El Vida reneix amb Ca7riel & Paco Amoroso, Kae Tempest i Future Islands

Vilanova i la GeltrúSi el 2024 va ser el moment de celebrar la primera dècada del Vida, aquest any la missió (explicitada en els hashtags promocionals) era anar més enllà de l’efemèride i dur cap a la renaixença el festival de Vilanova i la Geltrú. Això es va traduir en un cartell que testejava àrees fins ara poc explorades en la programació de l'esdeveniment, un aspecte que es va percebre de manera particular en la jornada central, la del divendres 4 de juliol, encapçalada pels argentins Ca7riel & Paco Amoroso, que exhibeixen musculatura trap amb tendència a la picardia lírica. El duo es va presentar amb una banda que realçava la rítmica llatina de la proposta, fet que podia passar inadvertit per a qui seguís el concert per les pantalles, ja que la realització no es va apartar en cap moment dels dos vocalistes titulars. Podia semblar una aposta excèntrica per a qui identifiqui el Vida amb l’indie pop, però la sensació va ser la de veure un equip jugant a casa, davant d’una legió de públic que tornava totes les picades d’ullet de les rimes. De fet, va ser l’únic moment de tot el cap de setmana en què, per assegurar-se un bon lloc, s’havia de lidiar amb unes estretors que el festival s’enorgulleix d’evitar.

A continuació, Kae Tempest va recollir l’energia de la festa per transformar-la en una altra cosa, més airada però profundament bella. Feliç d’actuar a la terra on va acabar d’escriure alguns dels seus poemes el mateix dia en què es publicava el seu cinquè àlbum, Self titled, l’artista va oferir una spoken word vertiginosa però de dicció clara; paraules que ensenyen els ullals al poder opressor i que, sobretot, creen comunitat. La llista d’estils que no solen sonar en els confins de la Masia d’en Cabanyes i el bosc adjacent (com sempre, convenientment decorat i il·luminat) s’amplià, l’endemà, amb el jazz vitamínic i d’influència jamaicana del quintet britànic Ezra Collective, una onada expansiva d’energia infecciosa per encarar l'últim tram del festival.

La benvinguda injecció de diversitat sònica no va alterar, però, els trets característics del Vida, que manté pràcticament inamovibles les dinàmiques del seu funcionament (amb una excepció remarcable: l’organització ha decidit jubilar el sistema de venda de tiquets per a les consumicions, vestigi dels primers esdeveniments indie a l’estat espanyol, cosa que va omplir les barres de datàfons i transaccions immaterials) i la distribució dels espais, incloent-hi el ja icònic escenari El Vaixell, tan idíl·lic visualment com desprotegit de la pol·lució acústica, cosa que va fer patir de manera particular la japonesa Ichiko Aoba, que presentava un folk travessat de corrents tropicalistes a estones acompanyada d’un cor d’ocells i d’altres d’un tràfec d’humanitat xerraire.

Yerai Cortés, Mama Dousha, Mushkaa i La Ludwig Band

També es va reconèixer la identitat del festival en l’ambient còmplice que crea per als artistes estatals, com Yerai Cortés, que va posar en escena el xou Guitarra coral defugint tota temptació de virtuosisme jondo (fins al punt d’interpretar un tema d’esquena al públic, deixant fora de camp la seva prodigiosa digitació de les sis cordes), i sobretot els grups catalans: només cal referir-se a la sorpresa de Mama Dousha per la quantitat d’espectadors que van acostar-se a ballar Rikiti quan el sol encara estava alt. O al triomf de Mushkaa, que ja acumula uns quants himnes generacionals en el seu repertori i dirigeix les emocions del públic amb una seguretat tan precoç com incontestable. Menció d’honor mereix La Ludwig Band, per a qui es va reservar l’espai de concert inaugural del festival el dijous 3, i que es va presentar com a big band, afegint brillantor de metalls a la col·lecció de gags escènics (celebrats per igual pels nouvinguts i pels veterans) i incorporant el teclat de Meritxell Neddermann i les veus de Tarta Relena, que un parell de jornades després també van oficiar un autèntic ritual mediterrani al voltant de l’oceànica profunditat vocal d'És pregunta.

I, evidentment, l’ADN del Vida també es va reconèixer en l’anglofília que dominava la part alta del cartell, amb l’elegància de classe treballadora de Richard Hawley, que va voler agermanar la seva Sheffield natal amb Vilanova. També amb els joves Royel Otis, que fan ballar les guitarres i apleguen un entusiasme que no defalleix entre el seu repertori i les accelerades versions de Sophie Ellis-Bextor i The Cranberries, i amb The Lemon Twigs, entestats a viatjar en el temps fins a una època en què el poder harmònic del pop encara no havia claudicat a la distorsió sorollosa. I, finalment, amb dos referents de la categoria de pesos mitjans del pop: d’una banda, Supergrass, que van calibrar davant del públic com seguien sent de vigents les cançons del disc I should Coco, el seu àlbum més estimat, que aquest 2025 ha celebrat el trentè aniversari. I els nord-americans Future Islands, comandats pel carisma fora de carta del seu cantant, Samuel T. Harring, que aplica inflexions guturals gairebé metàl·liques a les seves odissees melòdiques, i que sua, es retorça i s’esquinça la roba com Marlon Brando a Un tramvia anomenat Desig mentre s’inventa passos de ball dignes del Denis Lavant de la pel·lícula Beau travail.

Després de la col·lecció d’instantànies acumulades durant les seves tres jornades, el bosc màgic del Vida, com Brigadoon, s’ha esvaït, no sense abans anotar al calendari les dates del seu pròxim renaixement, els dies 2, 3 i 4 de juliol del 2026, amb els neozelandesos Balu Beigada com a primer grup confirmat.