Sara Blanch: "En un món que va tan de pressa, l'òpera té un efecte medicinal"

GironaSara Blanch és una de les cantants d'òpera catalanes més destacades del moment. Nascuda a Darmós, un poblet de la Ribera d'Ebre, amb tan sols 36 anys s'ha convertit en solista habitual de les temporades del Gran Teatre del Liceu, ja ha trepitjat els principals escenaris internacionals i s'ha consolidat arreu com una gran intèrpret del bel canto italià. Soprano líricolleugera amb un gran do per als aguts i la coloratura sumat a un domini absolut de l'expressivitat i els matisos, debutarà a la Schubertíada de Vilabertran, un dels certàmens de lied més importants d'Europa, dimarts vinent, 19 d'agost, amb un recital d'obres de compositors alemanys. Després d'un estiu farcit de compromisos de gran volada, d'aquí poques setmanes enceta la temporada 2025-26, de nou plena de cites estimulants, amb estrenes a la Royal Opera House de Londres, l'Òpera de París i La Scala de Milà, a més del retorn al Liceu, al juny, amb Le nozze di Figaro.

Com afronta el debut a la Schubertíada?

— És una cita que espero amb moltes ganes. He de donar les gràcies a Víctor Medem [director artístic de la Schubertíada fins a l'edició d'enguany] perquè si no fos per ell aquest concert no tindria lloc. Em va fer veure que la meva veu podria encaixar molt bé amb aquest repertori. Ja l'havia treballat al conservatori, quan estudiava, però en concert, fins ara només havia fet cançó francesa, catalana i italiana, però no lied alemany. Medem m'ha donat l'oportunitat d'endinsar-me en aquest repertori, realment molt ric i preciós, i obrir una porta que confio que tindrà continuïtat.

El programa compta amb lieds de Schubert, Strauss, Wolff i Mahler. Quines diferències presenten aquestes peces amb els títols d'òpera que canta habitualment?

— Cada compositor del programa té un llenguatge propi, però, en general, el lied destaca sempre per la importància de l'expressivitat, de comunicar amb la veu i poder jugar amb els colors. En un lied o en una cançó l'ambientació és molt més íntima que a l'òpera, on hi ha elements de gran magnitud, com l'escenari, l'attrezzo, el vestuari... i el públic està a una certa distància.

A la Canònica de Vilabertran, en canvi, les primeres files estan a tocar.

— Exacte, l'ambient és més proper. Potser la veu no té aquella exigència de la pirotècnica, els picats i els sobreaguts d'algunes òperes, però sí la importància de la manera de dir i de la comunicació. Com a intèrpret intento buscar colors per explicar la història del text. Cada cançó individual és com una òpera sencera, perquè a cada cançó ets un personatge diferent, has d'explicar una història diferent, i d'una a l'altra has de canviar molt ràpidament d'emoció i d'intenció.

Ara ve de triomfar amb l'òpera Mitridate de Mozart al prestigiós Festival de Salzburg. Com ha estat l'experiència?

— És la primera vegada que hi canto una òpera sencera. I just era l'única òpera de Mozart programada aquest estiu, així que cantar Mozart a la seva ciutat és un privilegi enorme. I fer-ho amb músics habituats a aquest llenguatge, tot un gust.

El nou curs, a més de viatjar a Londres, París i Milà, tornarà al Liceu. Què significa poder cantar un any més al teatre de Barcelona?

— És molt important perquè és el teatre de casa. Poder treballar al lloc on vius és fonamental, i el fet de veure que a Barcelona tenim un teatre com el Liceu, però també el Palau de la Música Catalana i L'Auditori, em fa sentir que la ciutat funciona.

¿Creu necessari que els teatres d'òpera de casa nostra apostin pel talent dels cantants locals?

— Totalment. A vegades sembla que perquè un sigui del país hagi de tenir menys valor i que cantar a fora et dona una quota d'importància més gran. Però hi ha països com França que fan cantar els seus cantants abans que ningú, i després venen els de fora. Crec que primer cal donar a feina als cantants de casa. Això sí, sempre que s'ho valguin i s'ho hagin treballat com cal.

¿A Catalunya i Espanya hi ha menys afició per l'òpera que en altres països punters d'Europa?

— Sí que és veritat que tenim al cap que països com Alemanya o Àustria tenen una programació molt extensa. Allà la gent de totes les edats està acostumada a anar al teatre i la música està en la base de l'educació. Però aquí tampoc ho estem fent tan malament: el Teatro Real de Madrid i el Liceu programen moltes funcions d'un mateix títol durant setmanes, més que en aquests països, i s'omplen. També s'està fent projectes per captar la gent jove i estan funcionant. No hem de donar per fet que l'òpera no agrada o que no agradarà, sinó donar al públic l'oportunitat d'anar-hi i, llavors, la gent respon.

Què li diria a algú que no ha anat mai a l'òpera per seduir-lo?

— Que l'òpera t'aporta una profunditat i una dimensió diferent que t'arriben directes a l'ànima, té un efecte medicinal. En un món en què tot va i es consumeix tan de pressa, et pot fer connectar amb tu mateix d'una altra manera. Cada òpera té el seu interès i n'hi ha per a tots els gustos, però hi ha molts títols ideals per començar, com Rigoletto, La traviata, L'italiana in Algeri, o, per exemple, la mateixa Le nozze di Figaro, que cantarem el juny al Liceu.