Adeu a Jordi Nadal, l'historiador que va saber explicar la història econòmica d'Espanya i Catalunya
Les seves investigacions sobre població i indústria han marcat la historiografia espanyola
BarcelonaJordi Nadal i Oller, que va tenir una trajectòria de més de cinquanta anys brillant i era un dels grans referents de la historiografia catalana i espanyola, ha mort. Nascut a Cassà de la Selva el 1929, va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Va ser allà on es va convertir en deixeble de Jaume Vicens Vives. Va prosseguir els seus estudis a Tolosa, a París i a Liverpool, i es va convertir en un dels màxims coneixedors i investigadors de la història de la població i industrial. En una entrevista que li van fer assegurava que portava "la indústria a la sang". Es referia també al fet que era fill d’una família de fabricants de taps de suro. El seu avi era treballador en un taller de taps i va tenir l’audàcia de veure les possibilitats del tap de xampany. Va acabar obrint una fàbrica i exportant taps de suro allà on més es consumien: França. Aquesta valentia i visió de l'avi era el que trobava a faltar Jordi Nadal. Sovint lamentava que Espanya era un país que exportava poc perquè no tenia una indústria potent.
"Per mandat del seu pare va estudiar dret i història però ràpidament es va enamorar de Jaume Vicens Vives, el dret va passar a un segon pla i la història a un primer pla. Ell tenia clar que el recorregut professional d'un historiador era més difícil que el d'un enginyer o un arquitecte [estudis que havien seguit els seus germans] i no només perquè era una professió menys reconeguda sinó també perquè en el context de la universitat franquista ho va tenir molt difícil", explica el seu nebot i també historiador Joaquim Nadal. Jordi Nadal, però, va persistir.
Una escola que ha travessat fronteres
El 1970 va anar a la Universitat Autònoma de Barcelona per ocupar la càtedra d'història econòmica de la UAB. Mentre dirigia aquesta càtedra va passar el curs 1978-1979 com a investigador resident a l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton (Nova Jersey, EUA). El 1981 es va traslladar a la Universitat de Barcelona, i va reorganitzar el departament d'història econòmica. Nadal no era un home que es mossegués la llengua. "Jordi Nadal es va formar amb Vicens Vives i el defensava a ultrança –explica Jaume Claret–. Això li va donar una gran obertura de mires però el peatge va ser que ho va tenir més difícil i més complicat per establir-se com a professor". Va trigar però es va fer un lloc a la Universitat de Barcelona i va crear escola: "Ell funda una escola, crea escola, la història econòmica d’aquest país l’escriuen Nadal i els seus deixebles. I aquesta escola impacta fora d'Espanya. A Barcelona continuen venint estudiants llatinoamericans a estudiar a l'escola Nadal", detalla Claret. De fet, quan el 2010 la Pompeu Fabra li va atorgar el títol de doctor honoris causa, un dels seus deixebles més avantatjats, Albert Carreras, va dir que l'estaven donant a una persona i alhora a una marca: "Durant dècades, referir-se a Jordi Nadal ha sigut referir-se a conceptes com qualitat i rellevància investigadores, exigència intel·lectual, afany d'excel·lència, independència de criteri; absoluta integritat personal; compromís amb el país i la societat, convicció sobre el valor de l'ensenyament, principis sòlids, coratge personal".
Alguns dels seus llibres van ser força crítics i no van agradar a alguns polítics. Un dels que van generar més controvèrsia, i també dels més llegits, és El fracaso de la Revolución Industrial en España, 1814-1913 (Ariel/Crítica). El va publicar el 1975 i s'ha reeditat sovint. Al llibre Nadal sosté que la industrialització a Espanya ha fracassat i remarca que en el conjunt de l'Estat pesa la part més subdesenvolupada. "Era extremadament exigent amb ell mateix i amb els altres, i era intransigent amb els ganduls i els incompetents, amb les persones que deambulaven frívolament per la facultat exhibint allò que no tenien i convertint la ignorància en un valor", explica Joaquim Nadal.
Madrid no se'l mirava amb bons ulls
Tenia també un gran sentit de l'humor i li agradava jugar amb les paraules. En una entrevista que li van fer a la revista Eix, que edita el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), li preguntaven sobre una exposició que va comissariar, Catalunya, la fàbrica d'Espanya. Quan la van portar a Madrid van canviar el títol per Espanya, 200 años de tecnología. Nadal feia el següent comentari: "Al meu parer, hauria sigut més escaient dir-ne España, 200 años sin tecnología".
Jordi Nadal sovint se n'anava a dormir plantejant-se preguntes sobre la història, donant voltes i voltes als últims documents. La passió per allò que feia el mantenia despert durant hores i hores. Va ser un dels primers a mirar-se la demografia d'una altra manera. "Va estudiar el comportament d'una societat a partir de la vida i la mort, a analitzar les variacions demogràfiques, l'impacte d'una baixa o alta natalitat i la immigració com un factor de reequilibri, va crear una escola d'història demogràfica seguint l'estela dels grans demògrafs francesos", detalla Nadal.
Algunes de les obres més destacades de Jordi Nadal són: La population catalane de 1553 à 1717. L'immigration française et les autres facteurs de son développement (1960), amb Emili Giralt i Raventós; La población española (siglos XVI a XX) (1966); El fracaso de la Revolución Industrial en España, 1814-1913 (1975); Historia económica de España (director) (1987); Història econòmica de la Catalunya contemporània (1988), o Atlas de la industrialización de España (2003). Un dels seus últims llibres, publicat aquest any, era la nineta dels seus ulls: La Hipano-Suiza. Esplendor y ruina de una emprea legendaria (Pasado & Presente). Al llarg de més de dues dècades, Jordi Nadal va dedicar la seva recerca a intentar explicar el petit miracle que va suposar aquesta empresa, referent mundial en dues indústries, naixents i punteres tecnològicament, com són els vehicles d’automoció i l’aeronàutica.
El llibre identifica els seus dos fundadors i màxims responsables com l’element decisiu: Damià Mateu Bisa i Marc Charles Birkigt. No devia ser gens fàcil aixecar una indústria com aquesta en una Espanya on no hi havia ni tradició ni interès públic per projectes com el seu. La història d'aquests dos emprenedors i la seva fermesa en un moment en què hi havia escassetat de personal especialitzat, falta de material, absència d'indústria auxiliar, inestabilitat política... fascinava tant Nadal que quan la Universitat Pompeu Fabra li va donar el títol de doctor honoris causa va decidir parlar de la Hispano-Suiza i no "especular" sobre la bona marxa de la seva disciplina. Però aquestes petites o grans històries eren les que més seduïen aquest historiador incansable, que sempre es va atrevir a dir el que pensava i que no suportava la condescendència. A Jordi Nadal li agradaven els reptes.
