CINEMA

Les misèries de classe alta mexicana de ‘Las niñas bien’

S’estrena el premiat film d’Alejandra Márquez Abella

Estrenada a Mèxic l’any passat al mateix temps que Roma, de Cuarón, Las niñas bien també viatja al passat recent del país per observar les misèries d’una família benestant, però aquí el punt de vista no és el de la minyona sinó el de la senyora de la casa, la Sofía. Es tracta d’una dona elegant i de casa bona acostumada al luxe que veu com la bombolla de privilegis en què ha viscut sempre es fa miques quan la crisi econòmica mexicana del 1982 provoca la ruïna del seu marit.

Alejandra Márquez Abella (San Luis de Potosí, 1982) dirigeix una pel·lícula que adapta el llibre homònim de Guadalupe Loaeza, una compilació de cròniques periodístiques sobre la vida quotidiana de les dones del barri més ric de Ciutat de Mèxic. “No és un llibre que es percebi a Mèxic com alta literatura, sinó com una lectura per a senyores que volen saber com viuen les classes altes -explica la directora-. Quan em van oferir que l’adaptés vaig haver de superar els meus prejudicis amb el món de la frivolitat i de l’elit, que el cinema mexicà sempre ha abordat des de la pornomisèria voyeurista o a través d’algun tipus de comèdia redemptora de les elits. Però em vaig adonar que el llibre era precisament una oportunitat per a la desigualtat social des d’un lloc estrany i nou”.

Las niñas bien, que demà s’estrena a casa nostra, va guanyar quatre premis als Ariel mexicans i es va endur la Bisnaga d’Or del Festival de Màlaga al millor film llatinoamericà. També va ser al Festival D’A, cosa que a Márquez Abella li va fer especial il·lusió, perquè el seu avi era un exiliat català i ella va estudiar al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, a Barcelona -“els cinc anys més increïbles de la meva vida”, diu-. Però no és per això que El Corte Inglés i Julio Iglesias apareixen a Las niñas bien, evocats a través de la fascinació que la protagonista sent per Espanya. “Una mexicana d’aquesta classe social aspira a ser espanyola -explica-. Mèxic ha heretat el sistema de castes dels conqueridors: com més blanc siguis, millor et van les coses. La monarquia espanyola, El Corte Inglés, la revista ¡Hola! i Julio Iglesias feien furor en aquella època. Els pijos de Mèxic i Espanya són similars, comparteixen cànons estètics”.

Márquez Abella dirigeix la història amb elegància i pulcritud, impregnant d’ironia el retrat dels personatges, sobretot a l’hora de capturar gestos i mirades que revelen la hipocresia i supèrbia d’un microcosmos elitista en què les dones mantenen una relació curiosa amb el poder. “Per a elles, com més dona trofeu siguin, millor -assenyala-. Això ja es veu en el títol del llibre: que un grup de dones s’autodenomini nenes ja implica una falta de poder, de no tenir el control de les decisions que afecten la seva vida o el seu cos. Però alhora és fascinant el poder que exerceixen per darrere, el diàleg que existeix a través dels objectes, la roba, les festes o els marits”. La directora admet que era arriscat explicar la història posant-se en la pell de “la dona opressora” i no dels seus empleats, com fan a Roma, però reivindica “altres referents” de “croades existencials femenines” com La mujer sin cabeza, de Lucrecia Martel, el cinema de Pablo Larraín, el de Todd Haynes -“Sobretot Safe, en què hi ha unes niñas bien californianes”- i la Trilogia de la incomunicació d’Antonioni.