Terrae: "Encara hi ha certs estereotips sobre l'Ebre, com si fóssim exòtics per a certa part del país"

BarcelonaEl batec de l’Ebre ressona en la música del duo Terrae. Hi ha el batec patrimonial de jotes, fandangos i cants de batre, i el batec del present de les textures electròniques. Hi ha històries transmeses pel corrent de la tradició oral i ràbies diverses connectades a injustícies i abandonaments. En aquest projecte nascut a Flix no hi falta l'alegria, ni el ball, ni les ganes de compartir. En parlen els responsables, Andreu Peral (Tarragona, 1986) i Genís Bagés (Lleida, 1987), autors de l'àlbum Nostre gra (Microscopi, 2025), un dels millors de l'any passat segons l'ARA.

Dieu que Nostre gra és "un viatge riu avall per les històries del patrimoni cultural ebrenc". Quina part d'aquest patrimoni és el que us interessa més?

— Genís Bagés: Tot el patrimoni immaterial sonor. Òbviament, hi ha una tradició molt gran de jotes i de fandangos, però també ens interessa l'àmbit potser una mica més desconegut dels cants de batre i els cants de treball, i també les cançons de pandero, que són pròpies sobretot de la Ribera d'Ebre, per proximitat amb el Priorat. Igualment, intentem treballar tot l'imaginari, incloent-hi el literari, el de tota la gent que ha escrit en referència a l'Ebre, o que hi té algun tipus de vinculació. És un viatge sonor, però també literari i patrimonial en general.

Tots dos teniu una trajectòria musical prèvia [Andreu Peral a Lo Gitano Blanc i Genís Bagés en el camp del jazz i la improvisació]. Com vau decidir tirar endavant Terrae?

— Andreu Peral: Tenim gustos semblants, i a la vegada també allunyats en segons quins aspectes. En el meu cas, he cantat caramelles a Flix des dels 17 anys. A Flix hi havia un home, el senyor Batiste, que va compondre més de 200 cançons, una barbaritat. Componia mentre anava caminant a treballar a la fàbrica, i a la tarda preparava les cançons per cantar-les a l'orfeó. Segurament jo sentia una inquietud per investigar i voler incorporar tot això. A més, l'edat també és important perquè et fa mirar una mica més enrere i dir: d'acord, ara sí que necessito saber realment d'on vinc, què he mamat i què m'ha fet créixer. Mon iaio cantava a totes les celebracions, era molt jotero. I l'avi del Genís tocava increïblement bé. Recordo perfectament quan m'ho va comentar el Genís, que era una Setmana Santa, i també recordo anar en el tren cap a Barcelona i abans d'arribar a Móra la Nova contestar-li un whatsapp i dir-li: ei, comencem a treballar amb això.

En el fons, això que expliques és exactament el mateix que ha fet Bad Bunny mirant cap a les arrels.

— G.B.: Sí, ell amb la salsa. Nosaltres hem estat molts anys tocant diferents estils –jazz, rock, pop– i sembla que a vegades mires massa cap a fora.

Bad Bunny fa el que fa i continua vivint a Puerto Rico. Si vosaltres no estiguéssiu a Flix, és possible que aquest projecte no hagués sortit.

— A.P.: Sí, hauria costat més, perquè d'alguna manera ja estaríem desconnectats una mica.

— G.B.: Havia viscut molt a Barcelona, i ara estic a Lleida però baixo cada setmana a Flix, perquè hi tinc família, i sí que ha sigut un reconnectar amb el territori. Ara justament m'he adonat que tenia una visió molt provinciana, perquè valorava molt allò de fora, hi estava obsessionat, amb Barcelona, Berlín... Sí, estic orgullós d'haver viscut coses superinteressants, però t'has preocupat del que es fa aquí i del que tens al costat?

— A.P.: Hem anat molt per les Terres de l'Ebre en la gira dels museus, i vas a la Galera o a Santa Bàrbara i dius: quins pobles més interessants.

— G.B.: És molt bonic, i tenen tot el patrimoni. Per exemple, al Montsià l'últim terrisser que queda és el que ens ha fet el càntir que portem en els concerts. Són feines que no disten tant del que fem nosaltres, feines que requereixen aquest treball diari, aquesta singularitat.

Pel camí de l’Ebre, que és una cançó que defineix molt bé què sou vosaltres, ve del cançoner de Joan Amades i explica una història amb un punt tragicòmic que podem associar a les Terres de l'Ebre. Comença així: "Venint pel camí de l’Ebre, trobo un home poc afinat. Si l’en pujo dalt del burro diran que jo l’he matat".

— A.P.: Sí, és la història perfecta, i parla també de com es jutja els que se surten una mica de l'establert.

— G.B.: També té aquesta cosa còmica. Nosaltres també ho vivim així quan la interpretem, perquè a vegades notem que encara hi ha certs estereotips sobre l'Ebre, com si fóssim exòtics per a certa part del país.

¿Pot ser que aquesta percepció hagi canviat en els últims anys gràcies a propostes com el festival Eufònic, que donen espai a un altre tipus de contemporaneïtat ebrenca?

— G.B.: Sí. De fet, vam tindre l'oportunitat de tocar-hi aquest juliol. És un festival referent. S'estan obrint molts camps a les Terres de l'Ebre, gent que havia viscut fora que està tornant i que hi estan creant coses, com el mateix Vicent Fibla [el director de l'Eufònic]. Em sap greu si insisteixo molt en aquest fet, però a vegades tenim la sensació que som poc escoltats. També hi ha Les Nits de Tyrica a Alcanar, que és un festival molt interessant. I el Centre d'Art Lo Pati, d'Amposta. A poc a poc sí que s'està fent feina.

Teniu un altre referent de l'Ebre en el disc, l'escriptora Zoraida Burgos, que va morir a principis d'any. Hi musiqueu el seu poema Ens han deixat el crit. Què és el que us atrau d'ella?

— A.P.: La força, perquè Ens han deixat el crit és això, és un crit de força, de valentia, de cridar al món i fer-se valdre. Dins de Nostre gra, el poema Ens han deixat el crit hi pega molt, perquè és això Nostre gra, un crit.

A Nostre gra hi ha cant de batre, fandango, jota i diferents textures de percussió, incloent-hi l'electrònica. Expressivament és molt magnètic.

— G.B.: Òbviament, també volem manipular la tradició passant-la pel nostre sedàs. Quan agafo un pandero, la primera cosa que hi veig és això, la possibilitat del loop, la textura, gratar-lo... M'hi aproximo d'aquesta manera. Tenim la tradició com una cosa mòbil i en constant revisió. Hi ha molts grups que ho fan tocant exactament com es feia, i em sembla bé, però a nosaltres no ens neix això. Ens agraden també els loops i els efectes de veu.

Any rere any la Fira Mediterrània de Manresa programa propostes que comparteixen aquest caràcter, com Tarta Relena i L'Arannà.

— G.B.: Correcte. Mirem al passat però amb els ulls d'ara. La gent que ho feia abans també eren pioners en certa manera i estaven a l'avantguarda en aquell moment. Hi ha un altre concepte que potser sona molt místic però que és important: quan som a l'escenari intentem dialogar amb el passat com si no estiguéssim nosaltres dos sols a l'escenari. Terrae no és només l'Andreu i el Genís, sinó que és com si poséssim els nostres iaios damunt l'escenari i parléssim amb ells amb el llenguatge d'avui dia.

En el disc feu baixar Alidé Sans del Pirineu i la porteu a l’Ebre per cantar una de les cançons més reeixides del disc: La clavellinera.

— G.B.: Les dues col·laboracions, la de Judit Neddermann a Delta i la de l'Alidé, van sorgir amb la idea de crear ponts. Es tracta de connectar-se amb altres realitats i amb gent que està treballant el folk amb la seva visió. La clavellinera li pega molt a l’Alidé perquè ella és festa, ball de plaça i reivindicació. I va ser molt guai perquè es connecta amb la música d'una forma molt visceral.

Escoltant La clavellinera pensava en com la farien els Remei de Ca la Fresca.

— G.B.: Per a nosaltres també és un referent, un dels grups que estan fent coses molt interessants a Catalunya.

I amb aquesta ràbia reivindicativa arrapada al present.

— G.B.: Totalment.

— A.P.: Les dues col·laboracions són molt diferents. Com el disc, que passa per moltes fases. Potser la de la Judit és més cerebral. La part festiva potser queda una mica més al final.

Tanmateix, en la cançó que obre el disc, Ja no em vols, el ritme anticipa que hi haurà una rave i que tothom acabarà ballant.

— A.P.: Les raves on es fan? Al camp. El cant de batre ja havia de ser això.

Tant a la Fira Mediterrània de Manresa com al Càntut de Cassà de la Selva vau coincidir amb L'Arannà, que també treballen amb el bagatge tradicional per parlar del present; en el seu cas, d'Eivissa i Formentera. En el vostre cas, és evident que la Ribera d'Ebre no és només la Batalla de l'Ebre, sinó també la nuclear d'Ascó.

— G.B.: Personalment tinc moltes ganes de parlar de les Terres de l'Ebre actuals, amb totes les singularitats i amb totes les coses que estan passant.

— A.P.: La música ha d'unir els ponts, i un dels ponts és per compartir col·lectivament per aconseguir una millora universal. En aquest cas, per a la millora de les Terres de l'Ebre, cal un col·lectiu darrere, un col·lectiu que es mogui i que vagi més o menys en una mateixa direcció. Ara hi ha un gran debat amb el tema industrial, que sempre ha tirat molt a Flix, i amb la nuclear. Què passarà després de tot això? Nosaltres estem abocats al desastre industrial de tota la vida i ara s'han d'ampliar mires. Hi ha un gran exercici a fer.

És evident que l'entorn marca l'art. La música de Xarim Aresté no és el mateix ara que viu a Flix que quan vivia a Barcelona. I Lluís Gavaldà explica que la gran diferència entre Els Pets i Sopa de Cabra era que els Sopa de Cabra vivien a Girona i podien cantar coses boniques, mentre que Els Pets vivien a Constantí, al costat de la petroquímica...

— G.B.: Marca moltíssim. El mateix Delta, amb la desaparició que pateix... La cançó Delta, del folklorista Lluís de Montsià, és una oda a l’Ebre i al seu paisatge de principis del segle XX i ja en parla.

Lluís de Montsià va ser un dels informadors de Joan Amades, oi?

— G.B.: Per tirar endavant l'encàrrec del cançoner català, Joan Amades tenia diversos informadors per tot Catalunya. Lluís de Montsià era un dels que hi havia a les Terres de l'Ebre. Amades sí que va anar molt a Balaguer i al Priorat, però no tant a les Terres de l'Ebre. Nosaltres tenim aquestes dues vies d'informació pròpiament bibliogràfiques, perquè també hi ha el Joan Moreira, que va escriure el llibre del folklore tortosí. I després tenim les visites que fem als pobles.

— A.P.: Tot i que hi hem arribat una mica tard. Durant molt de temps hem viscut en la despreocupació. Jo mateix he viscut una despreocupació pel que cantava mon iaio, i és una llàstima.

— G.B.: És normal, perquè quan ets tan jove no estàs perquè t'expliquin batalletes. A mi m'ha passat amb el tema de la Batalla de l'Ebre quan en parlava l'avi, que havia estat destinat a comunicacions i que explicava la por que havia passat quan havia d'arreglar un cable i sentia com la metralladora feia pa-pa-pa-pa...

— A.P.: I tu volies veure el bàsquet.

— G.B.: O Els Simpson, que és el que feien a la tele quan dinava amb ell. És molt fort, perquè ben bé cada setmana m’explicava coses de la guerra.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música. I quin record us agradaria oblidar?

— G.B.: Recordo de petit, que posava discos a casa i feia veure que tocava la bateria o la guitarra imaginària davant de gent. És curiós que un dels records més macos sigui de quan estava pràcticament sol, però bé, és quan fas volar la imaginació. I per oblidar... els patiments abans dels concerts, quan la cosa no depèn de mi, quan hi ha factors externs que poden fer que no funcioni.

— A.P.: De bons n'hi ha molts. Quan vaig tocar el primer acord de guitarra, que estava aprenent a tocar la guitarra ja de gran, amb 24 o 25 anys. Quan vaig veure que podia crear alguna cosa amb aquell instrument, una cosa que em sortia de dins, se'm va obrir tot un món. I records per oblidar, segurament qualsevol cosa que hagi fet a contracor. Si no escolto el cor, segurament fallarà alguna cosa.

Abans parlàvem del Càntut. Com vau viure la primera experiència al festival?

— G.B.: Vam al·lucinar.

— A.P.: Quan vaig arribar a Flix, a mon pare li vaig dir: "Hem d'anar al Càntut". Se’m foten els pèls de punta, perquè és una cosa... Carai, és que són gent que cuiden tant cada detall, que li fiquen tanta passió, que és que t'emociona formar-ne part com a espectador, ja no com a músic. I com traslladen l'alegria. Penso que és de les coses més interessants de les nostres terres.

— G.B.: Hi hauria d'haver un Càntut a cada comarca, per decret. T'hi trobes en aquesta unitat i et sents com empoderat.

— A.P.: A mi m'ha passat pel cap, fer un Càntut a les Terres de l'Ebre.