26/03/2017

Micronacions: un continent submergit i poètic

6 min
Un dels racons més plàcids del barri de Christiania. FOTO: Stig Nygaard/FLICKR

BarcelonaTots nosaltres portem una micronació potencial a dins. Si ens ho proposéssim podríem fundar-ne una ara mateix, en un espai tan petit com la nostra habitació, designar el cap d’estat, la moneda, la llengua oficial i tantes altres particularitats com volguéssim. “Les micronacions no són reconegudes com a tals pels governs i per les grans organitzacions internacionals”, explica el periodista italià Graziano Graziani, que acaba de presentar la traducció catalana de l’interessant i excèntric Atles de micronacions (Males Herbes, 2017). Aquestes petites extensions territorials que s’autodenominen lliures, sovint instal·lades en illes, poden semblar simples acudits, com passa amb la República de Kugelmugel, situada al Prater de Viena, nascuda amb la voluntat d’incloure una sèrie d’allotjaments esfèrics dissenyats per l’artista Edwin Lipburger, o són motivades en senyal de protesta, com ara la constitució del Regne Gai i Lèsbic de les illes del Mar del Corall l’any 2004 amb l’objectiu de denunciar l’homofòbia australiana.

“La primera micronació de la qual vaig sentir parlar va ser el principat de Sealand, fundat l’any 1967 -diu Graziani-. Juntament amb la ciutat lliure de Christiania, a Copenhaguen, és una de les més conegudes perquè és l’única que ha estat acceptada indirectament per dos estats sobirans del món, el Regne Unit i Alemanya. Investigant una mica vaig trobar que Sealand no es troba ni tan sols en una illa natural, sinó en una plataforma militar abandonada. La va constituir Paddy Roy Bates després d’alliberar-la de les ràdios pirates que hi havia amb la missió de crear-hi la seva pròpia emissora”. Graziani no en va tenir prou escrivint un reportatge: al cap de poc va anar a parar a una altra micronació, l’Illa de les Roses, “una illa artificial situada a la costa de Rímini que va declarar-se independent d’Itàlia el 1968”. Des de petit, Graziani era un “malalt de la geografia real”. Va ser estirant el fil de les micronacions que va descobrir “un continent submergit de l’imaginari de l’aspiració independentista” que estava dispers “en diversos llocs del món”.

Realitats molt literàries

El seu atles inclou la història de 56 de les micronacions -n’hi ha centenars-, producte “de la recerca i documentació” i explicada “amb voluntat literària”. Algunes de les entrades del llibre podrien formar part d’una novel·la de Massimo Bontempelli, Thomas Pynchon o Kurt Vonnegut. “La tria l’he fet a partir de la notorietat dels casos, però també de les possibilitats narratives -explica-. La meva intenció era entretenir els lectors”. Més enllà de “l’element divertit i hilarant”, un dels aspectes que més interessava a Graziani era la “reflexió política i fins i tot filosòfica sobre què és un estat”. Diu: “Més enllà del reconeixement oficial i dels efectes reals -està estructurat al voltant d’un govern, té un exèrcit...-, se sustenta en una convenció fictícia entre els ciutadans. Les micronacions estan integrades per un grup reduïdíssim de persones que comparteixen una sèrie de convencions: ningú més, a banda d’elles, les accepta”.

La República d’Uzupis, situada a Vílnius (Lituània), té una Constitució amb 41 articles com aquests: “Tothom té dret a no ser noble i famós” i “Tothom té dret a tenir dubtes, però no és obligatori”. Frigolàndia, a Itàlia, és “la primera república marítima de muntanya”, un espai de dues hectàrees ocupats per les escultures de Luciano Biscarini. El Domini de Melquisedec, amb capital a Jerusalem, és una micronació fraudulenta des d’on s’han practicat diverses estafes bancàries. “Cada vegada hi ha més intents de crear micronacions perquè com més globalitzats estem, més valorem els nostres trets individuals”, afirma Graziani. Encara que al llibre no hi aparegui, Barcelona també té una micronació, Ciutat Virtual de Meridiana, creada el 1996: ha passat de ser una autocràcia a ser una república que ja compta amb tres Constitucions i una bandera que homenatja l’estelada.

Deu micronacions imprescindibles

Principat de Pontinha. Illa de Pontinha (Madeira)

Només té deu anys d’història i no hi viu ningú. El seu fundador, Renato Barros, n’és també el cap d’estat: Pontinha és una illa minúscula, de 178 m, que es declara independent de Madeira. Barros la va comprar per 25.000 euros i hi va de tant en tant, quan la feina de professor a Funchal l’hi permet. “De moment, Pontinha és un principat -admet-. Serem un regne quan entrem en una fase expansionista”.

Regne de Redonda. Illa de Redonda (Antilles)

Situada en una illa de 3 km al mar de les Antilles, Redonda és una monarquia capitanejada des del 1997 per l’escriptor Javier Marías. Compta amb una distingida noblesa cultural, formada per Pedro Almodóvar, Alice Munro, António Lobo Antunes i Francis Ford Coppola, entre d’altres.

Regne d’Araucania i Patagònia. Xile i Argentina

A finals del segle XIX, el Regne d’Araucania i Patagònia -que té una superfície de 738.500 km- va proclamar la seva independència respecte a Xile. El seu artífex va ser Orélie Antoine de Tounens, defensor de la nació maputxe, i les seves peripècies van motivar un llibre de Jean Raspail i apareixen també al volum de viatges A la Patagònia, de Bruce Chatwin.

Oiléan Thoraigh. Illa de Tory (Irlanda)

La llengua oficial de la monarquia de l’illa de Thoraigh és el gaèlic. És l’únic lloc d’Irlanda on mana un rei, Patsy Dan Mac Ruáiri, encara que no té cap poder ni exerceixi cap funció, “a part de ser amable i donar la benvinguda als visitants poc habituals de l’illa i explicar-los històries antigues amb una pinta de cervesa al davant”, segons recorda Graziani a l’ Atles de micronacions. És un dels escenaris on tenen lloc algunes de les llegendes de la mitologia cèltica.

Christiania (Dinamarca)

A la comunitat hippie de Christiania els cotxes estan prohibits i la convivència s’inspira en els principis del summer of love. Des del 1971 ha sigut una de les destinacions més conegudes per als llibertaris de tot el món. Encara ara, quan se surt del barri, hi ha un arc de fusta on es pot llegir: “ You are now entering in the European Union ”. A dins de Christiania s’hi viu encara una utopia política i artística amb un miler de residents.

Garbage Patch State. Arxipèlag mòbil (Oceà Pacífic, Atlàntic i Índic)

El Great Pacific Garbage Patch és un arxipèlag gegant de residus plàstics que flota i es desplaça per l’oceà des de fa anys. Està catalogat com un dels deu desastres ambientals més devastadors del planeta. Ara per ara, és una de les micronacions més extenses: té gairebé 16 milions de km, i encara creix. Va ser constituïda per l’artista Maria Cristina Finucci a Ca’Foscari, a Venècia, el 2013, amb l’objectiu de conscienciar l’opinió pública de l’amenaça que representa.

República d’Uzupis. Vílnius (Lituània)

La creació d’Uzupis el 1997 té a veure amb la construcció, dos anys abans, d’una estàtua d’homenatge a Frank Zappa, “sant patró de la lluita per la llibertat”, segons comenta un dels fundadors de la república, Saulius Paukstys. Dues dècades després, Uzupis fins i tot surt a les guies turístiques. És un “món a part que, malgrat el temps i els canvis, encara conserva l’encant”, escriu Graziano Graziani. La Constitució de la República d’Uzupis consta de 41 articles: tothom té “dret a ser feliç” i ningú “no té dret a la violència”.

Kalakuta. Lagos (Nigèria)

L’any 1970, el músic nigerià Fela Kuti va fundar, als afores de Lagos, la República de Kalakuta (que significa canalla en swahili). Era una comuna situada a la propietat de Kuti i va durar només set anys: el 18 de febrer del 1977, un contingent de mil soldats va irrompre-hi salvatgement. Hi va haver agressions i violacions, i la mare de Kuti va ser llançada des de la finestra d’un primer pis: va morir l’any següent a causa de les lesions. Fela Kuti va dedicar dos discos a les víctimes de Kalakuta, Sorrow, tears and blood i Unknown soldat.

República de Cihangir. Istanbul (Turquia)

La idea que hi ha darrere de Cihangir és “viure artísticament els espais per transformar-los”, diu la directora teatral turca Sule Ates. Aquest barri d’Istanbul es troba al districte de Beyoglu, molt a prop de la plaça Taksim, i els principals espais de reunió dels seus més de 3.600 habitants -laics, solters, cosmopolites i generalment amb sensibilitat artística- són el cafè Kardesler i la taverna Özkonak.

Regne Gai i Lèsbic. Illa de Cato (Mar del Corall)

“L’homosexualitat no és un comportament que hagi de regular-se. És una identitat que s’ha de respectar”. Aquestes paraules apareixen a la declaració d’independència del Regne Gai i Lèsbic de les illes del Mar del Corall, que va néixer el 2004 com a protesta contra una esmena de la llei australiana d’aquell mateix any segons la qual no es té en compte els drets de les parelles homosexuals i rebutja el reconeixement de les unions de ciutadans del mateix sexe que s’hagin casat en un altre país.