L’any 1991 Hakim Bey escrivia Temporary autonomous zone, un assaig que va sacsejar l’anarquisme postmodern. El text fugia de la utopia i concretava, a partir dels espais quotidians, l’atac al sistema des del sistema. Com trobar aquests espais? Movent-nos. Aquesta és l’estratègia de Los Planetas en el seu novè disc; després de dues obres lligades a un univers propi de flamenc-rock (del qual començaven a ser els únics habitants), el grup canvia de registre sense perdre l’accent. Els aires del sud només acaronen unes cançons més lligades al rock dels noranta. Polític i desendreçat, Zona temporalmente autónoma té a la recambra la fórmula dels millors àlbums de Los Planetas: pop fugaç (Itjihad); cançons al·lucinades (La gitana); i, sobretot, un tema dens i hipnòtic de l’estil de La copa de Europa: Islamabad. La pista de set minuts és un himne intergeneracional –revisió de Ready pa morir de Yung Beef– que engreixa la llegenda dels granadins... Islamabad és una autèntica zona temporalment autònoma.
