Mor als 76 anys Alan Parker, el director de 'Fama' i 'Crema Mississippi'

BarcelonaAlan Parker, un dels directors britànics més populars entre mitjans dels 70 i la dècada dels 90, ha mort aquest divendres als 76 anys. La filmografia de Parker es va caracteritzar per la varietat de gèneres que va tocar, però va destacar sobretot com a director de pel·lícules musicals i, en general, per la seva capacitat per connectar amb el públic. Títols com el thriller antiracista Crema Mississippi, el drama L'Exprés de Mitjanit o el musical Fama, que va inspirar una famosa sèrie de televisió, van ser èxits de taquilla que van consolidar Parker com un valor segur de la indústria.

Com altres cineastes britànics de la seva generació, la publicitat va ser l'escola formativa de Parker, que durant una dècada va facturar anuncis que el van convertir en un dels directors publicitaris més cobejats. Aquests anys també van forjar una certa identitat com a cineasta, un gust per l'efectisme i l'artifici que sempre li van retreure els seus crítics però que va procurar-li una carrera llarga i projectes de primera línia a Hollywood. Va debutar el 1973 amb el telefilm romàntic No hard feelings, però la primera pel·lícula cent per cent Parker va ser Bugsy Malone, una paròdia del cinema de gàngsters interpretada íntegrament per nens en què les metralladores no disparen bales, sinó pastissos de nata.

Una altra constant en la carrera de Parker va ser la polèmica, que el va acompanyar des que el 1978 va filmar un guió d'Oliver Stone sobre l'experiència real d'un estudiant nord-americà, Billy Hayes, detingut a Turquia per traficar amb dos quilos d'haixix. L'Exprés de Mitjanit es prenia moltes llicències amb la història real de Hayes i retratava tots els personatges turcs com uns monstres, però va ser un gran èxit de taquilla, segurament per l'habilitat de Parker per gestionar la sordidesa i el sentimentalisme de la història en clau de relat de supervivència.

I en un triple salt mortal que seria habitual en la seva filmografia, les presons turques van deixar pas el 1980 a l'escola d'arts de Nova York de Fama, un musical sobre el somni de triomfar d'una colla de ballarins, músics i cantants que es va avançar dues dècades al discurs d'Operación Triunfo. L'èxit del film va donar peu a una sèrie que explorava les vides i relacions dels estudiants i professors amb més matisos i complexitat que la pel·lícula.

Els 80 van ser la dècada daurada de Parker, que buscant noves formes d'abordar el cinema musical va portar a la pantalla el disc conceptual de Pink Floyd The wall. El mur de Pink Floyd barreja seqüències dramàtiques, videoclips i animacions en un còctel entre grandiloqüent i surrealista que obvia totalment la presència del grup i de l'ànima del projecte, Roger Waters. ¿Un precedent dels visual albums avui tan en boga? El següent film de Parker tornava a tenir un protagonista torturat, però en lloc de Bob Geldof com a rocker deprimit, a Birdy tenim un jove Matthew Modine amb la ment fracturada pels horrors viscuts al Vietnam amb un Nicolas Cage en un dels seus primers papers importants. Un altre vers lliure de la interpretació, Mickey Rourke, regalimava carisma al següent film del director, el reivindicable noir El cor de l'àngel, una història de detectius i bruixeria tan al límit com l'aparició fugaç d'una Lisa Bonet en ple trànsit espiritual i la caracterització mefistofèlica de Robert De Niro.

Consolidat en la indústria, Parker aborda el 1987 un projecte més ambiciós, el thriller dramàtic Crema Mississippi, sobre dos agents de l'FBI (Gene Hackman i Willem Dafoe) que a principis dels 60 investiguen l'assassinat en un poblet del sud dels Estat Units de tres activistes en favor dels Drets Civils dels afroamericans. La pel·lícula va obtenir set nominacions als Oscars i va ser elogiada per abordar el racisme estructural de la societat nord-americana, però amb el temps també ha estat criticada com a exemple de pel·lícula de denúncia que posa tot el focus sobre l'heroisme i la integritat dels personatges blancs.

La música va tornar al cinema de Parker amb The Commitments, potser la millor pel·lícula blanca sobre música negra, però és que ja ho diuen els protagonistes que "els irlandesos són els negres d'Europa". La novel·la de Roddy Doyle serveix de base per a una història vibrant de perdedors, classe obrera i música soul, potser la millor pel·lícula sobre la formació –i autodestrucció– d'un grup. Més humil que altres pel·lícules de Parker és la més rodona de totes, sobretot comparada amb l'Evita excessiva i sense ànima que va dirigir poc després a major glòria de l'ego de Madonna. El relatiu fracàs (considerant les expectatives) d'aquesta adaptació del musical d'Andrew Lloyd Webber es va encadenar amb una discreta adaptació del bestseller de Frank McCourt Les cendres de l'Angela que, juntament amb el drama criminal La vida de David Gale, tancava una carrera potser irregular però amb molts moments excitants i joiosos.