MOR STAN LEE, EL PARE DEL SUPERHEROI MODERN

Stan Lee: 10 personatges per a la història

De les seves vinyetes en van sorgir deu superherois o supergrups que van renovar el gènere quan ja semblava passat de moda

PEPO PÉREZ, DANIEL AUSENTE i XAVI SERRA

El nucli del que continua sent Marvel va néixer entre el 1961 i el 1966 als còmics cocreats per Stan Lee i dibuixants com Jack Kirby i Steve Ditko. De les seves vinyetes en van sorgir deu superherois o supergrups que van renovar el gènere quan ja semblava passat de moda

ELS 4 FANTÀSTICS, LA PRIMERA FAMÍLIA

Quan la tardor del 1961 Stan Lee i Jack Kirby van enviar a impremta el número 1 de Fantastic Four no sabien que estaven destinats a canviar la història dels superherois. Marvel era llavors un segell editorial diminut i ni tan sols es deia Marvel, però van fer diana amb aquesta fantasia que unia la fascinació per la conquesta de l’espai amb l’ansietat de l’era atòmica: els personatges adquirien els seus superpoders a causa de l’exposició als “rajos còsmics” durant un viatge espacial. Els 4 Fantàstics eren, a més, una estranya família amb tendència a les tensions i discussions, un element humà que no tenien els superherois de l’època: el líder, el científic Reed Richards, ara convertit en un ésser elàstic; la seva nòvia, Sue Storm, la Noia Invisible, amb un poder d’invisibilitat que avui es prestaria a altres lectures; Johnny Storm, la Torxa Humana, i Ben Grimm, àlies la Cosa, un home transformat en un monstre rocós que intentava reiteradament recuperar la seva condició humana, un heroi tràgic ressentit amb la societat que ara el veia com una amenaça i que culpava del seu destí Reed Richards. Per descomptat, aviat es va convertir en el membre favorit dels lectors.

Mor Stan Lee, el pare del superheroi modern

HULK, EL SECRET ÉS A ‘LA MASA’

Pocs mesos després d’ Els 4 Fantàstics, Lee i Kirby creaven un nou personatge que va subratllar la tendència del superheroi freak i tràgic, a l’estil de la Cosa. L’increïble Hulk (1962) era obertament un monstre ple de fúria incontrolable i temut per la societat, un modern i superpoderós Frankenstein / Mr. Hyde. Un nou producte de l’ansietat atòmica -el Dr. Banner s’havia transformat en Hulk després d’absorbir accidentalment la radiació d’una “bomba Gamma”- que era perseguit sense treva per l’exèrcit a través dels deserts del sud-oest americà. Bradford Wright ha assenyalat, amb raó, que les seves aventures poden llegir-se com el relat sobre un fora de la llei del western a l’era atòmica.

El 1966, una enquesta d’ Esquire va incloure Hulk i Spiderman entre els herois favorits de joves universitaris nord-americans com a influents icones revolucionàries, al costat de Bob Dylan, Malcolm X o Che Guevara. Un universitari s’identificava amb Hulk, afirmava, perquè era un “marginat contra la institució”. Tot dit.

SPIDERMAN, L’HEROI ADOLESCENT D’INSTITUT

El 1962, Stan Lee es va associar al dibuixant Steve Ditko per crear el superheroi més original de Marvel i, amb el temps, un dels arquetips més influents del gènere. Peter Parker era un adolescent a qui li picava una “aranya radioactiva” (l’era atòmica, altra vegada, produint herois disfressats). Taciturn, marginat pels seus companys d’institut, estudiós, escanyolit i acomplexat, quan Parker es posava la disfressa es convertia en un superheroi extrovertit que feia acudits mentre es pegava amb els dolents. És fàcil veure per què els lectors es van identificar amb ell. Havia de bregar, a més, amb les ansietats de l’adolescència mentre treballava per pagar-se els estudis i ajudar la malaltissa tia May. També era un heroi sorgit de la culpa: no va detenir, podent-ho fer, el criminal que més tard assassinaria l’oncle Ben. Al final de la seva primera història havia après per les males que “tot gran poder comporta una gran responsabilitat”. Ditko marxaria de Marvel el 1966 i Spiderman creixeria cap a la vida adulta en mans d’altres dibuixants.

THOR, EL DÉU NÒRDIC CONVERTIT EN SUPERHEROI

Si avui algú presentés la idea d’agafar un déu de la mitologia nòrdica i presentar-lo com un superheroi i fer-lo lluitar amb Els Venjadors, possiblement el titllarien de boig. Quin sentit té barrejar dos registres de ficció tan antagònics? En canvi, ara ningú s’imagina l’univers Marvel sense els rínxols daurats del Déu del Tro, un personatge cabdal del gènere superheroic i, en el fons, una resposta en clau de folklore reilgiós a Superman.

Tenir un personatge com Thor també era un regal per a Stan Lee, que podia deixar anar els seus diàlegs grandiloqüents sense por de fer el ridícul. Les seves aventures en el regne mitològic d’Asgard oferien un escenari diferent, exòtic i propici per a l’èpica. Thor, esclar, no és una creació estricta de Lee, però ell i Jack Kirby van ser els pares de la seva reinvenció com a figura superheroica. La clau, com sempre, era humanitzar el personatge a través de la doble personalitat: aquí un metge coix que camina amb bastó, Donald Blake, l’antítesi del poderós Déu.

IRON MAN, EL GENI AMB UN COR MECÀNIC

La creació d’Iron Man posa de manifest la capacitat de Lee i Kirby per barrejar gèneres i capturar l’esperit i les preocupacions de la seva època. Tony Stark, playboy milionari i fabricant d’armes, era un heroi atípic fins i tot en una època d’assassins cínics com James Bond. Iron Man, de fet, pren elements del cinema d’espies, del gènere bèl·lic i la ciència-ficció, amb una predilecció per enfrontar l'heroi a pèrfids malvats asiàtics que avui serien políticament incorrectes.

Però Lee va fer imbatible Iron Man, i no precisament per donar-li una armadura amb tecnologia punta, sinó per fer-lo fràgil: el seu uniforme metàl·lic era en realitat l’únic que mantenia en vida el seu cor, amenaçat per una peça de metralla. Aquest era el secret de Lee: els seus herois, fins i tot els més poderosos, sempre tenien peus de fang, debilitats que els feien humans. Posteriors guionistes del personatge van desenvolupar aquesta faceta convertint Tony Stark en un alcohòlic, una idea que contrasta amb l’encarnació cinematogràfica que interpreta Robert Downey Jr. en clau de mascle alfa.

ELS VENJADORS, L’EQUIP DE LES ESTRELLES

Fer un supergrup format pels principals personatges deMarvel era una aposta sense risc havent-hi el precedent de la Lliga de la Justícia, on es reunien els superherois de l’editorial DC. Els membres fundadors van ser Iron Man, l’Home Formiga, la Vespa, Thor i Hulk -que no va durar gaire, pel seu tarannà poc sociable-. Aviat van ser substituïts per un grup d’ outsiders (Mercuri, Scarlet Witch, Ull de Falcó) liderats pel Capità Amèrica. La fórmula va resultar clau per donar cohesió a l’univers Marvel i Els Venjadors es van convertir en el lloc ideal per presentar nous personatges o, també, per col·locar aquells que s’havien quedat sense col·lecció.

Mentre que el seu crit de guerra “Venjadors, reuniu-vos!” s’ha mantingut invariable al llarg dels anys, el trànsit d’inquilins per la mansió que els acull -amb majordom, l’Alfred- ha sigut un no parar, amb moments fins i tot d’autèntic overbooking. Aquesta tradició per les rotacions dins l’equip titular ha fet que la llista d’altes i baixes sigui, a hores d’ara, inabastable.

X-MEN, MALEÏTS I MARGINATS

Tot i el seu èxit actual, els X-Men van començar sent un fracàs estrepitós. La idea inicial era molt potent però també arriscada i massa moderna: fer un grup format per joves mutants, l’evolució de l’ Homo sapiens a Homo superior i, per això mateix, temuts i odiats per la gent. Entrenats pel Professor Xavier, a la seva escola per a estudiants especials, amb la intenció de demostrar la seva bondat enfrontant-los contra el mutants malvats. A aquests els liderava Magneto, un supervivent dels camps d’extermini, cosa que feia encara més evident la metàfora sobre el genocidi i el racisme en un context marcat per les reivindicacions socials dels afroamericans.

La Bèstia, la Noia Meravellosa, l’Àngel, Ciclop i l’Home de Gel van ser els fundadors, però la fama els arribaria anys després gràcies al fitxatge de Wolverine (Lobezno, en castellà), tot un contrast amb la innocència i el bon rotllo dels inicis.

DAREDEVIL, L’HOME SENSE POR

L’abril del 1964 Stan Lee va reclutar un vell col·laborador, Bill Everett, creador als anys 40 d’un superheroi d’èxit, Namor. Junts van perpetrar un altre dels extravagants superherois de Marvel, en aquest cas ni més ni menys que un cec. El jove Matt Murdock, aviat advocat d’èxit, havia perdut la vista en el mateix accident que li va donar els seus poders (a causa de nou d’una substància radioactiva). Una altra vegada en un superheroi els poders (un augment dels seus sentits, bàsicament) estaven associats a una tara física. Stan Lee va explicar que, quan van publicar el primer número, temia una recepció negativa del col·lectiu dels cecs. Es va sentir alleujat quan bona part de les cartes dels lectors eren d’entitats d’invidents que aplaudien la idea. Aviat altres dibuixants com Wally Wood i, sobretot, Gene Colan, engrandirien l’univers de Daredevil abans que arribés a la col·lecció, el 1979, Frank Miller, que el convertiria en el que és ara. Les pel·lícules i la recent sèrie de Netflix beuen bàsicament del Daredevil de Miller.

PANTERA NEGRA, ‘BLACK POWER’ SUPERHEROIC

El pioner dels superherois negres dins el món de les vinyetes també té un caràcter força prematur a fora, tant que fins i tot va rebre el seu nom mig any abans de la fundació, l’octubre del 1966, del revolucionari partit dels Panteres Negres. T’Challa és el rei de Wakanda, un regne africà futurista on la tradició tribal conviu amb la tecnologia punta. Això el fa diferent de tots els herois negres posteriors, fills del gueto.

Va trigar a fer-se un lloc i va voltar per moltes col·leccions com a estrella convidada, fins a trobar col·lecció pròpia per enfrontar-se, esclar, al Ku Klux Klan en un còmic molt polèmic per la seva coberta.

SILVER SURFER, EL POETA TORTURAT DE L’ESPAI

Silver Surfer va ser una creació accidental: va ser Kirby qui va dibuixar espontàniament aquell surfista que viatjava per les estrelles com a emissari de la mort. Però Lee es va enamorar d’ell només veure’l i es va convertir en el seu personatge favorit. En ell va abocar-hi les seves pulsions shakespearianes, la seva vena poètica i un sentit de la tragèdia que encaixava de meravella amb Silver Surfer, un alienígena atrapat a la Terra, presoner de la seva traïció a Galactus.

El personatge no va tenir mai un gran èxit comercial, però Lee sempre el va portar al cor: fins i tot el va recuperar als 80 quan, sorprenentment, va sorgir l’oportunitat d'escriure una història amb dibuixos de Moebius, un dels crossovers entre el còmic de superherois i l’europeu més singulars que s’han vist mai.

Més continguts de