El concert de la Clasijazz Orchestra al Palau ha inaugurat el Mas i Mas Festival 2023, que ha programat fins al 2 de setembre més de 160 actuacions en diversos espais de Barcelona, com Jamboree, Tarantos, Moog, Paral·lel 62 i la nova Sala 3. El festival, que enguany celebra el vintè aniversari, convida artistes internacionals, com el saxofonista Jerry Bergonzi i la cantant Susana Baca, però també reivindica músics emergents, com el Martí Mitjavila Trio i Carmen Doorá. “Celebrarem els cinquanta anys de la Sala Zeleste just el mateix any que ens ha deixat Víctor Jou”, explica Josep Mestres, director artístic del Mas i Mas. La cloenda del festival estarà dedicada al guitarrista Jordi Bonell, a qui “ja tocava” retre un homenatge, segons Mestres.
Charles Mingus es multiplica al Palau
La Clasijazz Orchestra inaugura la 20a edició del Mas i Mas Festival amb un homenatge apoteòsic al contrabaixista nord-americà
BarcelonaEl contrabaixista i compositor Charles Mingus tenia la virtut de multiplicar-se sense deixar de ser ell mateix. “Soc tres homes i tots són reals”, va escriure al principi de la seva autobiografia, Menos que un perro. El mundo que compuse (Libros del Kultrum). “Soc un músic mestís que toca amb bellesa, amb lletjor, amb amor, masculinament, femeninament; que toca tots els sons, forts, suaus”. Aquest esperit polièdric, ple de llums i ombres, queda plasmat com enlloc a Epitafi, una obra simfònica colossal, volgudament pòstuma, que condensa tota una vida d’experimentació estilística. “Vaig escriure-la per a la meva làpida”, deia Mingus, que se sabia a l’altura de Duke Ellington, Thelonious Monk i els altres grans noms del jazz. La Clasijazz Orchestra, que encara no havia actuat mai a Barcelona, va inaugurar dijous la vintena edició del Mas i Mas Festival amb un concert esperadament apoteòsic: amb una formació de músics de primer nivell i una partitura tan enginyosa, era difícil que el Palau de la Música no es convertís en una festa del swing, en un esclat de ritme, en una celebració del so pel so.
Sota la direcció del valencià Ramon Cardo, la big band doble, formada per trenta-tres músics, va interpretar una selecció de temes d’Epitafi, gairebé completa, que va permetre a quasi tots els instrumentistes lluir-se amb solos sinuosos, bruscos i juganers. No hi van faltar les melodies de The Soul, Monk, Bunk, and Vice Versa i O. P., un homenatge al contrabaixista Oscar Pettiford. “M’hauria agradat que la partitura fos una mica més xicoteta”, va dir Cardo, que va recordar que Epitafi “és la música de Mingus passada pel filtre de Gunther Schuller”, el musicòleg i director d’orquestra que va arranjar i estrenar l’obra a Nova York el 1989, deu anys després de la mort del compositor.
Un dels moments més aplaudits de la nit va ser el diàleg entre els saxofonistes Enrique Oliver i Wayne Escoffery, que coneix especialment bé l’obra de Mingus i, de fet, l’ha interpretada amb una formació dirigida pel mateix Schuller. Escoffery va ser el gran protagonista del concert, però no va eclipsar gens músics locals com Perico Sambeat, Francisco Blanco Latino, Marco Mezquida i Andreu Pitarch, que es va mostrar incombustible fins a l’última peça.
“Ens en deixeu fer una més?”, va preguntar Cardo abans del bis final. “I dues!”, va cridar un home des del públic. Abans d’acabar el concert, el director de la big band va donar les gràcies al Mas i Mas per “programar músics d’aquí”. L’obra de Mingus s’ha considerat sovint profètica, avançada al seu temps, i fins i tot s’ha arribat a dir que els músics d’avui dia estan preparats per tocar-la més naturalment que no pas els dels anys 60. El concert al Palau fa pensar que és veritat. Si Mingus aixequés el cap, no seria estrany que pensés que el seu millor epitafi són els músics que, com la Clasijazz Orchestra, fan reviure un llegat musical sovint no prou interpretat.
