síntesis i centenars de recerques. "El problema és com tot aquest coneixement arriba al conjunt de la població", diu Riquer.

Tothom es posa les mans al cap quan es publiquen enquestes que constaten que el suport a l’extrema dreta creix entre els joves i les polítiques de memòria no sembla que estiguin tenint, de moment, gaire efecte. "No hi ha una política clara per revertir-ho. Si és una tendència passatgera o no, dependrà de la política institucional. Hi ha d’haver una part pràctica per revertir-ho, igual com hi ha una política d’habitatge o de millora de les condicions laborals. Jo em conformaria que s’aprengués bé què signifiquen els drets i deures, com funciona el sistema polític, què és l’IRPF i d’on ha sortit...", assegura Marín, que també destaca la importància de la transmissió de valors, testimonis i experiències dins la família. "No hi ha d’haver silencis i no es pot fer servir la por com a excusa, més por feia la dictadura", diu Marín. El silenci familiar té els seus perills. "És un error, el que fa una dictadura tan llarga i tan sagnant no és per oblidar, és per reflexionar. No és un precedent positiu i s'ha d'explicar el perquè. No fer-ho és un error", destaca Riquer.

Des del 2007 s’han anat aprovant lleis de memòria històrica tant a les comunitats autonòmiques com a l’Estat. "Fer les lleis de memòria tan tard ha estat un error brutal. ¿Per què no es van fer als anys 80? Ara no hi ha consens i s’han convertit en una arma de combat polític entre els partits", lamenta Marín. "Les lleis de memòria són insuficients", afirma Raül Digon, advocat i professor de Ciències Polítiques de la UB. Segons Digon, s’ha produït un fenomen curiós. Moltes comunitats autònomes, com la valenciana, van fer lleis pioneres que en els últims anys s’han anat derogant amb l’arribada al poder del PP.

"Potser moltes lleis van arribar tard, però tenen un valor declaratiu i simbòlic. Quan s’han anat derogant, s'ha fet blanquejant el franquisme i criminalitzant la II República, amb una simetria entre perpetradors i víctimes", diu Digon. "Hi ha un desacomplexament de l’extrema dreta que és molt visible. Hi ha una onada reaccionària que blanqueja i naturalitza aberracions que fa un temps no s’haurien fet", afegeix Digon. En canvi, Solé valora tot el que ha implicat la llei de memòria espanyola aprovada recentment: "S'ha aconseguit exhumar i identificar víctimes de Cuelgamuros i aquest lloc s'ha ressignificat i s'han fet polítiques per exhumar fosses", assegura.

"Als inicis de la democràcia, molts ajuntaments progressistes van treure la simbologia franquista sense que ho demanés cap llei i ningú va dir que tornessin a posar l’avenida del Caudillo, per exemple. Ara, en canvi, l’extrema dreta treu més pit que mai", afirma Marín, que creu que no hi va haver cap depuració després de la dictadura i que hi hagut continuïtat tant de nissagues com de maneres de fer. "Un jutge viu on viu i es relaciona amb qui es relaciona", afirma Marín.

Existeix, des de fa dècades, una doctrina jurídica internacional consolidada, segons la qual qualsevol estat que emprèn una transició després d’una dictadura marcada per greus i múltiples vulneracions dels drets humans està obligat a adoptar mesures en els àmbits de la veritat, la justícia, la reparació, la memòria i les garanties de no repetició. "A Espanya, però, des de l’inici de la Transició no s’ha impulsat pràcticament cap actuació efectiva en cap d’aquests camps. No hi va haver depuració en els cossos policials ni en la judicatura. Pel que fa específicament al poder judicial, esperar que després de quaranta anys de dictadura passés d’un dia per l’altre a ser sensible a les demandes de les víctimes dels crims franquistes –o, en general, a exercir un paper impecable com a garant d’un estat social i democràtic de dret fonamentat en la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític– era una esperança il·lusòria", defensa Chinchón.

Fins ara, s’han presentat 115 querelles arreu de l’Estat per crims diversos: desaparicions forçades, tortures, nadons robats i altres vulneracions greus. Totes han estat inadmeses a tràmit. La pràctica totalitat dels tribunals espanyols continua immòbil, tant amb la llei de Memòria Democràtica com sense. "Sense negar altres virtuts que pugui tenir aquesta norma, la realitat és que, cinquanta anys després de la mort del dictador, l’estat espanyol –amb comptades però significatives excepcions– no ha estat capaç de garantir el dret a la justícia de les víctimes per greus violacions dels drets humans i dels crims internacionals comesos durant la Guerra Civil i el franquisme. El balanç final, en conseqüència, només pot confirmar una situació tan insostenible com descoratjadora", afegeix Chinchón.

"Hi ha una cultura molt reaccionària dins la judicatura, no hi ha hagut relleu democràtic equivalent al que es va fer a l’exèrcit. Hi ha hagut relleu generacional, però en alguns casos són els mateixos llinatges, no són persones que provinguin de classes populars, perquè per opositar s'ha de tenir un bon matalàs familiar. Amb l'establiment de beques es vol intentar que no es reprodueixin determinats prejudicis", diu Digon.

Circulen moltes mentides sobre Franco a les xarxes socials. La dictadura va deixar un rastre de terror: milers d'assassinats, tortures, corrupció, por, pèrdua de drets i de llibertats, abusos de tot tipus...Tot això no apareix en els vídeos i imatges que mostren un dictador divertit. Tergiversar el passat o mostrar simbologia franquista, malgrat que aparentment és sancionable, es continua fent amb força impunitat. "Un baix nivell d'exigència cap als representants públics i poca crítica per part dels ciutadans és l'herència principal que la societat espanyola deu a Franco cinc dècades després de la seva mort", assegura Hernández.