Els Rolling Stones reconquereixen Madrid

MadridAmb el mític '(I can't get no) Satisfaction' els Rolling van tancar ahir el concert a Madrid, davant més de 54.000 persones, a l'estadi Santiago Bernabéu. Era el seu retorn a l'estat espanyol des del 2007. El 'You can't always get what you want' va ser l'altre bis que va oferir el grup britànic –acompanyat, fins i tot, d'un cor femení– per segellar una actuació que demostra que els músics septuagenaris continuen en plena forma.

Diuen les cròniques que l’aterratge dels Rolling Stones a la capital espanyola, el 1982, va ser apoteòsic. La calor condensada a l’aire va esclatar en forma de tempesta d’aquelles que fan història just quan Ses Majestats sortien a l’escenari del Vicente Calderón. Ahir, a l’altre extrem de Madrid –geogràfic i futbolístic–, Mick Jagger, Keith Richards, Ron Wood i Charlie Watts van tenir un vespre menys shakespearià però igualment elèctric. Als que ja hi havia fa més de 30 anys s’hi han sumat fills i néts. El concert de la gira '14 on fire' va ser una reconnexió intergeneracional amb el públic.

“És genial tornar a ser aquí!”, va exclamar en castellà Jagger. Els milers de persones que omplien l’estadi tenien fam de rock'n'roll sense edulcorants. No en van sortir decebuts. Gens. Hi havia a l’aire la sensació que podia ser l’última ocasió per veure un grup que, plegats, sumen 280 anys. Amb els Stones, però, això és sempre fer volar coloms. Quants anaven als concerts quan en tenien 40 pensant el mateix?

Sintonia des del minut zero

Llengües de foc els van donar la benvinguda, i van encendre un ambient que Leiva, el teloner dels mestres, agraït de poder tocar en “terra santa”, no havia pogut escalfar.

A ritme de 'Jumpin’ Jack Flash' va començar la nit de veritat. Aquesta gira, que ja ha passat per diverses capitals europees, és per sobre de tot una celebració. Una comunió amb les legions de seguidors. I, com en tota festa, s’opta pels clàssics, per aquells temes que no fallen mai i que garanteixen una sintonia ràpida i eficaç amb els seguidors. 'Tumbling Dice', 'It’s only rock’n’roll' i 'Honky Tonk women' formaven part dels primers plats del menú. Per assegurar el tret, però, a les deu i deu, Jagger frenava en sec el moviment de la grada per cantar 'Angie', un himne que va convertir l’electricitat del recinte en emoció a la gola. Alliberant-la, tornant als salts i a les llargues passejades amunt i avall de l’escenari, els Rolling Stones ja havien aconseguit guanyar-se l’audiència. A partir d’aquí tot llisca.

“Us ho esteu passant bé?”, insistien en castellà. La resposta era unànime. Diu Richards que ell considera que encara és d’hora per saber quin serà el llegat de la banda, icona del segle XX i maquinària escènica que funciona al segle XXI. El cara a cara entre ell –i els seus dits– i Jagger a 'Out of control' era la certificació del bon estat de forma d'uns músics carregats d'anys però sense cap ganes d’abdicar. Ses Majestats es van tornar a guanyar, ahir a la nit, la legitimitat. 'Like a Rolling Stone' va clamar un cop més Madrid. Aquesta va ser, de fet, la cançó sorpresa que ahir havien triat els seus seguidors. No van fallar, tampoc, 'Start me up' o 'Sympathy for the devil'.

La sintonia va tornar a funcionar. Els anys no són un problema. Al contrari.