BarcelonaLa tragicomèdia El loco y la camisa va ser una de les petites grans sorpreses de la temporada passada. Petita, perquè només es va poder veure en cinc funcions a La Villarroel. Gran, perquè la companyia argentina Banfield Teatro Ensamble era una total desconeguda als escenaris catalans i va causar sensació. El Teatre Romea recupera ara aquell muntatge i li dóna l’oportunitat de fer temporada durant quatre setmanes, fins al 8 de juny, aprofitant el buit que ha deixat a la cartellera la suspensió de la tercera reposició d’ Incendis per l’embaràs de la seva protagonista.
El loco y la camisa és un espectacle que arriba directament des l’ underground porteny. L’espectacle va néixer fa cinc anys com un esquetx dels que improvisen cada cap de setmana al cafè teatre del complex cultural que regenta la companyia a Banfield (a 16 quilòmetres de Buenos Aires). Els protagonistes de l’espectacle són una família que té la pega de tenir un fill que pateix un tipus de desviació, el que per la societat seria una bogeria: “Té la compulsió de dir sempre la veritat -diu el director, Nelson Valente-. Salvant les distàncies i els talents, seria com Hamlet, que es fa el boig per poder desemmascarar la veritat”. L’espectacle se situa en un dia especialment crític per a la família, quan la filla els vol presentar el seu promès i és imprescindible mantenir a ratlla -o amagat, si cal- el noi.
Aquell primer esquetx va anar creixent i es va convertir en una obra que va fer gira per petites sales argentines. Ja fa tres anys que es manté en cartell al Camarín de las Musas. Part de la companyia s’ha quedat allà -Banfield Teatro Ensemble és un col·lectiu d’una vintena d’artistes amb un volum de producció important- i una altra part ha aterrat a Barcelona, la primera ciutat fora de l’Argentina on van actuar, en un bolo al Festival Ulls el 2011.
El Romea mantindrà la nova disposició a tres bandes, amb el públic molt a prop d’uns actors excepcionals. “Vull que el públic se senti com quan vas a visitar la família i comencen a barallar-se, així d’incòmode”, afirma el director. El boig n’és en gran part el culpable, un personatge inadaptat que demostra, amb una barreja de lucidesa i innocència, que en la vida quotidiana tot sovint la veritat està vetada.
