Còmic

Mor el dibuixant Quino, el pare de Mafalda

El ninotaire argentí més popular de la història va ser un autor essencial per a més d'una generació

Joaquín Salvador Lavado Tejón era el seu nom, però només va necessitar dues síl·labes per passar a la història: Quino, el dibuixant llatinoamericà més popular de la història, ha mort aquest dimecres als 88 anys, i deixa una obra essencial en la història del còmic que també forma part essencial de la vida i la memòria sentimental dels seus lectors. El món sencer el va conèixer per Mafalda, les tires que va publicar del 1964 al 1973 sobre una nena contestatària, els seus amics i la seva família, una obra d'un humanisme, tendresa i humor esmolat que va transcendir l'Argentina natal del dibuixant i va captivar diverses generacions de nens i adults d'arreu del món.

Quino: "Sempre m'he sentit un periodista que dibuixa"


Quino va néixer el 17 de juliol del 1932 a la ciutat argentina de Mendoza, a prop de la serralada dels Andes. Els seus pares eren immigrants andalusos i republicans de Mijas i, de petit, recordava que a l'escola es reien d'ell perquè parlava en "andalús". El dibuix va arribar a la seva vida el dia que el seu oncle Joaquín, publicista, va dibuixar-li un cavall. Des d'aquell moment, el nen no va parar de dibuixar a la taula del menjador, amb el benentès que abans de cada àpat havia de netejar la taula. Del seu oncle li venia també el sobrenom, ja que li deien Quino per distingir-lo del Joaquín.

La mort precoç dels pares –amb 15 anys ja era orfe– el va empènyer aviat a buscar feina com a historietista a les revistes d'humor que havia llegit des de petit. Després de moltes negatives i una experiència traumàtica al servei militar, la revista Esto es el va fitxar el 1954 i ja no va parar de treballar i perfeccionar el seu humor gràfic.

Una nena especial

Mafalda neix dos cops: primer el 1963, quan una agència de publicitat encarrega a Quino una tira per a la marca d'electrodomèstics Mansfield. Condició: havien d'aparèixer electrodomèstics i els noms dels personatges començarien per ema. L'agència va oferir-la al diari Clarín, que va ensumar-se l'estratagema i va rebutjar la tira. El personatge podria haver mort abans de néixer, però gràcies al director del setmanari Primera Plana, amic de Quino, Mafalda va arribar als quioscos per primera vegada el 29 de setembre del 1964.

Mafalda és nostra

La protagonista de la tira és una nena especial, reflexiva i un punt rebel –Umberto Eco la va definir com "una heroïna iracunda"–, que estima la música dels Beatles i odia les injustícies en general i la sopa en particular. Coses de la vida, a Quino li encantava la sopa. Amb un tarannà un pèl saberut, posa en evidència les contradiccions dels seus pares i de la societat argentina amb una maduresa impròpia de la seva edat. Al seu voltant, Quino construeix un univers reduït de personatges: els pares de la nena i els seus amics Felipe, Susanita, Miguelito i Manolito –més endavant arribarien el germanet Guille i una nova i metafòrica amiga, Libertad–, una galeria infantil que resumeix les grandeses i misèries de la humanitat alhora que retrata la societat argentina i reflexiona sobre la vida i les injustícies amb una barreja d'ironia i ingenuïtat.

"Avui la Mafalda plora" i els lectors de Quino també

Amb Mafalda, Quino va crear una obra tan aclaparadora en la seva capacitat per connectar amb el públic que la primera recopilació en llibre de les tires, publicada el 1966, va vendre 5.000 exemplars en només dos dies. I no és aventurat pensar que bona part de les 292 Mafalda que viuen avui dia a l'estat espanyol es diuen així per culpa del còmic. Quino va transmetre amb la sèrie –traduïda a més de 30 idiomes– un missatge de crítica social, rebel·lia i emancipació que l'ha convertit en una de les grans referències en l'humor gràfic de totes les generacions posteriors. El seu discurs, a més, no ha perdut vigència amb el pas dels anys, com posen de manifest acudits com aquell en què la nena assenyala la porra d'un policia i diu: "Veieu? Aquest és el bastonet d'abonyegar ideologies".

Exili i vida després de Mafalda

Quino va abandonar Mafalda per sempre el 1973, cansat de la rutina de dibuixar sempre el mateix personatge, però Mafalda no el va abandonar mai i, tot i que la seva producció posterior és enorme, el seu nom quedaria per sempre lligat al personatge. No sempre de manera agradable: el 1976 els militars argentins van matar tres sacerdots i van tirar els seus cossos sota un pòster de Mafalda amb l'acudit dels bastonets i les ideologies. El mateix Quino va haver d'exiliar-se de l'Argentina i el 1976 es va instal·lar a Milà amb la seva dona, Alicia Colombo, amb qui no va tenir fills.


Que l'èxit de Mafalda eclipsés la resta de la seva obra no vol dir que aquesta no tingui la mateixa qualitat o encara més. Alliberades de la servitud al lector infantil i sense personatges recurrents, les historietes posteriors de Quino aprofundeixen en un to marcadament filosòfic i pessimista, d'un humanisme desencantat amarat d'un sentit tràgic de l'existència que queda suavitzat gràcies a l'humor i l'empatia. Quinoterapia, Quién anda ahí?, Mundo Quino, ¡A mí no me grite! o Bien, gracias... ¿Y usted? són alguns dels títols que recopilen les historietes en què Quino desplega una poètica agredolça i punyent, servint-se dels diàlegs o només amb els dibuixos, però oferint-nos sempre un mirall on contemplar el ridícul de les nostres vides.

El compromís polític de Quino

Era inevitable que l'obra de Quino desbordés els límits de la historieta, així que el 1973, quan l'autor encara dibuixava la tira, Mafalda va arribar a la televisió en una sèrie d'animació que a Quino no va convèncer mai perquè considerava que els personatges no havien de tenir una veu. Més endavant, el cubà Juan Padrón va proposar-li adaptar un altre cop la sèrie però aquesta vegada sense diàlegs, només uns murmuris molt expressius però inintel·ligibles. Llavors sí, l'argentí va beneir el projecte, que va donar per a més de 100 curts. I de retruc, Quino i Padrón també van col·laborar a Quinoscopio, una sèrie de curts animats basada en historietes i acudits del dibuixant.

"Avui la Mafalda plora" i els lectors de Quino també


En la recta final de la seva carrera es multipliquen els premis i homenatges: catedràtic honorífic de la Universitat d'Alcalá de Henares, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Córdoba, Cavaller de la Legió d'Honor Francesa, Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats... Ell va continuar treballant i publicant llibres fins que el 2009 un glaucoma el va obligar a abandonar el dibuix. No portava bé la situació i confessava que, quan li venia al cap un acudit, preferia autocensurar-se. "Em fa molt mal tenir una idea i no poder dibuixar-la", deia. Tot i els problemes de visió, va continuar concedint entrevistes, rebent homenatges i contemplant amb certa curiositat la passió que seguien provocant els seus personatges. Així, quan després de recollir el Príncep d'Astúries li van preguntar si avui dia els pares de Mafalda estarien divorciats, va contestar simplement: "No ho sé, per a mi són només dos dibuixos".