Una altra cançó d'estiu és possible

BarcelonaMés enllà dels tòpics, hi ha tota mena de cançons relacionades amb l'estiu. N'hi ha que responen a les expectatives temàtiques i sentimentals, però unes altres proposen girs de guió més boirosos o adquireixen una dimensió estiuenca que els autors segurament no havien previst. A l'ARA n'hem fet una selecció que publicarem en diverses tongades al llarg del mes d'agost. De moment, una desena de cançons que comencen passejant per Roma i acaben en una nit hipnòtica a Benicàssim.

'Didi', de Khaled

Inclosa també a la banda sonora de la pel·lícula 'Caro diario' (1993), de Nanni Moretti

Poques coses fan més estiu que l'italià Nanni Moretti passejant amb Vespa per la Roma menys turística en ple ferragosto. Ho feia a la pel·lícula Caro diario, un dels moments més icònics de la qual és quan Moretti, que vol aprendre a ballar per deixar de ser l'home que mira com ballen els altres, fa dansar la moto al ritme de Didi, la cançó que l'algerià Khaled va publicar el 1992. Prodigi de música rai, pop i funk, Didi és el lament per un amor no correspost, però s'expressa amb alegria en comptes de tristesa. Com fa el mateix Moretti, que amara de comèdia un recorregut amarg pel barri de Casal Palocco, al sud de Roma, en què fins i tot esbronca un veí perquè va abandonar el cor de Roma per anar a viure a una zona residencial sense personalitat.

Didi és present en tota la ruta —també quan Moretti reconeix l'actriu Jennifer Beals i l'atabala amb tot de reflexions sobre el ball— i deixa de sonar quan el director italià té la funesta idea d'entrar en un cinema a veure Henry, retrat d'un assassí en sèrie de John McNaughton, el visionat de la qual provoca una escena delirant entre Moretti i un crític de cinema. A més de la cançó de Khaled, la banda sonora de les passejades romanes amb Vespa de Caro diaro també inclou Batonga d'Angelique Kidjo, I'm your man de Leonard Cohen i una versió de Visa para un sueño de Juan Luis Guerra. Dues de les tres són prou estiuenques, si més no pel ritme.

'Summertime', de l'òpera 'Porgy and Bess', de George Gershwin, Ira Gershwin i DuBose Heyward

Interpretada per Billie Holiday, Ella Fitzgerald, Nina Simone, Janis Joplin, Ray Barretto, Lana del Rey...

De l'estiu, n'esperes cançons alegres, despreocupades, sensuals o sexuals. És a dir, amb més suor que llàgrimes i sang. El que no esperes és una cançó de bressol com Summertime, aquells acords boirosos, com diu el musicòleg Alex Ross, aquell la menor on Billie Holiday covava totes les tristeses en la versió que en va enregistrar el 1936. O la fatalitat amb què la veu de Nina Simone acompanyava la melodia del piano en la del 1959. Aquell estiu és invocat a la primera escena de l'òpera Porgy and Bess, quan la Clara bressola el fill mentre els homes es preparen per jugar-se a daus el que han guanyat pescant. La lletra enganya el fill. "A l'estiu la vida és fàcil. Els peixos salten i el cotó és ben alt [...] El pare és ric i la mare és bonica"... La música no enganya. George Gershwin va crear una obra mestra i la va regalar perquè els millors intèrprets la fessin seva. Ella Fitzgerald i Louis Armstrong la van enlairar a la categoria d'estàndard immortal. Janis Joplin l'estripava des del fons del blues. Chet Baker la va convertir en melancolia pura. John Coltrane la va reconèixer com una de les seves preferides, rebregant-ne frenèticament la melodia amb el saxo. Ray Barretto la va vestir de guajira. Lana del Rey l'ha arrossegat pels turons de la pena... Un estiu com no t'imaginaves.

'Ressaca a sa platja', de Maria Jaume

Una de les joies del disc 'Nostàlgia airlines' (2024)

Amors estiuencs que en la promesa porten la decepció. La memòria els recupera amb tendresa, però també n'hi ha que voldries oblidar: són la nosa que encara et cou perquè no va ser com volies. La mallorquina Maria Jaume rememora "vespres d'alt voltatge i ressaca a sa platja", quan tot està per estimar i tot és possible. Tots dos volien que aquella aventura no tingués caducitat, però la vida tenia uns altres plans i "te n'anares per sempre". Ella ho lamenta gronxant-se en un reggaeton subtil i delicat, sense fer-ne sang perquè tots dos sabien què passaria "per setembre". Una de les grans cançons d'amor dels últims anys. O de l'amor enyorat.

'Un verano sin ti', de Bad Bunny

La contracançó d'estiu

El pop en va ple, d'amors d'estiu celebrats o enyorats. Bad Bunny, en canvi, es planteja el drama d'un estiu sense l'amant perduda. Val a dir que admet que segurament l'ha perduda perquè ell "potser madurarà, però en una altra vida..." El cas és que no pot suportar la perspectiva. Ja no hi haurà capvespres a Eivissa. Ja no serà ell qui la faci riure. "Un estiu sense tu", lamenta mentre es llepa les ferides amb Corazón partío d'Alejandro Sanz i tragina la pena cap a teràpia... Però també assegura: "M'ho estic passant bé, no et mentiré, però a vegades el teu nom no em deixa dormir". És a dir, que la tristesa tampoc dura tant al cos del músic porto-riqueny, que, genial de mena, fa fluir els versos damunt una base electrònica obstinada. Una contracançó d'estiu, una joia amagada que dona títol a l'àlbum que va publicar el 2022.

'La mer', de Charles Trenet

Inclosa a la pel·lícula 'El talp' (2011), de Tomas Alfredson, en la versió de Julio Iglesias

L'estany de Thau, davant de Seta, va inspirar el francès Charles Trenet per escriure aquesta oda al cel de l'estiu, el mar, l'amor i la vida el 1946. La senzillesa lírica camina damunt una melodia que recorda la de Heart and soul (1938) de Hoagy Carmichael. Tot és joia quan "la mer" obre les estrofes, i així haurien de ser tots els estius, previsibles i reconfortants com una orxata. N'hi ha versions a cabassos, també en anglès, i la que en va fer Julio Iglesias en francès a l'Olympia de París el 1976 va agafar una volada especial quan el cineasta suec Tomas Alfredson la va fer servir al final de la pel·lícula El talp, l'adaptació de la novel·la de John Le Carré. En una seqüència magistral, el flashback coreografia la traïció del futur en una festa del personal del servei secret britànic. Se sent Julio Iglesias, pletòric de swing, estirant totes les vocals de La mer mentre l'acció es desplaça cap a l'agredolç desenllaç de la història. Acaba la pel·lícula i és impossible no taral·lejar la cançó durant un parell d'hores.

'Tour de France', de Kraftwerk

A l'estiu, tot ciclista viu (o les passa magres)

La geografia de l'estiu és la del Tour de França. Com diuen els Kraftwerk: de l'infern del nord camí de Roubaix a la Costa Blava, de cims pirinencs com el Tourmalet a monstres alpins com el Galibier, tot plegat per arribar als Camps Elisis de París. La mitologia ciclista del juliol no ha canviat gaire des que el grup alemany va publicar la cançó Tour de France el 1983. Pares del tecno i de gairebé tot el que té a veure amb la música electrònica, aquell tema sintetitzava el que Kraftwerk havien proposat als àlbums Die Mensch Maschine / The Man Machine (1978) i Computerwelt / Computer world (1981). Al cap i a la fi, un ciclista professional és la versió més depurada de l'home-màquina. El Tour de França també és present en cançons de Manel com Boomerang, que rememora la massacre del 16 de juliol del 1996 a les rampes d'Hautacam: el dia que Bjarne Riis va derrotar Miguel Indurain, l'home-màquina que havia dominat el Tour del 1991 al 1995.

'Agost', d'Els Pets

La metàfora perfecta

Agost no és una cançó. O no és només una excel·lent cançó de pop amb aquelles sanefes narratives que Lluís Gavaldà ha après d'Elvis Costello. Agost (2004) és la metàfora perfecta. "Que arribi l'agost, vital i enganxós, per treure'ns les presses i recuperar la tendresa del món". L'estiu com anhel de pau, com aquella mitja hora sense cronòmetre ni amo a la feina, com la pausa al parc mentre els fills s'esbronquen per la fotesa més important del món, com la carícia reparadora que es rep sense demanar-la, com aquell badar per badar. Agost, cim d'Els Pets, va néixer d'un manlleu a Prades, quan Gavaldà, tafanejant una llibreta de Joan Reig, va trobar una pàgina gairebé en blanc en què només hi havia escrita una frase: "Que sigui agost tot l'any". Tant de bo.

'Baba O'Riley', de The Who

Per l'ús que en fa Spike Lee a la pel·lícula 'Summer of Sam' (1999)

Mai diries que Baba O'Riley és una cançó estiuenca. Obre el disc Who's next (1971), de The Who, i acumula tensió i una estranya esperança barrejada amb versos sobre desolació juvenil. La insistència minimalista del riff del sintetitzador, el presagi de violència en la guitarra elèctrica i el frenesí final del violí van fer que Spike Lee la triés perquè ocupés dos moments destacats de la pel·lícula Summer of Sam (1999). Perquè l'estiu també pot ser infernal, com passa en aquest film ambientat el 1977 a Nova York: l'estiu de la gran apagada i dels últims crims de l'assassí en sèrie David Berkowitz, del punk disputant la nit i el sexe a la música disco, i de la intolerància d'uns italoamericans del Bronx, una mena de Sopranos abans dels Sopranos, que suaven de valent intentant entendre com és que un dels seus (interpretat per Adrien Brody) els havia sortit punk i recorria a la prostitució masculina per poder comprar-se una guitarra. Just al mig de la pel·lícula (i després al final), Baba O'Riley sona per acompanyar un muntatge que descriu perfectament tot plegat: la neurosi d'una ciutat assetjada per la violència i la calor en un estiu infernal.

'Estate', de Bruno Martino

Odiar l'estiu amb l'elegància amb què l'odia Ornella Vanoni

"Odio l'estiu". Ras i curt. Es va repetint com un mantra furiós a la lletra d'Estate, la cançó de Bruno Martino, una de les notables contribucions italianes al món dels estàndards de jazz. Tots els que s'hi han acostat han mantingut el to displicent a l'hora de disparar l'odi cap a "l'estiu que va crear el nostre amor... per fer-me morir de dolor". És la lògica perversa d'odiar el que més s'havia estimat. Aquest sentiment l'han cantat Jimmy Fontana, Eliane Elias, João Gilberto, Vinicio Capossela, entre més. Però potser ningú ha arribat a odiar l'estiu amb tanta elegància com Ornella Vanoni en la versió que es pot trobar al disc E poi... la tua bocca da baciare (2001). Que l'odi a l'estiu t'enxampi ben perfumat i millor vestit. Evidentment, tal com mana el cànon de les grandíssimes cantants italianes, Vanoni canta com si visqués dins la cançó.

'Rid of me', de PJ Harvey

Una actuació memorable a Benicàssim el 5 d'agost del 2001

Més enllà de la conjuntura estacional, l'estiu és sobretot les coses que passen durant l'estiu. El 5 d'agost del 2001 en va passar una d'excepcional al Festival Internacional de Benicàssim. Els qui hi van ser poden explicar que van viure un dels millors, més emocionants i més impactants moments musicals de la història. I en queda un testimoni videogràfic que avala tots els elogis. La britànica PJ Harvey va decidir interpretar tota sola Rid of me envoltada de foscor. Només l'enercla la llum d'un focus. Grata les cordes sostenint l'acord. Canta amb la boca enganxada al micròfon. Marca el ritme amb la cama esquerra. Pots sentir la pertorbació de la respiració quan suplica que no la deixin i, de sobte, s'allunya del micròfon per cridar: "Llepa'm les cames!" El públic està hipnotizat, en silenci, fins que el pedal fa canviar el so de la guitarra i PJ Harvey desferma una catarsi històrica. Tot plegat, amb una cantant, una guitarra i un cercle de llum i prou. Un estiu inoblidable.