Mor la poeta Louise Glück, premi Nobel de literatura el 2020
La veu de l'autora nord-americana era íntima, reflexiva i gens pirotècnica
BarcelonaLa poeta Louise Glück ha mort als 80 anys, segons ha confirmat aquest divendres el seu editor. Glück va ser guardonada amb el premi Nobel de literatura el 2020. La seva era una veu íntima, reflexiva i gens pirotècnica, allunyada dels focus mediàtics i de les xarxes socials. Tenia una obra d’una gran solidesa però seguida per una multitud de petites minories. Nascuda a Nova York el 1943, Glück va debutar als 25 anys amb Firstborn (Primogènita), i des de llavors va anar entregant llibres de versos cada cinc anys, trencant aquest ritme només a la dècada dels 90, la més prolífica de la seva trajectòria –cinc títols–, esperonada potser pel premi Pulitzer a The wild iris, del 1992 (El iris salvaje, disponible en castellà a Pre-textos).
Quan la poeta va guanyar el premi Nobel, el crític literari, assagista i poeta D. Sam Abrams descrivia així a l'ARA la seva obra: “La poesia nord-americana actual té nom de dona. Tres de les seves grans representants són Anne Carson, Jorie Graham i Louise Glück”. Per a Abrams, Glück no era "una poeta confessional en el sentit que nosaltres entenem, perquè no indaga només en la seva personalitat i biografia: ella ho defuig, això". En aquest sentit, s’allunya d’una autora com Anne Sexton, “que mostrava de forma espectacular el seu circ interior”. En el cas de Glück, que beu més de T.S. Eliot i Rainer Maria Rilke, “la poesia no et porta a ser el centre del món, sinó a entendre’l”.
La mateixa poeta es referia així a la seva obra: "Els meus poemes són verticals, aspiren i aprofundeixen, no s'expandeixen, no expliquen ni amplifiquen". Molts dels seus poemes són elegíacs: a Ararat (1990) hi ha reflexions sobre la mort del pare, i Meadowlands (1996) (Praderas, també a Pre-textos) explora el deteriorament d’una relació de parella a partir de connexions amb l’Odissea d’Homer, mostrant una altra cara important del seu procés creatiu als lectors, la connexió del present de l’autora amb els grans clàssics grecollatins. Aquesta connexió la fa també a El triunfo de Aquiles (1985), publicat per Visor Poesía juntament amb Figura descendiente (1980). En aquest recull de poemes, Glück equipara l'experiència de la fam o el desposseïment d'un cos amb l'escriptura. Un cos conscient del risc i de la fragilitat que implica estimar allò que és efímer: "Per què estimar allò que perdràs? / No hi ha res, més enllà d'estimar". L'últim llibre que va publicar va ser Winter recipes from the collective (2021).
Neta d'immigrants jueus hongaresos, la seva infància sovint aflorava a la seva poesia: "Vaig ser la segona filla, la primera a sobreviure", va escriure. El seu pare era inventor, però no va tenir gaire èxit amb els seus invents. La seva mare era mestressa de casa i Glück explicava que va créixer en un entorn força matriarcal: amb una mare, tietes i cosines de caràcter fort. Va començar a escriure durant l'adolescència, abans d'entrar en un període fosc en què va batallar contra l'anorèxia, que va superar amb ajuda de teràpia. "El cos d'una dona és una tomba", va escriure a Dedicatòria a la fam.
En català està disponible Nit fidel i virtuosa (2014), publicat per la valenciana Edicions del Buc, traduït per Núria Busquet i Molist. En castellà, bona part de l'obra de Louise Glück es pot llegir a Pre-textos, editorial també valenciana. Entre aquests títols hi ha Las siete edades (2011), Vita nova (2014), Praderas (2017) i Una vida de pueblo (2020).
