Cultura 11/11/2014

Rere les espardenyes de Joan Coromines

Es publiquen les notes inèdites amb les rutes que el lingüista va fer durant 30 anys

Sílvia Marimon
6 min
Coromines amb un pastor a Arcavell (Alt Urgell) i, a la dreta, amb el seu germà Jordi dinant al bosc de Caldes de Montbui.  L’última 
 Foto és de Coromines a la Pica d’Estats.

BarcelonaEl lingüista Joan Coromines tenia diverses dèries. A més de buscar l’origen dels mots, era un apassionat de l’excursionisme. Tenia un cert punt de temerari. Feia unes caminades excepcionals, de nit i per muntanyes nevades, i sovint es perdia. Però passés el que passés, es tornava a calçar les botes. I ho anotava tot en quartilles. Ara, per primera vegada, es poden llegir els relats de les seves aventures i seguir aquest home obstinat, embardissat fins al coll, per cims, boscos i cales. Els lingüistes i deixebles de Joan Coromines Josep Ferrer i Joan Pujadas han recuperat 1.384 quartilles que detallen 457 excursions. Itineraris Joan Coromines. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva (editat per la Fundació Pere Coromines i Ara Libres) recull les rutes que Coromines va fer entre el 13 d’octubre de 1923 i el 4 d’abril de 1954.

“Vam trobar les quartilles al despatx de Coromines poc després de la seva mort. Estaven guardades en sis sobres polsegosos. Les vam obrir i vam veure que era la seva lletra”, detalla Ferrer. Després de 15 anys de feina, els lectors poden tenir a les mans tot aquest material inèdit, amb el qual vénen ganes d’agafar la motxilla. “Comença com un dietari o guia d’excursions amb una finalitat paramilitar, continua com una guia de viatges i acaba convertint-se en un dietari personal”, descriu Ferrer. Es pot seguir no tan sols l’evolució de les habilitats com a escalador de Coromines sinó també com el seu estil literari agafa força. “Sense aquest material no es pot entendre la resta de l’obra de Coromines. Aquí es percep aquesta obstinació gegant, que va fer que tingués problemes amb les relacions personals, però que també el va fer tirar endavant. És l’obstinació per la pàtria”, assenyala el president de la Fundació Pere Coromines, Antoni Vives. “Transmet un coneixement sensual del paisatge. Sorprèn per tot el que reflecteix: la solitud, l’emoció, l’empipament, l’humor...”, destaca el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana.

L’origen, un complot militar

Coromines sovint sortia sol. “Entre l’excursió i el moment en què escrivia el relat podien passar anys”, destaca Ferrer. Però Coromines tenia una memòria molt precisa. Als seus itineraris hi ha cada detall, des de l’hora que es lleva fins a l’aspecte de cada caleta i cada cim, passant per les “mirades furioses” que li adreça un propietari que, aprofitant la dictadura, s’ha apoderat d’un tros de costa.

L’aventura excursionista del lingüista té com a origen un complot militar per acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. Buscava itineraris per moure’s de manera clandestina. En una entrevista el 1995 amb Josep Maria Espinàs, el lingüista recordava que ell i una “colla de joves” es van oferir a Francesc Macià i Lluís Nicolau d’Olwer per participar en una organització paramilitar. Macià i Nicolau d’Olwer van dir que sí. “Tots dos van dir que comencéssim a preparar-nos perquè allò acabaria malament i arribaria un dia en què ens hauríem de tirar a la muntanya”. Quan Coromines es va “tirar a la muntanya” , doncs, per consell de Macià, era pràcticament un adolescent. Tenia 18 anys i va fer una excursió a Vallfornès. L’últim itinerari que recull el llibre seria, 30 anys després, al serrat de l’Ocata.

“Alarmat per la presència de tants guàrdies civils, que vaig veure de lluny, vaig passar camps a través”

El 1924 Coromines va unir-se a la clandestina Societat d’Estudis Militars, formada per militants d’Acció Catalana. Va ser desarticulada l’any següent, arran de l’atemptat frustrat contra Alfons XIII (el Complot de Garraf). Coromines escriu que va enviar les seves anotacions a Macià: “Macià (que sabia l’objecte a què eren destinades aquelles excursions) llegí a París les trenta primeres narracions (amb les dades que contenen) i em féu enviar una felicitació personal cordialíssima i immensament encoratjadora”. Quan Coromines caminava per Sant Aniol d’Aguja van detenir Macià pels fets de Prats de Molló, l’intent d’invasió militar per independitzar Catalunya: “Com mogut per un estrany pressentiment, jo em trobava fent l’excursió 75 tot sol a Sant Aniol d’Aguja (amb tenda) el dia (2-XI-1926) en què ell i els seus foren deturats a pocs quilòmetres d’allà per la gendarmeria francesa de Prats de Molló. Semblava que jo ho sabés. NO HO SABIA! Arribant a Besalú, alarmat per la presència de tants guàrdies civils que vaig veure de lluny, vaig passar camps a través i em vaig esmunyir amb gran sort fins a Barcelona”.

“No tinc més remei que despullar-me a mitja costa i continuar nu de pèl a pèl”

El 22 de juny de 1930 devia fer una calor terrible. Coromines, tot sol, va fer una excursió que va començar a l’estació de Breda, va continuar pel coll de l’Orri i Riells i va acabar a Gualba. Havia sortit sol de Barcelona per l’Estació de França a les 5.34. Quan va arribar al coll d’Orri eren les 10.15. Després va enfilar bosc a través cap a Montsoriu: “Fa una calor tan desesperada que, per fer-me-la passar, no tinc més remei que despullar-me a mitja costa i continuar nu de pèl a pèl”. La calor no es va atenuar. Quan va arribar al pla de Fogueres, va decidir jeure en una font i passar la resta del matí llegint una novel·la de Hoffmann. Va deixar per a un altre moment l’anada del turó de coll de Te que volia fer aquell dia. Va tornar a mitja tarda i , després de creuar el poble de Gualba, va agafar el tren fins a Barcelona. “És segurament el primer testimoni literari d’una excursió nudista”, assegura Josep Ferrer. Aquest itinerari és molt curt però traspua una de les singularitats de l’obra: el to és molt personal. I és que els itineraris són notes de viatge en què el lingüista no només descriu amb detall el paisatge i el recorregut, sinó les seves emocions: s’empipa, passa por i fa mofa d’ell mateix.

“M’informen que el xofer tenia pressa i ha sortit una hora abans que els altres dies. Els viatgers que es rebentin”

Les caminades de Coromines eren llarguíssimes. Sovint començava de nit. El 19 de desembre de 1930, en una excursió a Sant Joan de l’Erm, es va llevar de negra nit, es va vestir de pressa i a les 3.52 ja estava en marxa. En aquesta excursió surt a la llum l’esperit temerari del lingüista, que avança de nit sense llum i sense lluna, i el seu caràcter geniüt: “Trigarà encara estona a trencar l’alba, però la nit és clara i estelada, encara que sense lluna. Cercant-lo amb calma, aconsegueixo distingir el camí en l’esplanada a l’oest del santuari”. Avançava ràpid, sense perdre temps per no perdre l’autocar. Li costava: “Vencent la resistència del cos, que avui decididament no està en forma, a les 11.15 surto del poble per un camí que remunta una coma que va a parar a la vall d’Albet”. Quan va arribar a Llavorsí va preguntar per l’autocar, perquè no el veia: “Pregunto si ja ha passat i amb gran estupefacció meva em diuen que sí. Quan arribo a Llavorsí, a les 7.15, m’informen que avui el xofer tenia pressa i ha sortit una hora abans que els altres dies. Els viatgers que es rebentin. A mi no em toca altre remei i m’he quedat tot un dia a Llavorsí”.

A PUNT DE DEIXAR-HI LA PELL

“Havíem de portar [el company] com un sac; a vegades ens insultava furiosament o plorava com un nen”

Els dies 7,8 i 9 de desembre de 1923 Coromines amb cinc companys va intentar el cim del Puigllançada. Queia molta neu i els excursionistes, que s’enfonsaven fins al pit, es van perdre. Alguns van començar a desvariejar. No es veia ni el “més petit indici de civilització” i hi havia perill d’allau i de glaçar-se. Coromines descriu la desesperació d’un company: “De tant en tant es deixava anar i llavors l’havíem de portar com un sac; a vegades ens insultava furiosament o plorava com un nen petit”, escriu. Van passar la nit sobre una manta, al gel, asseguts en un pendent quasi de 45 graus. I Coromines va decidir comunicar-se en anglès amb el company per no espantar els altres. “Jo tenia necessitat de comunicar-me amb en Baltà per decidir què havíem de fer, però no gosava dir-li res per no alarmar els altres. Replegant penosament tots els meus records del que havia estudiat l’any passat, vaig preguntar-li en un anglès que devia fer morir de riure el que pensava fer”. Hi ha escenes escruixidores d’aquella nit: “En Tona i jo, que no ens aguantava ningú, relliscàvem contínuament i ens havíem de tornar a enfilar amb grans treballs”.

ENCISAT PEL PAISATGE

“I les llums del cel s’apaguen una darrera l’altra. No hi paraules per expressar l’encís d’aquella vesprada”

“No m’entretindré a descriure aquest panorama, perquè em sembla que destruiria l’encís del seu record; només vull anomenar el bell estany dels Pessons, de color de maragda, amb el pic icònic de Cuvil a darrere; la vall naixent de l’Arieja, amb el seu llac, tan sola”. L’agost de 1927, Coromines va fer una excursió de quatre dies: va anar de Puigcerdà a Saneja i Guils, va passar per l’estany de Malniu, va ascendir al pic Negre d’Envalira i va acabar a Prullans. Va quedar encisat pel paisatge. Però no oblidava la importància d’anar ben preparat: “Poc després m’adono que l’ampolla de vi se m’ha vessat tota; reculo fins al poble per tornar-la a omplir mentre els dos companys emprenen la pujada”, escriu.

Al vespre van plantar la tenda en un prat “deliciós”. Coromines descriu com els pastors i gossos corren atrafegats per aplegar un ramat. Però malgrat tot, assegura que la impressió de soledat és absoluta. “Del tossal de la Muga, que es lleva a una altura gegantesca darrera nostre, davalla una pau divina. I les llums del cel s’apaguen una darrere l’altra. No hi ha paraules per expressar l’encís d’aquella vesprada”, conclou l’autor i protagonista dels itineraris.

stats