I si no fóssim tan sàpiens

Barcelona‘Sàpiens’ SALA FLYHARD 11/1/2018

L’ Homo sapiens és l’últim estadi de l’evolució. I Sàpiens és el títol de la nova obra de l’actor i dramaturg Roc Esquius, que ha dirigit Sergi Belbel a la Sala Flyhard.

En diem sàpiens perquè té capacitats mentals, però sembla que força menys desenvolupades que les d’aquesta dona que entra sense demanar permís al despatx del Valentí, que acaba de ser nomenat conseller de Sanitat. Li vol demanar, o li exigeix amb molta gràcia i excel·lent educació, que legalitzi la seva curiosa activitat mèdica, que fins i tot pot curar un càncer com el que pateix la dona del conseller.

El plantejament esbojarrat d’aquesta primera escena -molt divertida- tot seguit agafa una altra deriva que serà millor no revelar i que ofereix als dos intèrprets (magnífics Mireia Portas i Enric Cambray) la possibilitat de desdoblar-se en altres personatges. Al text hi llisca molt lleument alguna reflexió sobre les capacitats dels sàpiens, però entenc que aquest no és l’objectiu de l’obra, que està pensada com una comèdia de ciència-ficció per riure tant com es pugui.

Sàpiens és la tercera obra que coneixem de Roc Esquius, després de Mars Joan i Claqué - en té d’altres escrites abans-, en què ja vam observar una tendència a jugar amb el llenguatge, així com una irrefrenable capacitat per fer parlar els personatges pels colzes. També que Esquius és més eficient en els diàlegs que en el desenvolupament de la trama, com veiem en aquesta obra, tot i que ens sorprengui amb escenes hilarants com l’anterior i una delirant assemblea de sàpiens que, en mans d’Enric Cambray, és un pou sense fons de riure.

No obstant això, un cop ens endinsem en la trama principal, que no té res a veure amb la medicina, l’obra cau en una mena de bucle de jocs menys afortunats, com si busqués una certa seriositat que no li escau i que al final perjudica la dinàmica i el ritme de la funció fins a una prescindible última escena de caràcter sentimental.