Miquel Vilà i Francesc Artigau fan un ‘Diari satíric’ a la Parés

BarcelonaAbans de la Guerra Civil hi havia un producte anomenat Erectil. Estava fet amb “fils de sotana” i “collons de sargantana”, diu l’artista Miquel Vilà recordant el poema satíric de Josep Maria de Sagarra on va trobar la recepta, mentre recorre l’exposició que té en cartell a la Sala Parés juntament amb Francesc Artigau, Diari satíric. La cinquantena d’obres que la formen, la majoria de les quals són de Vilà, aborden temes d’actualitat d’una manera encara més descarnada que la mitja dotzena de dibuixos d’Opisso i Picarol que les posen en context.

Un dels treballs d’Opisso, titulat Històries reials, és esfereïdor, perquè sembla fet ara: hi ha presos, exiliats, militars armats, uns altres que reben reverències, un saló on hi ha un “ lorito real ” i un harem en ebullició. “En aquest país la cosa dona per molt”, subratlla Vilà, abans de començar a desgranar els temes dels seus treballs, entre els quals hi ha les escoltes de la Camarga, Luis Roldán, el cas Palau, Alfonso Guerra passant el ribot a l’Estatut, Ada Colau (que apareix com un fanalet de foc enlairant-se), José María Aznar amb tricorni i una col·lecció de retrats de la família Pujol que evoquen l’esperit corrosiu dels retrats de la monarquia de Goya, entre els quals destaca un de Marta Ferrusola comptant diners vestida de mare superiora i un tercer dels seus fills nus que recull la frase que va pronunciar al Parlament quan assegurava que havien quedat “amb una mà al davant i una altra al darrere”.

“Venint cap aquí he vist que la Reial Acadèmia de Medicina és plena de pintades. Al seu costat els pintors d’Altamira eren genis. L’important és saber observar i que quedi l’essencial, i això és molt difícil”, diu Vilà, que va treballar com a il·lustrador al diari Avui. L’origen de la mostra es remunta a una visita que li va fer el director de la Sala Parés, Joan Anton Maragall, durant la qual va descobrir aquest vessant fins ara inèdit de la seva producció. “Faig aquests dibuixos per desfogar-me una mica”, explica Vilà. També satiritza Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Frederic Amat i el seu projecte per a la façana del Liceu i Josep Lluís Nuñez, que només veu el solar d’un lloc on hi ha una església romànica.

El projecte de la mostra, comissariada per l’historiador Sergio Fuentes, col·laborador habitual de la galeria, va néixer fa un any i mig. “No es pot dir que sigui oportunista -diu Maragall-. Aquests dibuixos estan fets d’una manera natural, com quan un escriptor sent la necessitat, l’instint o la ràbia, com li vulguem dir, d’escriure alguna cosa que sap que no li publicarà cap mitjà”.

Els diaris dibuixats d’Artigau

Miquel Vilà i Francesc Artigau van estudiar junts a la Facultat de Belles Arts i no van compartir la feina entre ells abans d’exposar-la. Els nou dibuixos d’Artigau exposats són una lliçó d’economia de mitjans i porten el Procés i l’1-O a una esfera més assossegada. Mentre que els de Vilà són com un cop de puny, aquests inspiren resiliència. “Hi ha indignació, però amb distanciament -diu Artigau-. No puc evitar cercar la bellesa, perquè agraeixo les obres que han transcendint encara que van ser fetes amb una ideologia que no comparteixo”.

Goya és un dels pintors que uneix els dos artistes, i Artigau també reconeix la seva admiració per Rembrandt. Els seus dibuixos estan fets a casa els caps de setmana, i són com un dietari. “No són una crònica. N’hi ha que el contingut és social en el sentit d’on venim, o on anem, i quins anhels i quines obsessions tinc”, diu Artigau. També reflecteixen el seu mètode de treball, on conviuen l’art institucionalitzat i el popular. “Treballo molt a partir del que vaig recollint al llarg del dia”, conclou.