Publicitat
Publicitat

La música de Debussy no està feta a prova d’estossecs

"No deixa de ser una nova prova del poder de convocatòria de Daniel Barenboim que el Palau de la Música s’omplís amb un programa monogràfic d’un compositor ni popular ni fàcil"

‘Daniel Barenboim’, BCN CLÀSSICS

11 DE GENER

Comencem per les coses importants. No deixa de ser una nova prova del poder de convocatòria de Daniel Barenboim que el Palau de la Música s’omplís amb un programa monogràfic d’un compositor ni popular ni fàcil com Debussy, un programa inserit en una gira que coincideix amb el centenari de la mort de l’autor francès i el llançament d’un disc de contingut pràcticament idèntic (ja fa temps que el món de la clàssica ha incorporat estratègies habituals en el pop-rock).

L’eix central era el primer llibre dels Preludis, dotze peces riques en suggeriments, atmosferes subtils i colors delicats que Barenboim va traduir amb una concentració doblement admirable ateses les condicions adverses (vegeu més avall). Si en les peces que demanen més agilitat digital els plans tendien a confondre’s, en altres passatges la capacitat de conjurar un món sonor absolutament hipnòtic va ser irresistible, sense caure, tanmateix, en el mer pictorialisme (Debussy va situar els títols al final de cada número). Des pas sur la neige va ser d’una depuració extrema, La fille aux cheveux de lin, delicada sense fador, en saludable contrast amb el vigorós Ce qu’a vu le vent d’Ouest que la precedia, La sérénade interrompue,maliciosament enjogassada, i La cathédrale engloutie, imponent. A la segona part, més dispersa, van destacar unes Estampes a les quals no va faltar poder d’evocació i una segona Arabesque més alada que la primera. Un Clair de lune tot suavitat va ser l’única propina.

Acabem per les coses lamentables. Pocs cops com a espectador he sentit tanta vergonya aliena com en aquesta vetllada, quan Barenboim, després d’un primer avís abans del segon preludi, es va aturar després del sisè per queixar-se de la quantitat indecent d’estossecs que havia de suportar, i va abandonar l’escenari fins que els tísics entusiastes s’haguessin desfogat. La música necessita silenci i concentració, però en un món d’incivisme i mala educació creixents -no només estossecs, també sorolls diversos, xerrameca incontenible i, per descomptat, mòbils en activitat permanent-, reflex d’un egocentrisme rampant, assistir a un concert esdevé a vegades una tortura. Si no es va a escoltar, per què pagar una entrada?

Atipa't de cultura

Més continguts de

Atipa't de cultura
PUBLICITAT
PUBLICITAT