Memòria històrica

L’espai públic de Catalunya mostra l’empremta de l’esclavisme

Estàtues i edificis reflecteixen un passat esclavista de molts segles i colors de pell

Antoni Vidal (1806-1868) era un home influent. Fins i tot coneixia Napoleó III, que li deia “le riche Catalan de Marseille”. Invertia en el sector navilier, en el financer i l’immobiliari, però també en el tràfic d’esclaus. Aquest últim negoci no va ser ocasional, perquè va arribar crear una factoria –eren grans complexos, sovint fortificats i aïllats, on hi havia barracons per als esclaus– a Lamu (Zanzíbar). Des del 1889 i fins fa un parell d’anys una de les principals artèries de Sant Feliu de Guíxols portava el seu nom: la rambla d’Antoni Vidal.

El novembre del 2018 Vidal va desaparèixer del nomenclàtor de la població empordanesa perquè els veïns van descobrir que a banda de ser un benefactor econòmic també es va lucrar, en un moment en què era il·legal, amb el transport d’esclaus. Si van conèixer aquesta faceta de Vidal va ser gràcies al llibre Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (Pòrtic), de l’antropòleg Gustau Nerín.

Barcelona, segon port negrer

El negoci negrer va contribuir a la formació del capital financer i en la industrialització d’Espanya al segle XIX, però pràcticament no en queda memòria. Al segle XIX, el 60% dels vaixells negrers que solcaven l’Atlàntic eren espanyols. Barcelona, després de Cadis, era el principal port negrer d’Espanya. “El comerç d’esclaus era il·legal. La Gran Bretanya, que havia estat la capdavantera d’aquest negoci, s’havia retirat del mercat, i aleshores va ser quan a Espanya va tenir el seu gran boom”, explica Nerín. Els britànics van prohibir el comerç amb esclaus el 1807 i els nord-americans ho van fer el 1808. Espanya va firmar un tractat el 1817 segons el qual a partir del 1821 cap espanyol podia fer negoci amb el tràfic de persones. Va ser aleshores quan es van fer grans negocis. “Des del 1821 fins al 1867, quan va arribar l’últim esclau, es van portar 600.000 esclaus, tot i la il·legalitat, a Cuba. No tots els negrers eren indians ni tots els indians eren negrers, però molts indians eren negrers”, diu Martín Rodrigo, professor d’història de la Universitat Pompeu Fabra.

"No tots els negrers eren indians ni tots els indians eren negrers però molts indians eren negrers"

Martín Rodrigo

Als Estats Units i a Europa ha esclatat la polèmica sobre la retirada de monuments i carrers dedicats a defensors de l'esclavitud, després de la mort de George Floyd, asfixiat per la policia. En bona part de la Unió Europea ha començat a córrer un moviment de revisió i contestació contra el racisme. Però ¿quina és la petjada dels que van defensar i es van lucrar amb el comerç d’esclaus a Catalunya? ¿I què en sabem? 

Churchill, d'heroi nacional a acusat de racista

El seu llegat forma part del patrimoni català i de l’urbanisme barceloní. El Palau Marc, l’actual seu del departament de Cultura de la Generalitat, el va comprar el 1876 el barceloní Tomàs Ribalta, que va fer fortuna a Cuba i tenia esclaus: “Probablement també estava vinculat al comerç d’esclaus”, afirma Rodrigo. En un lloc privilegiat de Barcelona, a la cruïlla de Gran Via amb rambla de Catalunya, hi ha l’estàtua dedicada a l'industrial català Joan Güell. Nascut l’any 1800 a Torredembarra, es va introduir en el negoci colonial molt jove: només tenia 9 anys quan va marxar a Santo Domingo a ajudar el pare. El projecte patern va fracassar, però Joan Güell va acabar amassant molts diners a Cuba. No està demostrat que Güell participés en el comerç d’esclaus, però va ser president d’una entitat, creada a Barcelona el 1871, que s’anomenava Círculo Hispano Ultramarino. “El seu objectiu era evitar que s’abolís l’esclavitud [el comerç ja era il·legal, però no ho era tenir esclaus]. Espanya no va abolir l’esclavitud a les seves colònies fins al 1886. Va ser l’últim país europeu a fer-ho, i quan Güell defensava l’esclavitud, aquesta ja era il·legal a tot Europa”, explica Rodrigo.

Seguint les petjades de l’esclavitud

El 1881 Antonio López, que feia dos anys que havia sigut nomenat marquès de Comillas, va encarregar a l’arquitecte Josep Oriol Mestres la construcció de la seu de Tabacos de Filipinas al bell mig de la Rambla barcelonina. López sí que era un negrer reconegut, i el 1870 havia comprar el Palau Moja de Barcelona, que actualment és propietat de la Generalitat. El 4 de març del 2018  la seva estàtua va ser retirada del la plaça que duia el seu nom, al final de  la Via Laietana, i es va traslladar al Centre de Col·leccions del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA). Al seu lloc es van col·locar dos faristols informatius: un sobre la història de la plaça i un sobre les Bullangues de Barcelona del segle XIX. La plaça encara està pendent del canvi de nom: l'Ajuntament proposa que es digui plaça de les Bullangues, però una iniciativa ciutadana proposa el nom d'Idrissa Diallo, l'home mort el 2012 al Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona.

Poc coneixement sobre les esclavituds 

“Els últims cinc anys s’ha investigat, però encara queda molt recorregut per fer sobre les esclavituds que hi va haver a Barcelona”, afirma Rodrigo. De fet, hi ha moltes intuïcions i poques dades concloents sobre quin percentatge del negoci dels negrers es va invertir en la banca, en la construcció de l’Eixample o en el transport ferroviari i de vapor. “Som encara molt lluny de saber la riquesa que es va obtenir amb el tràfic d’esclaus, però ho estem estudiant”, diu Nerín. El seu llegat no només ha nodrit part del patrimoni, sinó que també s’ha acabat esmunyint a les obres d’art o a la cultura popular. Per exemple, el gegant Pigat de Vilassar de Mar era un antic capità de vaixell negrer.

A Sant Boi de Llobregat hi ha el barri de Marianao, que rep el nom d’un marquesat que va aconseguir bona part de la seva fortuna a Cuba gràcies als negocis vinculats amb l’esclavitud de Salvador de Samà i Martí. El seu besnebot, i segon marquès de Marianao, Salvador de Samà i de Torrents, va donar nom a un parc a Cambrils.

Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània

Les mirades canvien amb el temps. Ara l’esclavitud està mal vista, però fa un temps la defensaven alguns diaris i alguns prohoms perquè la consideraven vital per a l’economia. A l’ermita de Nostra Senyora de la Cisa, a Premià de Dalt, hi un exvot en què uns traficants d’esclaus donen gràcies a Déu per haver pogut escapar del setge de la marina britànica, que reprimia el tràfic de negres. Al Museu Marítim de Barcelona hi ha un oli sobre tela que descriu la detenció de la corbeta espanyola Conchita, que comerciava amb esclaus, pel vapor anglès Firefly.

"Es mira el passat més recent de l’esclavitud que és el negre però la història és molt més llarga"

Ivan Armenteros

“S’està generant un fals debat perquè es mira el passat més recent de l’esclavitud, que és el negre, però la història és molt més llarga, hi ha hagut esclaus de molts colors de pell”, diu Ivan Armenteros, investigador de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. De fet, a Barcelona hi va haver esclaus des de l’antiguitat clàssica fins als segles XVIII i XIX, i el seu origen depenia de la geopolítica del moment. “Hi va haver esclaus musulmans des del segle IX fins al XIX", afirma Armenteros. A partir de finals del segle XIII van arribar esclaus de l’Europa Oriental, sobretot del nord-oest de Mongòlia, hi havia tàrtars i xarquesos, russos, balcànics, grecs... “La Companyia Catalana d’Orient amb Roger de Flor al capdavant va aconseguir moltíssims esclaus que va portar des del mar Egeu”, afirma Armenteros.

A l'Edat Mitjana l'esclavitud formava part de la societat

La investigadora Roser Salicrú va poder documentar que a principis del segle XV, a Barcelona, hi havia entre 3.000 i 5.000 esclaus per a una població d’entre 30.000 i 40.000  habitants. A finals del segle XVI, hi havia entre 1.200 i 1.500 esclaus per una població de 25.000 habitants. Aleshores l’expansió cap a l’Àfrica va comportar que un 50% d’aquests esclaus fossin negres. “En aquell moment no és que hi haguessin grans esclavistes, és que l’esclavitud formava part de la societat, tothom podia comprar un esclau, fins i tot als monestirs hi havia esclaus. Tots els reis de la Corona d’Aragó van tenir interessos amb el comerç d’esclaus”, explica Armenteros. Ferran el Catòlic, per exemple, es va quedar prop de 2.000 esclaus després de conquerir Granada.

“Les polítiques de memòria no han abordat el tema de l’esclavitud”, lamenta Rodrigo. Liverpool té el Museu Internacional de l’Esclavitud i han revisat el nomenclàtor; Nantes té el Museu per l’Abolició de l’Esclavitud; els museus de Bristol identifiquen els carrers i edificis de la ciutat que han tingut alguna relació amb l’esclavitud... 

 “Treure una estàtua és condemnar a la desmemòria"

Celeste Muñoz

Ara bé, ¿de què serveix retirar o decapitar una estàtua? “Treure una estàtua és condemnar a la desmemòria", opina Celeste Muñoz, historiadora i col·laboradora de l'Observatori Europeu de Memòries (EUROM). "Crec que s’hauria d’apostar per polítiques de transformació i resignificació i no limitar-nos als monuments o estàtues, sinó identificar també els edificis construïts amb mà d’obra esclava o recordar els moviments abolicionistes”, afegeix Muñoz, que destaca que s’hauria d’anar més enllà dels faristols, la retirada o la substitució d’aquests monuments i apostar també per abordar-ho des del punt de vista artístic o activista. Muñoz posa com a exemple l'esfinx de sucre que va fer l'artista nord-americana Kara Walker en un barri de la perifèria de Nova York. Aquesta artista nord-americana és coneguda sobretot per la manera crítica amb què planteja la repercussió històrica de l'esclavitud i les desigualtats encara vigents.

L'esclavitud no és tan sols una cosa del passat, continua vigent en diferents racons del món. Ho és amb el tràfic de nenes que es venen com a concubines, de treballadors infantils... I no es pot descartar que en el futur hi hagi noves formes d'esclavitud. Fer memòria pot ajudar a combatre aquestes noves formes d'explotació i esclavitud dels més vulnerables. 

El llegat dels esclaus

El llegat de l'esclavitud, visible en diferents racons de Catalunya, no es limita al patrimoni aconseguit per grans mercaders o propietaris de plantacions. Alguns esclaus van ser artistes i van deixar la seva petjada. Lluc Borrassà va ser un esclau tàrtar, que va comprar el pintor Lluís Borrassà el 1392, i que es va convertir en un referent del gòtic català; els seus retaules van viatjar fins a la ciutat d'Anvers. Jordi de Déu va ser un altre esclau d'origen grec, que va comprar el 1460 l'escultor barceloní Jaume Cascalls. Va ser  mestre major de l'obra del panteó reial de Poblet i va treballar per a les principals catedrals i monestirs de Catalunya: va esculpir capitells al monestir de Ripoll i va fer imatges per a la catedral de Barcelona. El seu fill, Pere Joan, va decorar la façana gòtica de la Generalitat del carrer del Bisbe. És autor del medalló de Sant Jordi amb el drac, de les gàrgoles i de les 27 mènsules, amb rostres humans, que representen diferents figures de la societat de l'època. Entre aquestes destaca, per les seves dimensions, el rostre d'un esclau negre.