Amb el seu onzè àlbum d’estudi (i segon amb el guitarrista Josh Klinghoffer), el quartet de Los Angeles ofereix signes d’inspiració compositiva: als 13 temes que l’integren hi ha poc farciment i la producció detallista de Danger Mouse hi afegeix un plus de qualitat. Ara bé, qui esperi uns Red Hot Chili Peppers de l’època del Blood sugar sex magik (1991) sortirà novament decebut, perquè el seu característic funk-rock demolidor va esfumar-se definitivament a partir de Californication (1999) per convertir-se en un pop-rock melòdic molt més inofensiu. Però The getaway ofereix sorpreses agradables, com les peces rockeres We turn red, Detroit i This Ticonderoga, la psicodèlia de Dreams of a samurai o el disco-funk ballable de Go robot. Fins i tot el mig temps happyflower Sick love o les balades The hunter i The longest wave tenen prou entitat, mentre que l’adaptació de Klinghoffer al so dels Peppers fa enyorar cada vegada menys John Frusciante. Hi ha esperança.
