Primavera Sound 2019: 10 moments amagats i un canvi de paradigma

BarcelonaLa matinada de dissabte es van viure els últims concerts massius del Primavera Sound 2019, una edició especial i diferent, marcada pel reconeixement explícit de l’organització d’un canvi de paradigma: la nova normalitat del festival ja no són la música independent i els cartells de majoria masculina. Un reemplaçament que, tal com confirmen les dades, el públic ha avalat amb entusiasme. La figura que millor representa el relleu en l’hegemonia cultural és J Balvin, que va aparèixer a l’escenari carregat de bling bling i amb una explícita reivindicació del gènere: “Estic content que per fi hi hagi reggaeton, aquí”, va dir en ple concert, conscient que fins fa no res un artista de les seves característiques s’hauria conformat amb un escenari més petit, mentre Primal Scream, de la vella guàrdia, tocava a l’escenari gegant. “ Si necesitas reggaeton, dale ”, diu un vell hit del colombià, i vistos els passos de ball de Barcelona tenia més raó que un sant. El seu triomf és, també, el d’una aposta feta com a festival.

Però aquesta edició del Primavera Sound no només ha sigut el moment de J Balvin, hi ha altres artistes que han quedat amagats de les càmeres i que s’apleguen en aquesta llista.

Christine & The Queens

Una versió de David Bowie per fer callar tot el públic

La versió a cappella de Heroes, de David Bowie, va ser l’equador d’un dels espectacles més frescos, elegants i alhora reivindicatius del festival. Christine & The Queens van fer un concert espectacular sense focs d’artifici, només amb bon gust, imaginació i un talent indiscutible.

Guided By Voices

Una nevera de càmping a la bateria de Kevin March

Quan has fet centenars de cançons, com és el cas de Guided By Voices, que poden facturar un parell de discos l’any sense despentinar-se, acabar la feina amb Game of pricks i Glad girls és de Primera Divisió. Ha costat tenir-los al festival, però hi han arribat, ells i la seva nevera personal.

Solange

Una explicació de deu minuts d’amor a Barcelona

Solange està en un punt en el qual només competeix contra ella mateixa. Després del xou inoblidable de fa dos anys, dissabte va repetir i va deixar tothom bocabadat amb la seva concepció d’espectacle global, elegància i felicitat per haver superat un any complicat. El seu és un disc que no sona com ho fa perquè sí, com va explicar en el seu llarg parlament d’amor al Primavera Sound.

Primal Scream

Una bandera del Celtic a l’escenari Primavera

D’acord que la nova normalitat és l’ urban, però si tens al davant Bobby Gillespie entonant hits pretèrits en una nit de Championsno pots parar de moure els peus i cantar com si fossis britànic. La de Primal Scream va ser la nit de Rocks, Movin on up i Loaded, però també la d’una bandera verd-i-blanca que va aparèixer a l’escenari.

Stereolab

L’esperat retorn de la discoteca francesa

Només havien sonat tres cançons i Lætitia Sadier ja havia visitat la nostra discoteca favorita, la francesa. Potser encara els falta rodatge, però no han perdut ni un bri de facultats per oferir concerts deliciosos. El final, amb Lo boob oscillator, va ser un dels millors moments del festival.

Lisabö

Els micros i les constants puntades de peu

Amb els bascos Lisabö es compleix una màxima que cal seguir amb fe: no fallen mai. Havent sumat un bateria i un guitarrista més a la formació titular, els Lisabö segueixen explotant el soroll més emocional i compacte amb la certesa de saber-se imbatibles en el que fan. Els micròfons, que no van parar de rebre puntades de peu, en són testimonis.

Jungle

Un concert ple de tonalitats del color de l’or

Jungle és una banda que vam conèixer en un Primavera Club, i en el seu concert de divendres va haver-hi moments que la il·luminació els feia semblar del color de l’or. Un viatge als anys 70 i 80, no només musical, també sensorial.

Jarvis Cocker

El messies britànic amagat rere una cortina de fum

L’ex-Pulp va reconèixer durant el concert que el fum l’obsessiona. Aquest ambient va ajudar a fer encara més hipnòtic els Jarv IS, la seva nova banda. Peces inquietants, violins estridents i invitacions al ball en cançons com Must I evolve?, amb Jarvis Cocker tocant una elèctrica de dotze cordes.

Lizzo

Llençant a la brossa tot allò que diuen que és normatiu

El xou de Lizzo va ser una amalgama de bones vibracions, positivisme i autoreferencialitat. A més de fer un xou espectacular, la diva de Detroit sap carregar-se amb intel·ligència l’engany del normie. Els moments desbocats amb les seves ballarines han sigut l’autèntic the new normal del Primavera Sound d’aquest any.

Amyl and The Sniffers

Un primer pla del cul de la cantant, Amy Taylor

Cada cop es diu menys que cal endinsar-se en la lletra petita del Primavera Sound. I mai s’hauria de deixar de fer. En cas contrari, ens perdríem concerts com els d’aquests punks australians barbamecs, les seves cançons urgents i la seva cantant provocant el personal posant el cul en primer pla en el seu espectacle.