Núria Feliu: “Només tinc una militància, la del meu barri, Sants”

BarcelonaAmb Núria Feliu no calen les presentacions perquè la coneix tothom. Durant l’entrevista explica anècdotes, gesticula amb energia, recita, canta i, sobretot, riu molt. Però també es posa seriosa quan parla de coses que no li agraden. “A vegades els periodistes em burxen buscant no sé quins titulars. I no ho entenc. Amb tot el que està passant, ja em diràs quin titular puc donar jo. Mai m’he negat a parlar de res, però estic molt preocupada perquè això de faltar al respecte està molt estès”.

Com que estava farta d’esperar les discogràfiques, al final ha tirat pel dret amb un Verkami.

Les companyies que tenien aquests sis discos han passat olímpicament del tema. Originalment van ser editats per Hispavox, un segell que va desaparèixer, després van passar a mans de l’EMI, de la Sony... Passats tants anys, m’he esgotat d’esperar, perquè eren obres invisibles. Com tothom, hi haurà un moment en què jo també marxaré d’aquest món i em faria il·lusió veure tota la meva obra editada en CD. I no només per mi. Són cançons amb lletres precioses, interpretades amb grans orquestres i amb uns arranjaments excel·lents.

A més, qui col·labori com a mecenes s’emporta regals, des d’un petonàs a descàrregues dels nous singles.

He gravat dos singles en un gènere que no havia tocat abans, la música disco. Ha sigut molt divertit tornar a gravar el Paraules, paraules, que ja l’havia fet als anys 70, però amb la veu d’ara i acompanyada pel meu germà. Semblàvem els Pimpinela! El meu germà em deia: “Estimada Núria, posa-hi més passió, que no sembli que ets la meva germana!”

L’altre és un tema de Guillem d’Efak.

El Mireu com va, mireu com ve. En això sí que vull expressar una queixa i un disgust total perquè aquest any, a més del d’Ovidi Montllor, és el vintè aniversari de la mort de Guillem d’Efak. L’Ovidi es mereix tots els homenatges que s’han fet aquest any per recordar-lo, però, sisplau, no ens oblidem del Guillem d’Efak. Pel Guillem no s’ha fet res i em sap molt greu. Per això he agafat una de les seves cançons i l’he fet en música disco. “Mireu com va, mireu com ve el tràfic pel carrers de Barcelona...” [Canta.] Aquesta li enviaré al Trias, perquè és de molta actualitat.

En el món de la cançó sempre ha fet el que ha volgut, des de jazz a boleros i cuplets.

No he tingut mai un gran mànager, ni ningú que em digui com m’he de vestir o pentinar. Només faltaria! Sempre m’han trucat al fix de casa meva i han parlat directament amb mi. El meu mànager és el coixí del llit a la nit. No canviaré ara, als 73 anys. La varietat m’ha permès treballar amb músics tan meravellosos com el Tete Montoliu, que el vaig fer entrar jo al món de la cançó. Ell era un músic que actuava en sales com el Jamboree i anava fent, justet, però anava fent. El primer cop que va tocar per a mi, quan me’l van presentar, es va posar molt místic, però a mi el que sempre m’ha agradat és remenar bé el públic.

Un dels discos que vol passar a digital és el que va dedicar a la mítica Mistinguett, la diva francesa.

Era una estrella total. Interpretava temes com el Ja us he reconegut, La xava, El meu home... Baixava de l’escenari i cantava entre el públic. Les versions les va escriure el Josep Maria Andreu i, quan teníem el disc gravat, ens vam adonar que ens faltava el permís de la casa editora que tenia els drets. Els francesos ens van dir que no, perquè les cançons de la Mistinguett eren intocables. Per sort, jo coneixia la dona de Pep Samitier i ell era molt amic de Maurice Chevalier. Li vaig passar tot el material i, gràcies a la intervenció de Chevalier, vam rebre una carta dient que endavant perquè havíem tractat les cançons amb molt de respecte.

També col·labora activament amb l’ANC fent recitals poètics.

Quan va començar tota la moguda de l’ANC, vaig trucar a la Forcadell i li vaig dir que em posava a la seva disposició per col·laborar. Durant dos any i mig he visitat més de dos pobles a la setmana. I ara, aquests dies, no et trec l’agenda perquè t’espantaries. Recitar és tornar als meus orígens, a l’actuació. I ja m’he comprat un tamboret plegable d’alumini moníssim i una motxilla per a l’acte a la Meridiana de la Diada.

Manté la il·lusió pel procés?

Totalment. Aquests que no paren amb això del suflé són uns pesats. Que si el suflé baixa, que si el suflé per aquí, que si suflé per allà... ¿Però quin suflé? ¿Que no ho veuen, que molta gent ha desconnectat? Jo ho palpo cada dia.

Cap decepció?

Hi ha hagut moments durs, com el de la confessió del president Jordi Pujol. Són episodis sentits amb pena, amb una pena immensa, però s’ha de separar el gra de la palla. També s’han fet coses bé i jo em decanto per pensar en les coses bones de les persones. De tot això de la família no en sé res, ja s’arreglaran. Però el president ha fet moltes coses bé. I, a més, l’estan investigant i ja veurem en què acaba tot això. Però jo només tinc una militància, la del meu barri, Sants.

Tornant a la música, molts autors joves la reivindiquen.

Vaig gravar Souvenirs amb Els Catarres, ara he col·laborat amb el Guillamino, per a Sílvia Pérez Cruz sóc com de la família... Estic molt agraïda pel carinyo del jovent.