Una lliçó d'òpera contemporània al Liceu
Que el compositor anglès George Benjamin susciti una reacció positiva unànime de públic i crítica és un miracle
Lessons in love and violence
Gran Teatre del Liceu, 1 de març del 2021
Que un compositor estreni una òpera en un dels principals coliseus del món, com el Covent Garden, i susciti una reacció positiva i unànime de públic i crítica és un miracle. Aquest és el cas del londinenc George Benjamin (1960), de qui, per sort, a Barcelona coneixem les seves dues primeres òperes (Into the little hill i Written on skin) i de qui havíem vist en DVD la meravellosa Lessons in love and violence. Que l’autor del text, Martin Crimp, s’hagi inspirat en Eduard II de Christopher Marlowe no té importància. Perquè el que compta en el drama musical del binomi Crimp/Benjamin és la seva exploració de la maldat humana, de la coherència de qui vol seguir lliurement els camins de l’amor, al marge dels constrenyiments socials, morals i fins i tot polítics. I l’encert és total en una partitura exigent, tot i que en absolut inassequible; atonal però no dodecafònica; operística i sempre al servei de la veu humana, sense oblidar un admirable teixit orquestral.
Josep Pons, bon coneixedor de l’obra de Benjamin (ja des de temps de l’enyorada Orquestra de Cambra del Teatre Lliure), era el millor ambaixador de la seva causa. I s’ha notat en una lectura diàfana de la partitura de Lessons... i amb un rendiment extraordinari de l’orquestra del Liceu, amb un fossat que s’ha hagut de menjar quatre fileres de platea (el covid-19 hi obliga), cosa que des de determinats punts del teatre segur que ha perjudicat l’equilibri sonor entre veus i orquestra. Mal menor, en tot cas.
El Liceu ha pogut comptar en aquesta ocasió amb la versió escènica original de l’estrena londinenca (2016), capitanejada per Katie Mitchell, una de les grans representants del teatre postdramàtic i que, fidel a les seves posades en escena, aplica per a l’òpera de Benjamin el recurs del live cinema show a base de diverses dislocacions en el temps (per exemple, ubicar cada quadre en un angle diferent de la mateixa habitació on transcorre tota l’acció) i de recursos com la càmera lenta. Tot plegat, emmarcat en l’elegant i sòbria escenografia de Vicky Mortimer, que recorre als quadres de Bacon penjats a la paret per subratllar la decadència de la família del rei i la seva visió distorsionada de la realitat: ni l’esposa del rei ni Mortimer accepten la seva relació amb Gaveston ni el monarca accepta renunciar a la corona.
L’equip vocal, d’una competència absoluta, comptava amb alguns dels cantants que van participar en l’estrena londinenca (i absoluta) de l’òpera: el baríton Stéphane Dégou com a rei i els tenors Peter Hoare i Samuel Boden com a Mortimer i fill del rei, respectivament. L’entesa es notava, així com el domini de la partitura. No hem tingut la sort que la gran Barbara Hannigan hagi interpretat el rol de reina. Al seu lloc, l’eficaç i un punt distant Georgia Jarman, mentre que el baríton Daniel Okulitch ha estat un Gaveston a l’altura de les circumstàncies.
No sé si el públic del Liceu (parlo del segon dia) va captar la intensitat i la profunditat d’una partitura com aquesta, que és complexa però assequible. Una cosa és certa: un teatre com el nostre ha de programar aquest repertori. Benjamin és ja un compositor prou conegut entre nosaltres. Estem de sort. More, please.
