Mor Carmen de Lirio, reina del Paral·lel dels 50

BarcelonaDiuen que la seva bellesa feia girar la gentada que passejava pel Paral·lel quan havia recuperat l’aura de passeig de les estrelles, superada la guerra. Tenia els trets d’una jove actriu de Hollywood de l’època, celles gruixudes, grans ulls verds i piga al pòmul. Empresaris, futbolistes, polítics, banquers i toreros feien cua al seu camerino, i ella es deixava admirar. L’actriu i cantant Carmen de Lirio, que va regnar al Paral·lel als anys 50 i 60, i després va treballar al cinema espanyol, va morir ahir als 90 anys. Els seus records -edulcorats, reconeixia- quedaran gravats en una autobiografia que volia demostrar que, en aquella època miserable i fosca, també es divertien: Carmen de Lirio. Memorias de la mítica vedette que burló la censura (2009, ACV).

Carmen Forns Aznar havia nascut a Saragossa el 1923 -malgrat que al seu DNI hi constés l’any 1927, un error del registre que mai es va molestar a arreglar, ha explicat la seva filla-. En acabar la Guerra Civil, la família va traslladar-se a Barcelona, d’on era el pare, i la jove es va començar a interessar per l’actuació. Després de guanyar un concurs de bellesa i de destacar cantant al gran mitjà de l’època, la ràdio, se li van obrir les portes dels teatres catalans, dins la companyia de Joaquín Gasa. Convertida en Carmen de Lirio -el nom artístic sorgia de la copla La Lirio de Concha Piquer-, durant la dècada dels 50 va ser una de les grans vedets de revista d’Espanya, que omplia teatres com l’Apolo, el Cómico, el Victoria i l’Español, al costat de noms com Escamilla, Bella Dorita, Alady, Antonio Amaya i Miguel Gila.

¡Una mujer explosiva!, ¡Deseo! i Delirio estival són alguns dels títols que va protagonitzar. Com indica el seu cognom, De Lirio, la picardia, la comèdia i el doble sentit eren el pa de cada dia per burlar la censura, que mesurava escots amb cinta mètrica i multava per excés de cames i aixelles. Ella interpretava cada frase “com si fes l’amor en cada vers”, havia dit en una entrevista. Va tenir tants xicots “com va voler”, reconeixia, però sempre va negar les relacions que li atribuïen amb el governador civil falangista Eduardo Baeza Alegría i amb Juan Antonio Samaranch. “Va trencar tabús i barreres i es va convertir en un referent de la cultura popular”, deia ahir el conseller Ferran Mascarell, que afirmava que De Lirio “va donar força al gènere de les varietats i del Paral·lel barceloní i el va convertir en una referència”. “Va aconseguir que la burgesia de la part alta de Barcelona baixés al Paral·lel, que fins llavors consideraven vulgar -deia ahir la filla de la vedet-, i les dones després imitaven el seu pentinat o la seva manera de vestir-se. La meva mare era fina i elegant, mai es va disfressar de cabaretera”.

Als 60 va compaginar teatre i cinema, i es va acabar decantant pel setè art. De Lirio va participar en més de 40 pel·lícules, entre les quals destaquen títols de directors com Fernando Fernán Gómez ( La vida alrededor, 1959), Claudio Guerin ( La casa de las palomas, 1971) i Vicente Aranda ( Clara es el precio, 1974). En les tres últimes dècades va treballar en papers esporàdics. El seu lloc preferit sempre seria el music-hall.