Rita Bullwinkel: "Convertir el teu cos en una arma és una forma d'alliberament"

BarcelonaRita Bullwinkel mai no ha boxejat, però va ser jugadora de waterpolo. Com les protagonistes de Cop de llum (La Segona Perifèria/ Sexto Piso), que s’enfronten dalt del ring d’un pavelló de mala mort de Reno, feia quilòmetres per competir amb altres noies que entrenaven vint o trenta hores a la setmana. "A mesura que m’allunyava de la meva etapa com a atleta jove, em preguntava: per què ho vaig fer? Què em motivava realment? I encara ara, després d’haver escrit tot el llibre i d’haver-ne parlat amb tants periodistes, no crec que tingui una resposta fàcil", explica l’escriptora nord-americana, que ha estat finalista del premi Pulitzer amb aquesta novel·la, traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa. "Una de les conclusions a què he arribat és que aquestes noies volen ser vistes. Fora del ring ningú les mira tal com elles es veuen a si mateixes. Quan practiques un esport com la boxa, has de mirar molt de prop el teu oponent, observar el seu cos, reconèixer que té poder sobre tu, que pot fer-te mal. I aquest acte de mirar és, d’alguna manera, una forma de respecte. En cap altra àrea de la seva vida senten que algú les mira així, com a persones amb potencial, amb força", afegeix Bullwinkel.

El físic és molt present al llarg de la novel·la. Ho és d’una manera no gaire usual en la ficció cinematogràfica ni en la literària. "L’experiència de viure dins d’un cos femení jove pot ser molt claustrofòbica. La societat et recorda constantment, amb insistència i freqüència, com de limitador pot ser el cos. I això genera una necessitat de respirar, de trobar un alleujament. Convertir el teu cos en una arma pot semblar una elecció inesperada, però és gairebé una forma d’alliberament. Crec que aquest és un dels motius pels quals aquestes joves s’acosten a l’esport. Almenys així, el seu cos pot ser una eina, no un objecte", reflexiona l’autora.

El desig de ser "bona"

L’escriptora no erotitza el cos de les contrincants que es desplacen fins a Nevada per poder competir. "Són cossos reals, cansats, suats, amb ferides i amb una vida. La cultura popular tendeix a mostrar els cossos femenins com a objectes de desig o com a víctimes. Jo volia escriure sobre cossos actius, decidits, que prenen decisions i provoquen conseqüències. Quan escrivia les escenes de combat, ho feia gairebé com si fos una coreografia. No volia descriure violència per violència, sinó moviment, resistència, voluntat", detalla. El present del llibre són només dos dies de torneig. En concret, les hores en què combaten les vuit protagonistes, però dins d’un espai on les lluitadores no parlen, flueixen els records i les projeccions de futur. L’escriptora viatja al futur i al passat de les seves boxejadores. No es limita ni al combat ni tampoc és molt important qui s'endú la victòria, sinó el que pensen les boxejadores dalt del ring.

Crida l’atenció com l’escriptora parla del desig de complaure. Moltes de les noies del llibre volen agradar, encara que no sàpiguen ben bé a qui. I, tanmateix, es troben en un espai –el ring– on és difícil agradar a ningú. "A la societat, sobretot per a les dones, agradar és gairebé una segona naturalesa. És una cosa que aprenem molt aviat: a somriure, a ser amables, a evitar conflictes. És una forma de supervivència, però quan entres en un ring, no pots somriure ni demanar disculpes. L’espai de la boxa és, d’alguna manera, l’únic lloc on el desig de complaure desapareix completament. I això, per a moltes dones, pot ser extremadament alliberador", assegura Bullwinkel. "Quan era adolescent, recordo que volia agradar a tothom. Volia que els entrenadors pensessin que era disciplinada, que les altres noies em veiessin com una bona companya, que els meus pares veiessin que treballava intensament. Aquest desig constant de ser bona era esgotador", afegeix.

En el ring, però, no hi ha espai per a la cortesia. Vivim en una cultura que associa la violència amb la masculinitat, i l’autocontrol amb la feminitat. La boxa permet a l’autora sortir de tots aquests clixés. "Les dones hem estat educades a reprimir la ràbia, a convertir-la en tristesa o vergonya. Però la ràbia pot ser una font de coneixement. Si saps escoltar-la, pot dir-te què és el que no està bé al teu voltant. En el llibre, moltes de les noies no tenen un llenguatge per expressar-se emocionalment; el cos és la seva única veu. I la boxa és, d’una manera paradoxal, la seva manera de parlar", afirma. Quan una dona camina sola de nit, li diuen que no ha de fer-ho, o que ha d’anar amb un esprai o les claus a la mà. Però a aquestes joves boxejadores els han ensenyat que el seu cos pot protegir-les. "Això canvia completament la relació amb la por", diu Bullwinkel.

La poca importància dels entrenadors

Cansada que a la ficció esportiva, especialment la que parla de dones, sempre sortís l’entrenador o el pare que fa possible l’èxit de l’atleta, com a Million Dollar Baby o Vull ser com David Beckham, a la seva novel·la els treu tot el protagonisme. "En la meva experiència com a atleta jove, els entrenadors no tenien gaire importància. Eren administradors, persones que calia tolerar. Sovint feien diners mentre nosaltres no cobràvem res. No volia convertir-los en els dolents de la pel·lícula, però tampoc en protagonistes. Simplement, no són importants", explica tot recordant que Vull ser com David Beckham té un argument "horrible": "un entrenador descobreix una noia (interpretada per Keira Knightley) i li diu que seria bona jugant a futbol. Ella dubta, ell l’entrena, i gràcies a ell es torna bona. I després, fins i tot acaben sortint junts", detalla.

La resistència de la qual parla al llibre també la practica a la vida real. L’autora treballa a la revista McSweeney’s, que va perdre el finançament del National Endowment for the Arts perquè feien servir termes com diversitat, equitat i inclusió. "Paraules que abans eren innocents o de justícia social ara són restringides. És un fenomen que afecta tothom que treballa amb paraules, però som molts els que ens resistim a aquest control. Ni hi ha silenci ni una resposta passiva", assegura.