«El nostre fill, quan estem dos dies seguits en un mateix lloc ja en diu ‘casa’»

Quan tenia 17 anys, Pau Palaus va veure per primer cop una obra del pallasso Leandre Ribera, i li va canviar la vida. “El vaig anar a veure tres dies seguits. Els meus amics em preguntaven: «Però què fa?». I jo no sabia què contestar: no feia res i ho feia tot”, explica Palaus. Tot i que va estudiar gestió forestal, el Pau va deixar una feina fixa de podador d’alçada per embarcar-se en les arts escèniques: “Vaig començar un curs de pallassos a l'escola Rogelio Rivel, però només vaig durar dues setmanes perquè no entenia res del que m'explicaven, no m'ensenyaven a fer el que feia aquell pallasso. Ho he après bàsicament de manera autodidàctica".

Pau Palaus forma part d’aquest moviment de pallassos contemporanis que busquen la provocació a través de la màxima senzillesa. “Any rere any, ho intento fer cada cop més simple, nosaltres en diem complexament simple. Quan hi ha un missatge explícit, molt context, una gran escenografia... tinc la sensació que el pallasso queda amagat. Prefereixo deixar aire perquè cadascú pugui fer la seva pròpia lectura dels espectacles”, explica. Una ambigüitat que també empeny a través del silenci. “La paraula t'encasella; en canvi, un gest es pot interpretar de moltes maneres", diu. En els seus espectacles també té molta importància la participació del públic: “El que em diferencia d’altra gent que improvisa amb el públic és que a mi m’agrada cuidar les persones, no exposar-los massa ni riure-me’n d’elles, sinó que se sentin protegides a l’escenari. La gent té moltes més ganes de jugar de les que ens pensem, però s’han de sentir cuidades”.

Amb la seva pròpia companyia, el Pau viatja per tot el món. En l’últim mes, per exemple, ha actuat a Barcelona, a les Nits d’estiu del CaixaForum, l’endemà va marxar cap a Corea del Sud, després a Dinamarca, França i Portugal, i aquesta setmana actuarà a l’Alguer. Se sent molt identificat amb alguns aspectes del circ tradicional; un d’ells és l’esperit itinerant, ja que viatja sempre amb la seva parella, productora de la companyia, i amb el seu fill, que ara té cinc anys. “El nostre fill també apareix a les fitxes tècniques perquè reivindiquem que les famílies itinerants no podem deixar el nen sol a casa i marxar. Es pot dir que ha nascut dins d’una carpa i, de fet, quan estem dos dies en un mateix lloc ja en diu casa", explica Palaus.

Aquesta vida seminòmada l’han d’encaixar amb l’itinerari educatiu. “Quan estem de viatge, a la furgoneta, ell mateix demana fer matemàtiques, escriure... i quan torna a l’escola del poble tot és fàcil: ens diuen que sempre té moltes històries per explicar i que això també és aprenentatge. Ara que comença primària a l’escola pública, ja veurem com va”, confessa. Quan no són de viatge, viuen en una masia a Arbúcies, curiosament una zona on tenen la base d’operacions altres companyies de circ. “Quan anem pel món, tota l’estona estem coneixent gent que ens diu «Que bé que ho feu». Però quan tornes a casa i has de passar la desbrossadora, et serveix per tocar de peus a terra”.

Una de les qüestions que més l’apel·len, com a artista i com a pare, és el de les noves tecnologies, molt presents també entre el públic. “Quan faig espectacles de carrer, sobretot, moltes vegades vull mirar els ulls de les persones i només veig telèfons, perquè ens estan gravant tota l'estona. No els hi puc dir, perquè no parlo, però els diria que de vídeos dels espectacles ja en tenen molts a internet”, explica. En els espectacles que ell ofereix, de fet, hi ha una absència conscient de tecnologia. “La meva missió és que en els espectacles s’aturi el temps. Aviat serem superinnovadors fent això tan simple i zero tecnològic”, diu.

Una altra de les prioritats que té clares el Pau quan pensa en la seva professió és el compromís social. “Quan estàs parlant des de l’amor, i qui t’escolta té el cor tou, es poden dir coses molt bèsties i seran més acceptades que si les diguessis cridant”, explica. En els pocs espais de temps que li deixen els seus espectacles, també participa en el projecte de Contaminando Sonrisas, que porta el circ a zones afectades per conflictes bèl·lics o catàstrofes naturals. “Quan vaig començar em feia dir clown, potser perquè em semblava que donava més caixet. Amb el temps m’he adonat que la figura del pallasso té més a veure amb el contacte amb les persones, amb el poble. I els pallassos sempre han estat involucrats en causes socials, com Pallassos Sense Fronteres, els Pallapupes, els Saniclowns...”, diu el Pau. Amb Contaminando Sonrisas ha estat en llocs com el Nepal, el Marroc –després del terratrèmol del 2023– o València, després de la DANA. “Has de posar-te una cuirassa perquè tu hi vas a fer riure, a intentar millorar l’estat d’ànim d’aquelles persones, però t’impacta molt, sobretot quan arribes a casa i penses en tot el que has vist”.