Roman Polanski, la polèmica interminable

Barcelona“Polanski violador, cinemes culpables!”. Aquest va ser el crit dels manifestants que, fa unes setmanes, van boicotejar una preestrena a París d’El oficial y el espía, la nova pel·lícula de Roman Polanski. La polèmica persegueix el cineasta polonès de 84 anys des de fa cinc dècades, primer per l’assassinat de Sharon Tate a mans dels acòlits de Charles Manson però sobretot arran de l’acusació de violació a Samantha Geimer quan ella tenia 13 anys. Exiliat dels Estats Units des del 1977, Polanski va viure durant dècades en una situació relativament còmoda, conservant l’admiració del món de la cultura –especialment a França, el seu país d’adopció– i esquivant els intents d’extradició de la justícia nord-americana. Però el Me Too ha trencat l’equilibri inclinant la balança en contra seva. El 2017 va haver de renunciar a presidir els premis César per les protestes d’associacions feministes i el 2018 el van expulsar oficialment de l’Acadèmia de Hollywood.

El oficial y el espía, el primer film que Polanski estrena després de l’esclat del cas Weinstein, ha estat envoltat de controvèrsia des de la seva presentació al Festival de Venècia, on Lucrecia Martel, presidenta del jurat, va dir que la presència de Polanski a la competició la feia sentir “molt incòmoda” i que “no es pot separar l’home de l’obra”. En solidaritat amb Geimer, la cineasta argentina es va negar a assistir a la projecció de gala però va defensar que el film estigués al festival perquè era “el lloc adequat per dialogar sobre aquests assumptes”. El judici artístic sobre l’obra va ser positiu i El oficial y el espía va guanyar el Gran Premi del Jurat. Martel es va negar a fer cap altre judici: “La víctima va donar aquest cas per tancat, va considerar que el senyor Polanski havia complert amb el que la família i ella havien demanat. No em puc posar per damunt de les qüestions judicials”.

"Em va pegar fins que em vaig rendir"

Potser la polèmica no hauria anat més enllà, però el 10 de novembre, uns dies abans de l’estrena francesa del film, la fotògrafa Valentine Monnier va acusar el director d’haver-la violat el 1975 al seu xalet de Gstaad, a Suïssa, quan ella era una model i actriu de 18 anys. “Em va pegar fins que em vaig rendir”, assegurava Monnier en un reportatge publicat a Le Parisien. Polanski va negar les acusacions i en una entrevista a Paris-Match les va qualificar d’"aberrants". A més, va assegurar sentir-se "víctima” d’una societat en què només cal un tuit “per arruïnar reputacions i vides”.

L’acusació de Monnier va afegir llenya al foc del Me Too francès, que ja cremava indignat amb una altra acusació, la de l’actriu Adèle Haenel al director Christophe Ruggia per haver abusat sexualment d’ella quan, sent adolescent, va actuar en un film seu. L’escàndol va fer que el ministre francès de Cultura, Franck Riester, anunciés mesures per lluitar contra l’assetjament sexual al cinema, enviant un dard enverinat contra Polanski: “El talent no és una circumstància atenuant, el geni no és garantia d’impunitat”. El director no ha contestat al ministre, però potser la seva obra parla per ell: molts han vist en la història d’injustícia i falsa culpabilitat d’El oficial y el espía un al·legat sobre la seva situació personal. El mateix Polanski va admetre que “els mètodes de persecució” que mostra en el film li resulten “familiars”, però preguntat directament sobre la seva identificació amb Dreyfus s’ha mostrat contundent: “És estúpid dir que em crec Dreyfus, una mentida més”.