HISTÒRIA

El nacionalisme espanyol, una creació de la Renaixença catalana

Joan-Lluís Marfany sosté que espanyolitat i catalanitat es forgen en paral·lel des de Catalunya

La gran majoria de diccionaris i llibres d’història identifiquen la Renaixença amb el moviment català de ressorgiment cultural que es va iniciar en la primera meitat del segle XIX . O, dit d’una altra manera, amb la difusió de la consciència de la cultura catalana (que s’identifica amb l’ús de l’idioma). Però pot ser que els diccionaris hagin de fer un replantejament perquè l’historiador de la cultura, la llengua i la literatura catalanes Joan-Lluís Marfany (Barcelona, 1943) acaba de publicar un llibre, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62), que tira per terra moltes de les idees vigents i assumides per bona part de la societat catalana.

A Marfany li agradaria obrir un debat però no es fa il·lusions: “La visió contra la qual argumento la subtendeix una innegociable premissa nacionalista que fa tota discussió molt difícil, per no dir impossible”, escriu a l’inici del llibre. Però no perd el sentit de l’humor ni l’afany per qüestionar les versions repetides una vegada i una altra i malfiar-se’n. Professor de la Universitat de Liverpool des del 1972 fins a la seva jubilació, el 2008, assegura que té la llibertat per fer-ho: “Tinc una posició excèntrica i perifèrica que m’ha permès fer el que he volgut”. A aquest nou llibre, que arriba quasi a les mil pàgines, hi ha dedicat deu anys d’investigació. Ja està immers en el segon volum. “La Renaixença no va ser cap renaixença”, assegura Marfany. “Hi ha una contradicció flagrant entre el suposat moviment de renaixença lingüística i la ben real consagració de la diglòssia”, detalla. I afegeix: “Hauria pogut adduir igualment la que existeix entre els no menys suposats inicis d’una renaixença nacional catalana i el manifest naixement, desenvolupament i triomf del nacionalisme espanyol: a Catalunya, vull dir, naturalment, i per obra de catalans”. Marfany és contundent: “Tot el que s’ha explicat tradicionalment es basa en una fal·làcia absoluta”.

Amor a l’idioma espanyol

Per què la Renaixença no va ser pròpiament una renaixença?

Marfany, que porta molts anys immers en l’estudi de la llengua catalana -ha publicat també El nacionalisme català en els seus inicis (1995), La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001) i Llengua, nació i diglòssia (2008)-, creu que la història no és tan simple com intenten fer veure “els mals historiadors”. Assenyala contradiccions importants en el discurs de la Renaixença. “Si el catalanisme és un moviment gradual, constant i ininterromput de recuperació nacional, la Renaixença deixa de ser renaixença perquè no pot renéixer el que no ha mort”. I afegeix: “No és cert que la Renaixença fes ressorgir una literatura catalana perduda, sinó al contrari: va estrangular la petita tradició literària en català. Ells mateixos [es refereix als impulsors de la Renaixença] van dir que l’havien embalsamat”, afirma.

L’historiador s’ha documentat a fons: “Marfany maneja una quantitat inversemblant de documentació per a un sol individu, té una capacitat extraordinària de fer feina d’arxiu”, assegura l’editor d’Edicions 62, Jordi Cornudella. “No hi ha cap contemporani de Manuel Milà i Fontanals [un dels impulsors de la Renaixença] que tingui una idea tan clara de què ha de ser el nacionalisme espanyol”, assegura Marfany. Una prova fefaent de la investigació exhaustiva de Marfany és el recompte de símbols i mites espanyols. A la premsa barcelonina, només durant el Trienni Liberal (1820-1823) l’autor troba -es limita als textos en vers- 36 aparicions del Cid, 19 de Pelayo i 16 de Padilla. Marfany defensa la tesi que el que importa sovint no és el mite individual sinó la idea emfàtica que Espanya és bressol d’herois exemplars: “És una manera de suscitar l’orgull nacional”, escriu.

L’autor afirma que no ha trobat cap indici documental en tot aquest període de la Renaixença (1789-1859) de rebuig a la literatura espanyola. Sí, en canvi, molts esments a “ nuestra lengua ”, sovint qualificada d’ hermosa i sonora. “Els que s’han ocupat del tema s’han fixat molt selectivament en les declaracions d’amor i lleialtat a la llengua catalana i en els testimonis sobre el pobre coneixement de la llengua castellana i han tancat els ulls a les proclames d’orgullosa celebració de la llengua nacional [l’espanyol]”, defensa. “És com si un historiador de l’art mirés el quadre de La rendició de Breda i només es fixés en el cul del cavall”, exclama.

L’invent del nacionalisme

Quines són les motivacions  de la burgesia?

Els motius de la burgesia per implicar-se a fons en la construcció d’una consciència nacional espanyola són econòmics. La societat de finals del XVIII i principis del XIX va abandonar l’Antic Règim i va abraçar un nou model econòmic i social. La burgesia anhelava, segons Marfany, un mercat i una indústria nacional espanyola: “Volien que Espanya es convertís en una economia moderna, que hi hagués poder adquisitiu per consumir”, afirma Marfany. “En cap altre lloc d’Espanya hi va haver un esforç tan conscient, sostingut i generalitzat per construir el nacionalisme espanyol com a Catalunya”, afegeix. I els intel·lectuals de la Reneixença, que, com en la majoria d’èpoques, vivien en la precarietat, van pujar al carro: “Hi havia molt poques oportunitats de poder adquirir seguretat econòmica i respectabilitat, havien de convertir-se en intel·lectuals orgànics de la burgesia industrial. Milà i Fontanals, Piferrer, Víctor Balaguer..., tothom mirava de tocar moltes tecles”, detalla Marfany.

El català, subordinat

Patriotisme cívic i  patriotisme emotiu

Al llarg del llibre, Marfany documenta (cinquanta pàgines són cites de fons consultades) i defensa el caràcter complementari i subordinat del regionalisme català respecte del nacionalisme espanyol. “És una relació jeràrquica entre dues facetes del patriotisme”. L’historiador sempre utilitza la paraula regionalisme català, mai nacionalisme. La seva tesi és que el patriotisme espanyol tindria una connotació cívica, és un concepte polític. El regionalisme català seria més emotiu, d’amor al país.

En definitiva, Marfany defensa que la construcció de la nació espanyola la fan catalans des de Catalunya i, en paral·lel, té lloc un altre procés que és la reconstrucció de la catalanitat. Com a exemple cita un text d’un espectacle musical titulat Desperta ferro : “Ya la Espanya tota en massa / Se ha aixecat de guerra al crit / Per poder acabar ab la rassa / Del vil moro malehit / Per ventura’ls catalans / Que també som espanyols, / Estarem mans sobre mans / Contempalantho com mussols?”

En el desenvolupament del regionalisme català, l’historiador està convençut que la llengua va ser un factor menys que secundari. “El que va donar força especial al regionalisme va ser un model de desenvolupament econòmic i d’organització social que interessava ni que fos en grau divers a tots els sectors de la societat catalana i que no tenia paral·lel dins l’estat nacional”.

I la veritable Renaixença?

Els intel·lectuals que volien seguretat econòmica i respecte

Marfany defensa que finalment la llengua catalana va tenir una renaixença, però que la va protagonitzar la generació nascuda a la dècada dels quaranta del segle XIX. “És un fet innegable, però la història no és una línia contínua i fa passes enrere i giragonses. No és una línia contínua”. Qui i com s’impulsa la llengua catalana, però, és matèria per a un altre llibre que l’historiador creu que hauria de fer algú altre. En tot cas, ell té algunes sospites: “Són intel·lectuals com Frederic Soler [dramaturg conegut també amb el nom de Serafí Pitarra], que, quan van ingressar a la vida professional, tenien moltes dificultats. Tenien una situació d’inferioritat per accedir a posicions funcionarials que els permetessin una seguretat econòmica i el respecte social”. L’única manera d’accedir a certs llocs era fent unes oposicions en què era molt important l’expressió oral: “Els catalans es trobaven en situació d’inferioritat. Tímidament, van començar a trencar amb tot això i a plantejar-se per què havien d’escriure en una llengua que els era estranya”.

En tot cas, la manera com va anar afeblint-se el nacionalisme espanyol i va anar creixent el nacionalisme català no forma part de cap dels capítols del llibre de Marfany: “Com diuen ara, aquest no és pas el meu problema”.

Més continguts de