La revolució que va sobreviure a la Comuna de París
150 anys d'una revolta que va durar tan sols 72 dies però que va canviar la història
BarcelonaEl 18 de març del 1871, fa 150 anys, les dones van ser les primeres a sortir al carrer per apoderar-se dels canons de Montmartre, a París, després que les tropes franceses es rendissin davant de Prússia. Les hores següents, una massa anònima va arribar al poder i, durant 72 dies, es va establir la igualtat de sous entre homes i dones, es van fer guarderies públiques, gratuïtes i laiques a tots els barris i prop de les fàbriques, es van aprovar pensions per a les viudes (independentment de si s'havien casat o no), es van anul·lar els deutes de lloguer, es van confiscar els béns de l'Església, es va abolir l'exèrcit, es va intentar instaurar la democràcia directa i la bandera roja va onejar a l'Hôtel de Ville (l'actual Ajuntament de París). Però aquella experiència revolucionària va tenir una vida breu. El 28 de maig del 1871 el govern de Versalles va aniquilar els últims focus de resistència dels communards i va posar fi a la Comuna de París amb una repressió salvatge contra 70.000 persones. Han passat 150 anys, però els communards han persistit en la memòria i són presents en molts debats actuals. Dos llibres recorden com van ser aquells dies i en reivindiquen l'exemple: La historia de la Comuna de París de 1871 de Prosper-Olivier Lissagaray (Capitan Swing), que ja es pot trobar a les llibreries, i Viva la Comuna! Los 72 días que conmocionaron Europa (Bellaterra Edicions), coordinat por Miguel Urbán i Jaime Pastor, que es publicarà al principi del mes d'abril.
La requisa dels pisos buits
La Comuna es va proclamar oficialment el 26 de març i el primer decret que va aprovar va ser eliminar els deutes del lloguer. Poc abans, el 13 de març, el govern de Versalles havia fet el contrari i havia legislat a favor dels propietaris: "Es van requisar tots els habitatges buits de París, una mesura que sona força actual i que és ben present en molts debats", destaca Urbán. La Comuna també va significar un abans i un després en el moviment feminista: "Fins aleshores s'havia centrat molt en el dret de vot de les dones i les comuneres van posar l'èmfasi en la reorganització completa del treball i en la igualtat econòmica", destaca Urbán. Les dones van poder rebre una pensió en cas de separació i la reivindicació, tan actual d'igual feina, igual salari, es va fer efectiva.
El periodista Prosper-Olivier Lissagaray (1838-1901) va participar en les barricades mentre continuava escrivint al diari Le Tribun du Peuple. Va sobreviure a la massacre, però es va haver d'exiliar i va reescriure moltes vegades el seu relat sobre els fets. "Va fer un esforç immens per escriure un relat rigorós i amb moltes veus, basat en testimonis, cartes i documents oficials, per desmuntar les falsedats del relat dels vencedors", afirma Blanca Gago Domínguez, la traductora de La historia de la Comuna de París de 1871. L'obra es va prohibir a França, però Lissagaray la va poder publicar a Brusel·les. "La traducció anglesa d'Eleanor Marx [la filla de Karl Marx] va contribuir a la seva difusió i prestigi", diu Gago, que defensa que l'obra és plenament vigent. "Crec que actualment aquesta època, en general, es coneix poc. Perquè la història francesa i l'europea han reproduït, en general, el relat dels vencedors, tot i l'esperança que mostra Lissagaray a l'epíleg de l'obra, escrit el 1896, en què afirma que el poble francès està preparat per prendre el poder i travessar, victoriós, els horitzons vermells que s'estenen davant tots nosaltres", afirma la traductora.
Per a Gago, moltes de les reivindicacions d'aquella primavera del 1871 són força actuals: "En moltes societats les desigualtats socials, la corrupció política i la no separació dels poders són cada cop més evidents –diu Gago–. Hem vist grans retrocessos al segle XXI que fan que aquest esperit revolucionari sigui encara ben present".
L'error de no ocupar el Banc de França
Aquella primavera del 1871, molts homes i dones van resistir mentre eren massacrats. "Es calcula que un de cada deu parisencs, o van ser assassinats o deportats o detinguts", diu Urbán. "La resistència dels homes i les dones davant la massacre va servir d'exemple i inspiració per a altres reivindicacions i lluites posteriors", assenyala Gago. Algunes idees han restat i aquella lluita ha inspirat altres revolucions posteriors, però són molts els historiadors que també han analitzat els errors que van conduir al fracàs de la Comuna. "Hi ha qui defensa que un dels errors va ser prioritzar la democràcia sobre l'estratègia militar, i no van posar fi d'una vegada per totes al govern de Versalles", diu Urbán. A més, aquella experiència revolucionària no feia cap gràcia als governs d'altres països. "Tot el món es va conjurar contra la Comuna de París, fins i tot els prussians, perquè temien més els comuners que no França, però crec que l'error més gran va ser no assaltar el Banc de França", opina Urbán. Es van quedar a les portes de l'entitat, i aquesta va acabar finançant l'exèrcit que va aixafar la Comuna.
