"Junts per un ritual màgic" de Vetusta Morla amb 'indie-rock' i panderos
El grup madrileny aplega 10.000 persones en la presentació del disc 'Cable a tierra' al Palau Sant Jordi
Vetusta Morla
Palau Sant Jordi. 21 de maig del 2022
"Bona nit, Barcelona. És un plaer estar junts un altre cop després de tantes coses increïbles que hem passat. Vivim temps inestables, siguem conscients de com som de privilegiats de viure el ritual que significa un concert", va dir, en català, el cantant del grup de Tres Cantos, Juan Pedro Martín, Pucho. Així va fixar el context històric de la nit, per no oblidar pandèmies ni guerres. I tot seguit va agrair precisament poder estar al Palau Sant Jordi "junts per un ritual màgic", el que defensen al disc Cable a tierra, i en què la tradició del rock indie anglosaxó es deixa estimar per tradicions de músiques ibèriques i llatinoamericanes, a vegades amb detalls tan reeixits com la manera de cantar La puñalada trapera, que sembla posseïda per la rítmica lírica de Violeta Parra.
En un directe amb un interessant joc de pantalles mòbils que pujaven, baixaven i a vegades esdevenien un mur digital davant l’escenari, la connexió si no màgica segur que sí tel·lúrica l’aportaven els membres del col·lectiu de folk de Palència El Naán (amb el rapsode Héctor Castrillejo amb un protagonisme destacat) i dues pandereteiras del grup gallec Aliboria, presents sobretot en les cançons noves però no exclusivament. En aquests moments eren fins a una dotzena de músics a l’escenari, la qual cosa contribuïa a assolir un so gran, que encara creixia més en les característiques cavalcades èpiques que rematen temes com Maldita dulzura. No és una reinvenció, però sí una manera d'anar més enllà d'una estètica, la de l'indie-rock, que el mateix grup va començar a intuir que s'estava esgotant quan va fer el disc Mismo sitio, distinto lugar (2017).
Al llarg de més de dues hores de concert, l’element tradicional (especialment les percussions) s’integra prou bé en el discurs musical del grup, perquè els Vetusta Morla no forcen la situació. Per exemple, el fan servir amb criteri lògicament en cançons de Cable a tierra com Finisterre i Al final de la escapada, però també en anteriors com el valset 23 de junio. I saben renunciar a la crossa tradicional per no caure en fusions xarones quan el pes de l’indie-rock és massa aclaparador, com passa a Copenhague, Boca en la tierra, La vieja escuela, Lo que te hace grande i una incendiària Te lo digo a ti.
L’entusiasta resposta del públic (gairebé 10.000 persones segons la promotora The Project) valida els dos vestits d’aquests Vetusta Morla sempre guiats pel carisma de Pucho, un Chris Martin amb sang a les venes que agradaria fins i tot a un fan de Los Enemigos, i que sempre demostra que té ganes d’implicar la gent en el concert. Ho va aconseguir, esclar: només calia veure la pista del Sant Jordi durant la interpretació de Valiente i Saharabbey road, ben bé com si el públic volgués expressar el privilegi de compartir el ritual enlairant els braços i cantant tornades fatalistes en tonalitat major.
