80 ANYS DEL BOMBARDEIG A L’ESCOLA DEL MAR

La revolució pedagògica de la Barceloneta bombardejada

Escoles de Ciutat Vella i el Guinardó homenatgen l’Escola del Mar en el 80è aniversari de l’atac

Entre 1921 i 1922, sobre la sorra de la Barceloneta, es va construir un projecte revolucionari: una escola de fusta oberta al mar, on no hi havia diferències entre els nens i les nenes, on no es memoritzava sinó que s’aprenia a pensar, s’escoltava música, es llegia i es jugava molt. Era l’Escola del Mar. Era com una petita república perquè els alumnes tenien càrrecs, governaven, feien de presidents, de cronistes i de meteoròlegs, i publicaven la seva pròpia revista, Garbí, que 95 anys després continua existint.

El somni que perseguia formar més bons ciutadans es va acabar el 7 de gener del 1938 a les sis de la tarda. A aquella hora d’hivern, l’Escola del Mar va quedar reduïda a cendres. Dos aparells italians Savoia SM.81 provinents de Palma i comandats pel capità Rampaldi van descarregar des de 3.000 metres d’altura 20 bombes de 50 quilos i van impactar a la Barceloneta i a la carretera de Mataró, on set persones van perdre la vida. Afortunadament, a l’escola no hi havia ningú. Aquest matí el districte de Ciutat Vella, a través de laTaula de Memòria i conjuntament amb el MUHBA i set escoles del Guinardó i la Barceloneta, reten homenatge a l’Escola del Mar. S’inaugurarà una taula de memòria al lloc que ocupava l’escola i els alumnes dels centres llegiran alguns textos que han elaborat amb propostes de futur. “Quan a la classe hem reflexionat sobre la guerra i el bombardeig, el sentiment majoritari entre els nens era: ¿per què no parlaven?”, assegura Teresa Guillaumes, la directora de l’Escola del Mar, que després del bombardeig es va traslladar primer a Montjuïc i després al Guinardó.

La iniciativa de l’homenatge a aquesta escola pionera és d’un grup de veïns del Guinardó. “L’Escola del Mar va tenir un gran impacte entre els seus alumnes, el llegat pedagògic és molt important, hi ha hagut molta implicació de tothom en aquest acte”, explica l’historiador i conseller del districte de Ciutat Vella, Jordi Rabassa.

El franquisme va voler destruir el model pedagògic republicà, va prohibir la coeducació, va abandonar els corrents innovadors i va deixar l’educació en mans de l’Església catòlica. Però el projecte del fundador i primer director de l’Escola del Mar, Pere Vergés, va continuar. Vergés va tornar a obrir l’escola primer a Montjuïc i després al Guinardó, i el 1965 va fundar l’Escola Garbí d’Esplugues de Llobregat i, tres anys després, la Institució Pere Vergés de Badalona. “No ensenyem aquelles coses que els pares esperen que ensenyem, però sí que ensenyem a pensar, a sentir i a estimar”, era el lema del valent pedagog. El seu llegat continua 95 anys després: “La seva manera d’educar ha tingut continuïtat fins ara -explica Teresa Guillaumes-. Durant el franquisme hi ha hagut èpoques més valentes i èpoques no tan valentes, però sempre s’ha treballat per projectes, amb interdisciplinarietat i amb la lectura com a eix central, i la revista Garbí mai s’ha deixat de publicar”. Guillaumes també defensa que sempre s’ha parlat català a les aules. “Es feia educació en català i quan venia l’inspector [en temps del franquisme] es canviava d’idioma”, afirma la directora del centre.

L’admiració d’Europa

L’Escola del Mar va despertar l’admiració d’altres països europeus. El 1930, el periodista holandès Hulb Luns, del diari Amsterdamer, escrivia: “Com n’estaríem d’orgullosos si poguéssim tenir a Zandvoort o Schveningen llocs com aquests, darrere les finestres dels quals, obertes al mar, hi poguéssim tenir les més belles decoracions murals que es poden imaginar! Tant de bo poguéssim ensenyar als visitants un refectori tan bell i modernament moblat, model de bon gust, o el despatx del metge de l’escola, o les màquines perfeccionades d’higiene, com es veuen a l’Escola del Mar”. Amb la seva creació també es volia ajudar els infants amb malalties respiratòries i es donava molta importància a l’alimentació. A l’escola era tot especial i diferent, era com una petita república.

Al documental Han bombardejat una escola, dirigit per Mireia Corbera, Sandra Olsina i Anna Morejón, alguns dels seus antics alumnes asseguren que va ser una de les seves èpoques més felices: “No apreníem a recitar com lloros, parlàvem del que havíem llegit, amb un atles i un diccionari al costat”, assegura una d’aquelles alumnes. “La biblioteca era molt important i quan canviàvem un llibre havíem de fer una redacció i explicàvem què ens havia semblat, folràvem els llibres amb roba”, explica una altra. “L’hora del bany era divertidíssima i a l’estiu era quan ens portàvem millor perquè no ens castiguessin sense anar a la platja; després fèiem la migdiada a la sorra i alguns dormien tan a gust que costava despertar-los”, recorda un altre estudiant.

Quan alguns dels seus alumnes, des de la Barceloneta o des de Ciutat Vella, van veure com les flames s’ho menjaven tot, van plorar molt. Era el final d’una autèntica revolució pedagògica que havia començat la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, creada el 1916. Els seus reptes eren nombrosos: pràcticament una tercera part de la població infantil no anava a l’escola i hi havia moltes diferències entre els barris més benestants i els que tenien una població sobretot obrera. Per exemple, a Gràcia i Sant Gervasi l’analfabetisme era del 26%, mentre que a la Barceloneta era del 50%.

Al capdavant d’aquell projecte hi havia l’arquitecte Josep Goday i el pedagog Manuel Ainaud. Barcelona es veia com un espai educatiu. Es van projectar edificis amb aules per a treballs manuals i classes complementàries i sales de dutxes. Es considerava important que tinguessin vestíbuls espaiosos, sales de projeccions, menjador i cuina, biblioteca... Els últims anys de la República hi havia 30 escoles projectades amb l’objectiu de crear 5.000 places escolars. A Goday i Ainaud no els aturava res i creien en el que feien. Ainaud va engegar una campanya perquè es construís l’Escola Lluís Vives a Sants i va repartir pasquins on es llegia: “NENS: volem aconseguir que es construeixi una escola que sigui un palau per a vosaltres. Demaneu als vostres pares que concorrin a la manifestació del diumenge 12 i aneu-hi amb ells”.

Atacs de represàlia

“L’objectiu que consta als documents de l’aviació agressora és simplement Barcelona, sense concretar ni especificar cap indret de la ciutat, ni instal·lacions portuàries, estacions o centrals”, assenyala l’historiador David Íñiguez. Eren atacs de represàlia, la resposta de l’aviació feixista als atacs republicans. “Els era igual on queien les bombes, la qüestió era atacar la població civil, i l’endemà, 8 de gener, hi va haver més bombardejos al Poblenou, Sant Andreu, el Guinardó... I van continuar el 10 i l’11 de gener”, afegeix Íñiguez. El 30 de gener les bombes van matar 42 persones, la majoria infants, refugiades a l’església de Sant Felip Neri. Aquell dia els avions SM.79 de les Balears van atacar a les 8.55 i a les 11.25 i van tirar 36 bombes de 250 quilos i 24 de 20 quilos. L’efecte de la metralla encara és visible a la façana de l’església.

Més continguts de