Música

Albert Pla: "El mal d'aquest país ve dels Borbons"

Músic. Actua el 7 d'octubre a la Sala Apolo de Barcelona

6 min

BarcelonaAlbert Pla (Sabadell, 1966) torna a fer un concert amb banda i el públic a peu dret. Serà el dissabte 7 a la Sala Apolo amb el seu nou grup, la Surprise Band. En la seva faceta com a actor, participa en la sèrie La mesías, dels Javis, que s'estrenarà a Movistar+ l'11 d'octubre.

Com neixen el concert i la banda?

— Neixen de les ganes de fer un concert amb la gent a peu dret i cantant, que feia anys que no ho feia. Tenia ganes de fer festa i que la gent canti. Al teatre, quan algú canta el fan callar. 

Hi vas a celebrar els 25 anys de Veintegenarios en Alburquerque. Què recordes del disc?

— Que vaig fer una gira de tres anys gràcies al fet que no va sortir quan tocava. És un disc que es va censurar [la discogràfica BMG no volia publicar-lo per la cançó La dejo o no la dejo, sobre la història d'amor d'un home amb una nòvia terrorista]. En aquell moment vaig haver d’acomiadar la banda i vaig començar a anar sol a l’escenari. I sense voler em van fer promoció.

Era molt diferent fa 25 anys?

— Jo diria que segueix passant, però ara quan et poses a cantar hi ha unes normes fixades. I l’objectiu és arrasar. Vull dir que sempre he sigut conscient que en el meu cas era molt difícil trobar socis discogràfics, mànagers, estructures de treball professional per abastar tots els objectius que es posa ara a la gent. I això no ha canviat. 

Hi ha lletres d’aquest disc interessants de rellegir. A Marcelino del Arroyo del Carcho dius que amb tanta porqueria que ens envien des de dalt, enlairem paradisos d'immundícia i alegria. ¿La merda ens continua arribant des de dalt?

— Suposo que has tingut moltes vegades la sensació que se t'estan cagant al cap, no? Per no dir a la boca. N’hi ha prou amb mirar què passa al món. I un intenta quedar-se aïllat, però, esclar, quan miro els personatges de la vida social, veig que segueix sent igual. Em pensava que canviaria alguna cosa, però no. 

A la mateixa cançó parles del somriure: “Aunque tú seas mierda, esta tierra es tu letrina / no llores más y límpiala con tu sonrisa”. ¿Somriure serveix de res o és ingenu?

— Quan em parlen de les coses socials a les quals la gent dona importància… he de dir que a mi la veritat és que m’importa bastant poc. I de vegades la gent no és conscient de com de poc t’importen. 

Què vols dir?

— Que no vull convèncer ningú de res, però com que m’ho pregunten i contesto, semblo un tio preocupat. A mi no em preocupa la humanitat. De fet, crec que hauria de desaparèixer totalment, és un bitxo que em fa bastanta por, més que les rates. I, en general, aquests temes de si Barcelona ha de tenir la Diagonal per a vianants o amb bicicleta m’és igual. Jo la cremaria tota i tornaria a començar. 

Albert Pla

El que sí que t’interessa és la història.

— Molt. I té grans avantatges, perquè no pots criticar Felip VI, però sí que pots insultar Ferran VII. Els personatges històrics tenen això. Ens passa també a cantants i escriptors a l'inrevés, que és millor estar mort. Un escriptor viu és de mal gust. 

I per què no podem criticar Felip VI?

— Perquè no en sabem res. De Joan Carles se sospitava, però jo quan li vaig fer una cançó em van dir que era un psicòpata. Hem hagut d'esperar 30 anys a saber-ne una quarta part, i de Felip VI potser en 200 anys sabrem coses. Els Borbons són el que són, i està a la vista. El règim franquista va ser la cirereta que vam posar després de 300 anys d’una cultura i una manera de fer política molt concreta. Franco va ser una cosa més, però el mal d’aquest país, o la manera de ser d’aquest país, amb coses bones i dolentes, ve dels Borbons. Han sigut ells els que han marcat la tendència.

T'imagines una Espanya republicana? 

—  Sí. A més, les revolucions es fan d'un dia per l'altre i ningú se les espera. Que vagin amb compte.

¿Hi ha algun període històric que t’agradi més que un altre?

—  A mi m'agrada l'època en què la humanitat es va fer sedentària. Mesopotàmia, Babilònia... Quan la gent va decidir deixar de caminar i posar el cul a una cadira. L’evolució de la humanitat ha sigut diferent per aquest motiu, que encara s’està madurant. 

 I en quin no viuries? 

— Se me n'acudeixen molts. No m'hauria fet gens de gràcia ser un estudiant argentí als anys setanta.

L’actualitat no deixa de ser una narració de la història.

— Sí, o potser veient l’actualitat veus com ha anat la història. Sempre ho diuen al revés, però jo penso que no m’estranya que t'hagin explicat la història així si l'actualitat te l'expliquen d'aquesta manera.

¿I la cultura també s'entén amb la història? 

— Sí, fa 50 anys que fem les mateixes tonteries que fan els americans. No hem sortit d'aquí, d’aquesta presó cultural. Tot és aquesta merda que ve d’Amèrica i de la cultura anglosaxona, i aquí fem cinema espanyol, però en realitat tota la tecnologia, els sistemes de producció, tot ho fan com els americans. L’objectiu, de fet, és arribar a ser un buen americano

I quina música escoltes?

— Cap. 

Res de res?

— Els nens es van fent grans i posen música a casa. Però quan algú et diu que hi ha una cosa bestial penso "fa 40 anys tenia un altre nom, però era el mateix". Ara m’agraden els trapers aquests que no callen. Sempre es deia que a les cançons de joventut no es parlava, i aquests diuen moltes coses i molt ràpid. 

També fas cinema i televisió. Acabes de participar en la sèrie La mesías, dels Javis. Com ha anat?

— Són uns cracs i han fet una sèrie molt xula. I el meu personatge és el millor de la sèrie, perquè he sigut marit de l'Anna Rujas, de la Lola Dueñas, de la Carmen Machi. He tingut tres famílies i 25 nens. Ha sigut intens però bestial.

D'altra gent amb qui has treballat. Per exemple, Albert Serra.

— És dels pocs que es mereixen que t'asseguis a veure una pel·lícula. I és una persona que sempre ha tingut clar que no sabia fer una altra cosa que el que fa. A mi em passa el mateix, faig això perquè és el que sé fer. 

Isaki Lacuesta.

— És tan amic que no sé què dir. M’agrada tot el que fan ell i la Isa [Campo], i tenen un tarannà que fan que canviï el món de la producció. Són com els Javis en això, no necessiten muntar una caserna general per manar. Ho fan sense testosterona i amb educació. I això fa que canviï una professió on ens havíem acostumat a sentir parlar de la disciplina i l’artista 360 i llàgrimes i merdes. Aquelles coses que dius "que idiotes que sou!". I crec que cada vegada hi ha més persones fent coses guapes, complicades, delicades i treballades sense necessitat que hi hagi allà al mig un puto dèspota. 

Juana Dolores. La coneixes?

— Sí, la conec i m’agrada. Crec que la majoria de gent que conec pensa com ella i, en canvi, quan surten a la tele no diuen res. I em sorprèn que sorprengui tant el que diu. Ja era hora, no? 

Què t’interessa ara? Què et desperta esperança?

— Com a revolució, les dones. M'emociona.

Què et ve més de gust cantar el dia 7?

— Totes sense diferència. 

Dius que no tens nervis.

— Per sortir a cantar, no. Potser em posaria nerviós si a un concert no hi vingués ningú, això seria més depriment. Però de vegades quan col·laboro amb altres cantants i els veig nerviosos penso "si està ple, ha vingut gent a veure’t… ja ho tens tot guanyat". 

Tens algun ritual abans de sortir?

— No faig tonteries abans de sortir a un concert. L’altre dia van intentar que ens féssim tots una abraçada i m’hi vaig negar. Jo em moro amb aquestes xorrades. Ho van intentar i ho vaig tallar des del primer dia. 

Projectes a l’horitzó?

— Ja et pots imaginar. Tinc idees per a algun espectacle, un llibre, i ara he de veure amb quina avanço. Dependrà de les circumstàncies. 

stats