Arts escèniques

Mor Antonio Tarantino, el dramaturg que posava llum als marges de la societat

Autor de 'Stabat mater', era una de les figures més rellevants del teatre italià contemporani

A Antonio Tarantino (Bozen, 1938 – Torí, 2020) l'atreien irresistiblement els personatges perduts, que subsisteixen fora del sistema i que no es deixen vèncer pel capitalisme. Amb una veu poètica afilada i a vegades fins i tot agressiva, el dramaturg italià era un dels màxims exponents del teatre europeu contemporani de finals del segle XX i principis del segle XXI. Autor d'obres com Stabat mater –que es va estrenar l'any passat al Teatre Nacional de Catalunya– i Vespres de la beata verge –que es va poder veure a la Sala Beckett el 2012–, Tarantino ha mort aquest dimarts als 82 anys per coronavirus.

Tarantino era un dramaturg solitari i ombrívol, que fugia de la fama i preferia mantenir-se fora dels focus. Però amb Stabat mater va aconseguir un èxit fulgurant que el va situar a primera línia del teatre italià. L'autor va escriure-la el 1993, quan tenia 56 anys, i va ser guardonat amb el premi  Riccione Ater de Teatre, que també va reconèixer-li l'obra  La passió segons Joan. A Stabat mater, el dramaturg dona veu a una prostituta que està marcada pel dolor que li ha causat la desaparició del seu fill. 

‘Stabat Mater’, rebel·lió als magatzems del TNC

"Un dels seus grans valors era la construcció d'aquests personatges perduts, derrotats, marcats per un terrible patiment i ferits pel capitalisme. Era el dramaturg de la deshumanització", explica Magda Puyo, que el 2019 va dirigir Stabat mater amb Montse Esteve de protagonista. L'espectacle, que va exhaurir entrades i va ser un triomf de crítica i públic, es va estrenar al TNC i després es va poder veure a La Gleva. "Tarantino és l'últim exponent del teatre de la paraula italià i les seves obres estan plenes d'una altíssima poesia social", deia aleshores el director del TNC, Xavier Albertí.

Colpejar el públic des de l'escenari

Tarantino va consolidar la seva trajectòria teatral amb la tetralogia Quatre actes profans, formada per Stabat Mater, La passió segons Joan, Lluentons i Vespres de la beata verge. Aquesta última va ser la primera obra del dramaturg italià que es va poder veure a la cartellera catalana gràcies a un projecte dirigit per Jordi Prat i Coll a la Sala Beckett el 2012 i que, quatre anys després, va recuperar el Teatre Akadèmia. A l'espectacle hi ressonen els temes que més preocupaven Tarantino: el dolor provocat per la mort, el desencís de l'existència humana i el pes de la dimensió social sobre els personatges.

"Tot el seu teatre era extremadament polític, molt compromès èticament i pròxim a l'anarquisme. No tenia pèls a la llengua ni buscava ser políticament correcte, més aviat al contrari. Buscava colpejar el públic, fins i tot agredir-lo en el sentit de fer-lo sortir de la seva zona de confort. I ho aconseguia", destaca Puyo. Tarantino sacsejava l'espectador amb un llenguatge poètic i innovador, que trencava amb tota convenció lingüística per adherir-se a la idea d'uns personatges que estan fora de la norma. "Utilitzava un llenguatge molt ric que ell mateix s'inventava, i això donava un valor molt important a la seva obra", destaca Puyo. 

Si bé va entrar tard al món del teatre, després de debutar-hi Tarantino va escriure incansablement. A principis de segle van veure la llum obres com Estrangers (2000),  La casa de Ramallah (2002), La pau (2002), Converses (2003) i Estimada Medea (2003), que a Catalunya no s'han representat però que el TNC va publicar agrupades en un únic volum l'any passat. Consolidat com una de les veus més destacades de la literatura dramàtica del segle XX, Tarantino va viure els últims anys convertit en un clàssic del teatre italià contemporani.