Clara Gispert: "Gairebé ni em reconeixia. Em mirava i deia: «No sé què estic fent»"

Barcelona"Cada capítol, una cançó. Cada cançó, una cicatriu, un crit, una petita mort". Aquest text introdueix el llibret que aplega les lletres de les cançons de La petita mort (2024), el segon disc de Clara Gispert (Esplugues de Llobregat, 1990). L'àlbum és un cop de timó cap al pop electrònic, a vegades estripat i altres delicat. Aquest dijous actua al Club Paral·lel 62 de Barcelona, a les 20.30 h.

La nota de premsa diu que el disc és fruit d’un procés de profunda crisi personal. I escoltant-ne les cançons és complicat no relacionar-les amb alguna cosa que t'ha passat.

— En realitat, no ha passat cap fet concret que hagi dinamitat res concret, però ha sigut com una incomoditat des de fa un parell d'anys. Gairebé ni em reconeixia. Em mirava i deia: no sé què estic fent, estic perduda, no sé què vull explicar, no sé si vull explicar alguna cosa... I, bé, a través de teràpia, de molta paciència amb mi mateixa i de la gent que m'envolta t'adones que has callat massa coses. Bàsicament un embolic personal importantíssim que ha dut a un revulsiu important.

¿La incomoditat també tenia a veure amb no saber si podies dedicar-te professionalment al que t'agrada?

— Crec que no. Potser té més a veure amb desitjar poder-me dedicar a la meva pròpia música. A part del meu projecte personal, canto amb una empresa i faig esdeveniments i festes privades. Per tant, tinc la sort que em dedico a la música. Però, probablement, part del neguit venia també d'això, de dir: vaig fer un primer disc que la gent va acollir molt bé, vam tenir l'oportunitat de fer bastants bolos, però amb aquest segon disc què? Vull fer el mateix? No. Aleshores, què vull? Què passa amb tot això?

La petita mort és un nou inici, doncs?

— Sí, completament.

També estèticament? Venies de fer un disc majoritàriament en anglès, On and on (2021), i ara en fas un en català i castellà.

— Sí. Com que era una cosa tan personal i tan meva no hi havia debat sobre l'idioma. Havia de ser en català i en castellà, que són les llengües en les quals m'expresso. I musicalment també hi ha un canvi important perquè em venia de gust apropar-me molt més al pop. Amb el Manuel Dabove, que és amb qui he compost els dos discos, veníem del jazz i no sabíem fer pop, i encara menys pop electrònic. Però amb molt d'amor, molta paciència, molt de respecte, moltes ganes d'aprendre i una mica d'inconsciència hem acabat fent un disc si més no especial. A més de pop, hi ha també molta música clàssica en aquest disc, i fins i tot hip-hop i trap.

La función i El cuento semblen dues cançons complementàries. La primera seria sobre els greuges que es pateix com a dona assenyalada i culpabilitzada. I El cuento seria la resposta, en què reconeixes l’altre com un impresentable que ja no et fa ni pena.

— El disc és com una roda inspirada en El viatge de l'heroi, de Joseph Campbell. Comences en una situació d'incomoditat, que no saps què t'està passant, però vols sortir-ne, i quan surts et trobes amb tu mateixa i amb els teus enemics. D'aquí surten les dues cançons. El cuento mostra una persona que abusa del seu poder, i La función una que se sent jutjada tota l'estona... Sí, són complementàries.

Quins referents musicals i poètics t'han acompanyat en tot aquest procés que t'ha portat fins al disc?

— Musicals? La Billie Eilish, sens dubte. L'adoro. Ja l'adorava, però és que m'agrada cada vegada més. M'encanta la veu, la intriga que genera el seu personatge... M'agrada tot. Em travessa, la seva veu. També he tingut com a referent la Noga Erez, que és una cantant israeliana. I molta música clàssica, inclús barroca.

Com l'orgue amb què comença El cuento.

— Exacte. I en aquesta cançó i La función també ens hem inspirat moltíssim en Stromae.

A La sang cantes: "No em fa mal ni el dolor" i "Sé que al final / em faràs tot el mal / que podràs. ¿En quina posició emocional et poses per poder explicar una cosa així?

— Aquesta cançó és sobre la persona que m'ha parlat més malament a la vida: jo mateixa. És mirar-me al mirall i veure que aquella persona que tinc davant és la meva pitjor amiga. No sé si aconseguiré vèncer tot això i trencar amb aquesta persona que em fa tant de mal, però la intenció és dir: "M'és igual. Digues el que vulguis. Què més m'has de dir que sigui tan horrorós, que estigui a l'altura de totes les coses horribles que m'has dit al cap dels anys?"

En el jazz hi ha una tota una tradició de cantants que cantaven com si necessitessin reconstruir-se l'autoestima, de tan vulnerables com eren.

— Sí. Vull dir, aquesta cançó és com: vinga, rebentem perquè... què més hi ha?

En el títol del disc i en una cançó fas servir la metàfora de la petita mort, l'orgasme femení en francès.

— Molt metafòricament, però sí. "I de sobte res mai no ha existit / lluny d'aquest llit". Tampoc no volíem parlar de coses molt explícites, però sí, parla just del moment després d'un orgasme en què penses: per què no podria ser aquest el meu final feliç? Podria morir-me aquí, en la petita mort, en aquest moment de semiinconsciència i de plaer absolut.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— He pujat diverses vegades a dalt de l'escenari, però la presentació que vam fer d'aquest disc, a Olot, el 20 de gener, va ser bastant heavy. Va ser de les vegades que més he disfrutat a l'escenari i que més conscient era de tot el que estava passant. Perquè a vegades em passa que no acabo de disfrutar. Però aquell dia va ser increïble, perquè era com si es fes justícia a tot l'esforç.

I el record que voldries oblidar?

— Els càstings. Fer càstings. Abans de dedicar-me a la música i cobrar per ser cantant exclusivament, feia teatre musical. I per fer teatre musical has de fer càstings cada dos per tres. No ho he passat mai tan malament com als càstings. M'ho preparava molt bé, però arribava allà i tenia la sensació que m'estaven jutjant... I em posava en una situació tan vulnerable que pensava: "És que no saben ni que canto, aquesta gent, perquè no m'ha sortit ni la veu". El pitjor moment és entrar en un teatre amb quatre persones a la platea, que soni la música i... Allò era horrorós.

Llavors, com ho deuen passar els que van als concursos musicals de televisió?

— Admiració absoluta, perquè jo no podria articular paraula. I mira que estar dalt d'un escenari és el que més m'agrada del món. I al final, la gent que et ve a veure d'alguna manera també t'està jutjant. De fet, La función parla d'això. Tu estàs completament exposada. Però és una altra cosa. No sé com explicar-ho. El pitjor, els càstings, sens dubte.