Alosa: "Reivindiquem Barcelona des d'un punt positiu i folklòric"

Barcelona"Ens encanten les cançons tradicionals i populars catalanes", deien les Alosa en l'estrena del disc El primer cant del matí (Ceràmiques Guzmán, 2025) a la Fira Mediterrània de Manresa. "I ens encanta quan les canteu", va afegir. Alosa són Irene Romo i Giulietta Vidal, totes dues nascudes a Barcelona, l'una l'any 2000 i l'altra el 2001. Comparteixen un projecte que remena el cançoner i la sonoritat tradicionals, com La dama d'Aragó i Marieta cistellera, que alhora inspiren un cançoner i una sonoritat actuals. Tot va començar fa un parell d'anys amb la cançó A la voreta del foc, que es va escampar des d'Instagram. Després van publicar l'EP Oh lai l'om (2024), i ara, el 25 d'octubre, presenten el disc nou a la sala 2 de L'Auditori amb les entrades exhaurides (gairebé 600), i amb un format de quartet que completen el baixista Xavi Pérez i el guitarrista Martí Escobedo.

Com vau viure el concert a la Fira Mediterrània de Manresa?

— Irene Romo: Amb molts nervis, però també amb moltíssima il·lusió, perquè per fi podíem estrenar un directe amb unes cançons que feia molt que les estàvem treballant.

Manresa és un bon entorn per presentar un projecte com el vostre, oi?

— Giulietta Vidal: Molt. Hi vam anar l'any passat, vam guanyar el premi Sons i ens han ajudat moltíssim amb el projecte. N'estem molt agraïdes.

Com us vau conèixer? Estudiant en un entorn musical?

— I.R.: Estudiant al Taller de Músics.

I com vau decidir fer un projecte juntes?

— I.R.: Volíem dedicar-nos a la música, i vam decidir que la millor manera era presentar-nos a un concurs, que no vam guanyar ni va passar res. Després vam fer A la voreta del foc, que ja va córrer per les xarxes. Vam veure que podíem fer un grup de música i ens va agradar que fos de música tradicional, o amb aquesta recerca al voltant de la música tradicional.

Què és el que us atrau de les cançons populars catalanes?

— G.V.: Són cançons que han aguantat molts anys i que continuen connectant amb la gent perquè parlen de coses que ara mateix ens incumbeixen, però en un altre context.

Això que expliques es nota quan als concerts canteu Sota de l’om i tot seguit El forner: És a dir, primer feu una cançó tradicional i després una composició vostra que explica la història des d’un altre punt de vista, el de la dona.

— G.V.: Exacte. Un material tradicional, Sota de l'om, inspira una altra cançó, El forner, que s'hi assembla en l'aspecte sonor, però que explica les coses d'una manera diferent. I sobretot amb un altre vocabulari, com quan la protagonista diu que el seu marit és avorrit, que és una cosa que no es diria en el context tradicional.

En la Fira Mediterrània d'aquest any, en diversos concerts s'ha abordat la temàtica de les dones mal casades. Per exemple, en el de Cocanha, i també en el de Magalí Sare, en el qual tu, Irene, vas participar tocant el violoncel.

— I.R.: Sí, i encara hi ha matrimonis forçats.

Com decidiu la sonoritat de les cançons? En el vostre so no hi ha tant de pes de l’electrònica com sí que passa amb Tarta Relena, ni tampoc de la polifonia, tot i que sí que feu un joc de veus. Toqueu el pandero quadrat, però tampoc sou un grup tradicional perquè teniu una sensibilitat més indie... Com vau trobar aquesta sonoritat?

— G.V.: És que va ser molt natural. La Irene ha estudiat violoncel, jo he estudiat cant i a les dues ens agrada cantar; per tant, cantem a veus. A les dues ens agrada la percussió; per tant, toquem percussió... La gràcia d’Alosa és que fem el que ens ve de gust. A vegades ens diuen: "Això tradicionalment no es fa així, i això que esteu fent és tal". Entesos, però és que nosaltres ho portem a casa nostra. La sonoritat d’Alosa es defineix per allò que toquem i per allò que ens ve de gust i ens demana cada cançó, perquè hi ha cançons que sí que els posem el violoncel, d'altres a cappella, d'altres que sí que tenen percussió, d'altres que no. Ho decidim segons el que ens demana cada cançó.

I la temàtica. Per exemple, la rumba Nenes de ciutat és com és perquè parla del que parla.

— I.R.: Exacte. I també aprofitem les col·laboracions per distanciar-nos d'una mica de nosaltres mateixes i explorar altres coses. És molt divertit no casar-nos amb res.

Quina és la història de Nenes de ciutat.

— G.V.: Nenes de ciutat parla de la nostra infantesa a Barcelona. Som literalment nenes de ciutat perquè hi hem crescut i ens encanta. Som grans defensores de Barcelona, tot i que, òbviament, té els seus defectes i estem en contra de moltes coses. La cançó és una manera de reivindicar-la des d'un punt positiu i folklòric. Fem que el folklore també estigui a la ciutat, fem una rumba, fem una cosa que es pugui cantar, que tingui uns tralarais, però portats a la ciutat, per tant, uns lololos... Que sigui una cosa folklòrica, però de Barcelona. N'estem molt contentes, de com ha quedat, i a més amb els Habla de Mí en Presente que li han donat el seu toc de tecnorumba.

I com arribeu a lligar els versos de L'ametller de Joan Maragall dins la cançó Si el riu?

— I.R.: Estàvem fent una cançó denunciant el maltractament de la natura. Ens estava sortint una cançó molt fatalista i molt poc esperançadora, també perquè va passar tot allò de la dana a València. Ens feia molta pena sentir que només nosaltres n'érem responsables, i volíem responsabilitzar els governs i les persones amb poder. Com et deia, ens estava sortint una cançó molt fatalista i no podia ser perquè nosaltres tenim esperança. Aleshores vam començar a buscar poemes que parlessin sobre la natura, i vam trobar el de Joan Maragall.

— G.V.: I acaba d'una manera esperançadora, la cançó.

De la música que escoltàveu quan éreu adolescents, quina creieu que es nota en el que feu ara?

— G.V.: Vaig aprendre molt a cantar copiant la Judit Neddermann, la manera de fer les melodies. I a ella també li agrada molt Coetus. Crec que hi ha alguna cosa de la Judit que, sense voler, dec haver portat a l'equació.

— I.R.: A mi la música clàssica, perquè la meva adolescència va ser la música clàssica.

És interessant que, sent violoncel·lista, fugis del tòpic a l’hora d'interpretar El cant dels ocells.

— I.R.: Que una violoncel·lista no toqui el violoncel quan fem El cant dels ocells és una declaració d'intencions, sí. És un instrument de la música clàssica, i fer-lo servir d'una manera moderna és un trencament, com dir: "Ara no us donarem el que us espereu".

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música?

— I.R.: Un dels meus records preferits és tocar en orquestra quan era adolescent. El que més m'agrada de la música és compartir-la, i m'agradava molt sentir quan els violins feien una cosa concreta i hi havia unes harmonies molt ben dibuixades. Recordo un concert per a piano de Grieg en què em sentia molt connectada amb la música. Vaig notar una força molt forta. I això també em passa amb Alosa: el que m'agrada més d’Alosa és compartir-lo amb la Giulietta i amb qui toquem.

— G.V.: El primer que he pensat és quan anava en cotxe i cantava cançons mirant per la finestra. Vaig decidir bastant tard que volia dedicar-me a la música, però crec que dintre meu ho sabia. Les cantava i me les sabia totes. Tinc dos germans grans i sempre flipaven molt perquè em sabia les lletres de memòria.

Cantaves les cançons que posaven els teus germans?

— G.V.: Sí, cantava El Canto del Loco, Pereza, el que posaven els meus germans, i em sabia les cançons, que moltes no sabia de què parlaven. És un record bonic que tinc.

I records no tan bonics?

— I.R.: una de les coses que no m'agrada de la música és la frustració que a vegades et pot donar, perquè és realment com un gimnàs. Vull dir, has d'estar tocant gairebé cada dia per no perdre l'entrenament. He hagut d'aprendre a gestionar la frustració quan veig que no soc capaç de fer una cosa. Hi he hagut d'acceptar que si no ho sé fer ara potser ho sabré fer en un altre moment.

— G.V.: Quan tenia 13 anys, a l'escola de música em van dir que anés a una foniatra perquè sempre estava afònica. Em van fer unes proves i efectivament tenia una lesió. Em van dir que no podia cantar durant tres mesos. Va ser molt bèstia. Em vaig posar a plorar i ma mare va pensar: "Aquesta nena es desmaia".

— I.R.: I ho vas aconseguir, tres mesos sense cantar?

— G.V.: Sí. No podia cantar ni a casa. Va ser horrorós. Per sort, només van ser tres mesos, però tres mesos són molt de temps quan ets petita.

El vostre mànager és Martí Maymó, el baixista del grup Manel. I el disc el publiqueu amb Ceràmiques Guzmán, la discogràfica dels Manel. Com hi vau arribar?

— G.V.: Vaig estar fent de corista del Guillem Gisbert amb l’Emma Roca. Vaig conèixer el Martí [que també fa de mànager de Gisbert]. Vaig veure com treballava i li vaig dir a la Irene: "Parlem amb el Martí perquè ens ajudarà". Aleshores molta gent ens oferia contractes i feines, i estàvem molt perdudes.

— I.R.: Però era simplement per demanar-li consell.

— G.V.: Volíem consell d'algú que fos honest. I a més de dir-nos la veritat, molt bé per part seva, vam connectar molt. La intuïció ens deia que era la decisió correcta, i, per tant, vam dir que sí.

Què us ve al cap quan penseu en una alosa?

— G.V.: L'ocell, perquè el tenim molt vist. Quan vam triar el nom va ser com: a veure com és. I quan el vam veure vam dir: "Ah, sí, és mono".

Vau triar el nom abans de saber com era l’ocell?

— I.R.: Sí, no sabíem quin ocell era. Havíem cantat juntes Skylark, un estàndard de jazz, i skylark en català és alosa.

— G.V.: És un ocell lliure, que canta moltíssim. Té un munt de síl·labes: més de 700!

— I.R.: I té una cresta, que ens encanta.