Hervé Le Tellier: "És més fàcil ser feixista que demòcrata"

BarcelonaL'escriptor, matemàtic i periodista francès Hervé Le Tellier (París, 1957) buscava una casa "natal", un lloc on pogués inventar unes arrels, a Montjòus, a prop de Dieulofet, a l'actual regió francesa d'Alvèrnia-Roine-Alps i es va topar amb un nom a la paret, André Chaix (1924-1944), que va morir lluitant amb els maquis contra els nazis. A partir de la recerca de la curta vida d'aquest jove francès, l'autor reflexiona sobre l'ascens del nazisme, però també fa un retrat força inquietant de la nostra societat. A El nom a la paret (Edicions 62/Seix Barral), traduït al català per Jordi Boixadós, l'editor i crític literari, guanyador del premi Goncourt 2020 amb L'anomalia (Edicions 62), parla de la solidaritat i la resistència, però també de la facilitat que tenim per convertir-nos en feixistes.

El llibre parteix d'un fet real i íntim. Què el va impulsar a escriure'l?

— El 2020, durant el confinament, vaig veure el nom d'André en u`pa mur. Acabava de sortir de la voràgine del Goncourt i volia fer un llibre breu i senzill. Vaig decidir fer-lo sobre l'André i els maquis en aquella regió. Vaig trobar una caixeta que contenia tot el necessari per escriure'l. Podia parlar sobre qui era ell i sobre Dieulofet, que té una certa singularitat perquè és un poble de la resistència. Quan encara no havia acabat d'escriure el llibre, es van produir els atemptats de Hamàs, l'atac d'Israel contra la Franja de Gaza, l'elecció de Trump... I el relat de llibre es va alterar perquè el món estava canviant de manera radical. Ressonava de manera molt potent tot el que havia succeït als anys 30 i 40.

Per què és tan peculiar Dieulofet?

— Hi havia unes mil persones en el poble que eren refugiats, migrants, jueus... Els amagaven i no hi havia denúncies. Per tant, el poble, a la seva manera, va oferir una mena de resistència passiva a l'ocupant. És un poble una mica recòndit als Alps.

Quina idiosincràsia particular i quina diferència té amb altres poblacions?

— Hi ha protestants, que van ser perseguits durant segles a França per l'Antic Règim, i catòlics que van acollir aquests protestants. Per tant, hi ha una tradició històrica d'oposició respecte al poder central i d'acollida de població perseguida. Quan hi van arribar els jueus, la població no sabia ben bé què volia dir ser jueu, però els van acollir de manera natural. No entenien per què els perseguien. Continua sent una ciutat d'acollida. Hi ha una casa dels migrants i acull palestins, sirians i persones de tota mena que viuen grans dificultats. L'eslògan de la ciutat continua sent: "A Dieulofet ningú no és estrany, ningú és un foraster".

Al llibre escriu que potser té pietat pels joves engolits en l'espiral negre de la Creu Gammada, però no té indulgència pels francesos que van deixar que la covardia o l'afany de tenir una carrera definissin el seu destí.

— Hi ha una diferència que s'ha de fer claríssimament entre el règim de Vichy i aquests auxiliars o persones molt joves que es van allistar. Faig una diferència entre aquesta joventut, que és una joventut perduda, sense educació, sense formació, i els qui estan al capdamunt o els ideòlegs.

El llibre té moltes reflexions que enllacen amb el moment en què vivim. Una és la fragilitat de la democràcia i la rapidesa com s'estén el feixisme.

— És com la veritat i la mentida. Mark Twain té una frase: una mentida pot fer mitja volta al món mentre la veritat s’està posant les sabates. És com quan algú diu que la Terra és plana i després algú altre necessita deu minuts per contradir-lo. I això ho veiem ara també a les xarxes socials, amb l'administració Trump, que és la reina de la mentida. El mateix passa amb el feixisme i la democràcia. És molt més complicat debatre que fer callar la gent. I per això el feixisme avança ràpidament, perquè no necessita debat. N'hi ha prou amb donar una ordre i ràpidament la segueix un exèrcit, o uns col·laboradors, mentre que la democràcia és una cosa raonada i, per tant, va més lenta. El que veiem avui és una lluita entre les persones que actuen pel seu propi interès i els que intenten resistir sense utilitzar les mateixes armes. El feixisme convenç amb mentides i odi. A la democràcia potser el que li falta és la capacitat de respondre i això és culpa dels seus dirigents. Ha de ser molt forta i no s'ha de sotmetre. Però això no és fàcil.

Costa menys ser feixista que demòcrata?

— No som feixistes de manera espontània, però és més fàcil ser feixista que demòcrata. Per motius que tenen a veure amb la nostra pròpia naturalesa, la nostra capacitat de conformar-nos i d'adaptar-nos al grup, de sotmetre'ns a l'autoritat i, per acabar, la tendència a la violència. Forma part del nostre ADN i de la nostra animalitat. Ens va salvar en el neolític, però planteja alguns problemes en societats civilitzades. Mira, jo utilitzo una frase de Malraux que em sembla molt adient. Malraux afirmava que el feixisme és menys una doctrina que un estat d’ànim; ho relacionava amb el pessimisme. També deia que darrere un feixista no hi havia fidelitat. El feixista té una visió negativa del món. Les democràcies sobreviuen gràcies a la fraternitat i aquesta fraternitat no s'ha de limitar a la tribu sinó a tota la humanitat. I potser un dia entendrem que cal ampliar-la, fins i tot, a les espècies animals.

Al llibre critica que es fa servir massa la paraula terrorista. A qui li interessa fer-la servir?

— Tots som terroristes per a algú. Es titlla de terroristes les lluites dels pobles que no tenen exèrcit. La resistència francesa va ser considerada terrorista. Trump fa servir la paraula terrorista, també terrorista domèstic, per parlar dels seus opositors. És una paraula que es fa servir per restar credibilitat a algú. No s'utilitza per exemple, quan es tracta d'organitzacions militars d'un estat. En canvi, considero que Israel té avui un exèrcit terrorista, perquè està destruint tot un poble. Terrorisme s'usa de la pitjor de les maneres i que crec que no l'hauríem de fer servir mai. En desconfio com la pesta. Prefereixo, per exemple, els termes opressor, resistent o criminal de guerra, que són paraules que per a mi tenen més sentit.