ART

Un passeig pels gravats virtuosos i lliures de Dürer

El Reial Cercle Artístic obre una mostra amb 70 obres i tres seus

Albrecht Dürer (1471-1528) està considerat un gran mestre del gravat en tots els sentits, tant per la tècnica com per l’afany innovador en el terreny de la iconografia. “Per comprendre Dürer s’ha d’entendre que tenia una mentalitat molt germànica, en el sentit que sempre havia d’apostar per una cosa que no s’hagués fet abans. Era molt exigent amb si mateix i considerava que per ser un gran artista, que ja ho era, havia de fer alguna cosa que no s’hagués fet abans”, afirma Helena Alonso, la comissària de l’exposició Dürer. Mestre del Renaixement, que es pot visitar fins al 26 de maig.

La mostra, que inclou 70 obres, és una coproducció de l’empresa que Alonso dirigeix, c2c Proyectos Culturales, i el Reial Cercle Artístic, i el recorregut continua al Museu Diocesà i la sala capitular de la catedral de Barcelona. “Dürer dominava el dibuix i la pintura, i el missatge que donava amb els seus autoretrats era fascinant. Tot i així, amb el gravat va tenir la sort de ser fill d’un orfebre, que li va ensenyar la tècnica del burí, i el seu padrí era el millor editor d’Alemanya”, explica la comissària.

“Els vincles familiars li van permetre entrar en contacte amb la impremta i el món del llibre -afegeix Alonso-, i ho va fer servir com un mitjà d’autoexpressió que la pintura no li oferia, perquè la pintura requeria un comitent i com a gravador serà el primer artista que és capaç, al seu càrrec, de fer un disseny, realitzar el gravat, fer-ne una edició i vendre’l. Com que des del començament va tenir molts seguidors i molts clients, va poder tenir una llibertat absolut, fins al punt que va tenir por d’establir nous cànons”. A Dürer la llibertat creativa en el terreny del gravat sobre fusta, el burí i la punta seca, també li va servir per “educar”, com diu Alonso, el gust del clients. “Això era absolutament innovador per a l’època”, subratlla.

Per comprovar aquesta potència creativa només cal entrar a la primera sala del Reial Cercle Artístic, on hi ha peces tan diferents com la Melancolia I, caracteritzada per un conjunt de símbols que Josep Maria Subirachs va evocar a la façana de la Passió de la Sagrada Família i les portes, la italianitzant El bany dels homes i l’exuberant Escut d’armes amb calavera. Totes les obres exposades provenen de la col·lecció d’Elisa Moretti i els visitants, a més de gaudir amb calma de les obres, poden jugar a trobar on Dürer va col·locar el monograma amb què signava els gravats, AD, en cadascuna de les peces. En unes es troba fàcilment i en altres cal esforçar-s’hi.

El diàleg entre dues Passions

El fet que l’exposició tingui diferents seus permet fer dialogar alguns dels cicles de gravats amb amplitud. Després de veure la Passió gran al Reial Cercle Artístic, la Passió petita és la protagonista al Museu Diocesà. “La Passió gran és molt més dramàtica i reflecteix el patiment físic de Crist, i a la petita va fer servir un llenguatge molt més contingut i va voler reflectir més el patiment espiritual. La petita també va ser un model molt seguit, tant per grans artistes com per tots els que van treballar en esglésies d’arreu d’Europa”, diu Alonso. Per últim, a la Catedral hi ha exposada La vida de la Verge : “És una sèrie que va realitzar al llarg de molts anys, perquè tenia molts encàrrecs, i es pot veure que alguna de les estampes funcionaven millor soltes, però ell les incorporava a la sèrie”.

Dürer. Mestre del Renaixement evoca un món on els artistes reclamaven deixar de ser considerats artesans, on els banquers exercien directament de mecenes i les relacions entre els artistes i el poder eren molt fluïdes. “Dürer va estar molt influït per l’ambient on va néixer: va tenir l’ajuda dels banquers i comerciants Fugger i Welser, uns personatges clau en la història d’Europa perquè van finançar els emperadors Maximilià I i Carles V, i que van fer servir Dürer perquè difongués la seva pròpia imatge. Tothom volia que Dürer el retratés perquè sabien que la difusió que aconseguirien amb aquest nou mitjà de comunicació que era el gravat no coneixeria límits”, diu Alonso. De fet, una altra de les obres més destacades és l’estampa en vuit fulls Gran carro triomfal de Maximilià I. Per últim, la data de l’exposició també parla de les relacions entre el Sacre Imperi Romanogermànic i Barcelona: enguany fa 500 anys que Carles V va convocar el XIX Capítol del Toisó d’Or al cor de la catedral de Barcelona, que va ser reformat expressament.

Més continguts de