Fito & Fitipaldis contra el futbol modern al Palau Sant Jordi

BarcelonaHi ha moltes raons per anar a un concert. Segurament, una de les que va moure més de 17.000 persones a omplir el Palau Sant Jordi divendres va ser poder explicar el que van experimentar amb la cançó Soldadito marinero. Va ser en el tram final del primer dels dos concerts de Fito & Fitipaldis a Barcelona. Fito Cabrales havia dit que sí, que entesos, que la cantarien plegats. I el públic va tirar pel dret i la va cantar de cap a peus, i amb una intensitat especial l'estrofa-tornada més trista de la història, aquella que constata que després d'un hivern dolent arribarà una primavera igualment dolenta. Soldadito marinero, crònica de la resignació d'un home que envelleix tot sol després de dos desenganys cruels –les dones no surten ben parades d'algunes cançons del músic basc–, es va publicar el 2003 i avui funciona més enllà de l'impacte generacional. Un dels aspectes més sorprenents del concert va ser la notable presència de públic molt jove, connectadíssim amb una proposta arrelada en un rock'n'roll d'execució neta i polida, amb el saxo de Javi Alzola alternant-se el protagonisme amb guitarra de Carlos Raya, devot alhora de les barricades del riff i de les cadències de JJ Cale i Dire Straits. Un públic, per cert, tant masculí com femení, amb molta parella jove i no tan jove vivint el concert intensament.

La gira de Fito & Fitipaldis serveix per presentar en directe el disc El monte de los aullidos, representat al Palau Sant Jordi per mitja dotzena de cançons, com A contraluz, el tema amb què van començar les dues hores de concert. Amic de les metàfores i els jocs de paraules transparents (com Rosendo), Fito va obrir la nit projectat precisament a contrallum en un teló. Quan es va aixecar el teló, va quedar a la vista una posada en escena ara com ara contracultural: a l'escenari només hi havia els sis músics, els instruments i els amplificadors. I prou. I les pantalles, horitzontals i quadrades, gairebé una provocació en temps de pantalles verticals que prioritzen el líder i invisibilitzen la banda. Tot en Fito & Fitipaldis sembla un desafiament natural, com qui lluita contra el futbol modern i, miracle, se'n surt: les entrades, a entre 43 i 68 euros (per sota dels 100 euros habituals en altres concerts de gran format); cap zona prèmium, cap àrea VIP, tota la pista ocupada lliurement; ni confeti ni attrezzo; tots els recursos invertits per fer que la sonorització sigui bona. Tanmateix, no en treu pit, simplement és així des de temps immemorials. En un passadís del Palau Sant Jordi hi ha una banderola amb una imatge de Fito del 2014, en què va vestit exactament igual que el 2026.

Amb aquestes eines, fomenta un sentiment de comunitat, més explícit encara quan interpreta cançons que es canten abraçats, com La casa por el tejado, i sobretot quan recupera "el vell costum", diu, de demanar al públic que saludi el públic del següent concert. Aprofitant la disbauxa del final de Whiskey barato, quan el violí de Diego Galaz i l'acordió de Jorge Arribas alegraven l'agror d'una ruptura, la pantalla va mostrar la salutació del públic de Bilbao dedicada al de Barcelona, i Fito va instar el del Sant Jordi de divendres a fer el mateix amb el del Sant Jordi de dissabte. Fer caliu, se'n diu.

El públic és el factor diferencial. En el primer tram del concert, el swing de Por la boca vive el pez i el riff de guitarra que impulsa Me equivocaría otra vez, dos temes del 2006, van provocar les primeres ovacions, amb els espectadors agafant-se a la revolta de les petites coses del vers "no voy a despertarme porque salga el sol". "Meravellós, sou una puta benedicció", va dir Fito en acabar Entre la espada y la pared (l'únic tema que va tocar del disc Huyendo conmigo de mí, del 2014). I, al cap d'una estona, l'agraïment del públic va ser encara més sorollós després d'Acabo de llegar, un altre tema del disc Por la boca vive el pez que comença amb solo de guitarra del mateix Fito i que s'enlaira vers a vers. Són les cançons que van consolidar un estil i la marca que va amarar pràcticament tot el repertori del concert.

Un lateral infal·lible

Fito Cabrales és com el lateral que no puja mai la banda, que no perd mai la posició i que actua amb una determinació que treu de polleguera els davanters. No arrisca mai. Es fa gran a prop de l'àrea d'un rock que no concedeix ni un centímetre al regat; si de cas, es permet una mica de foscor rítmica i guitarrera en cançons noves com Volverá el espanto, que reflexiona sobre devastacions bèl·liques, o rescata Cada vez cadáver del pou de la monotonia amb un crescendo tipus E Street Band que acaba tocant la guitarra al costat del bateria Coke Giménez. Desespera amb la poca imaginació de balades noves com La noche más perfecta, però de seguida es reconcilia amb l'afició tallant una passada a l'espai i exhibint la bandera pirata del rock de llamborda picada per recuperar Entre dos mares, de Platero y Tú, la que va cantar amb la veu més aspra.

Va jugar en camps realment perillosos precisament quan defensava la samarreta de Platero y Tú als noranta, però des d'aleshores s'ha guanyat la confiança de socis i simpatitzants per la fiabilitat. Fito & Fitipaldis és un grup aristotèlic, instal·lat com cap altre en una daurada moderació que emociona alhora el més rude fan d'Extremoduro i el seguidor més sentimental de Joaquín Sabina. Menys salvatge que un, amb menys literatura i més carrer real que l'altre. Un fenomen inexplicable? Potser no tant.