Rufus Wainwright sedueix dalt de l’escenari i a fora
El músic captiva el públic amb les seves històries i amb el seu sentit de l'humor i veu prodigiosa
PeraladaRufus Wainwright sedueix dalt de l’escenari a fora. Ho va demostrar dissabte al Festival de Peralada, on se’l va poder veure per partida doble: al matí en un dels Diàlegs Paral·lels i a la nit en concert, celebrant els seus vint anys de carrera.
La biblioteca del Castell va acollir el músic canadenc en una trobada de proximitat moderada pel cineasta Roger Gual; un diàleg per a 10 alumnes del Campus Peralada i obert al públic, entre el qual hi havia una fan gironina de 90 anys que es va fotografiar amb ell. Amb barba poblada i canosa, Wainwright desborda energia i simpatia tant en els concerts com a dos metres de distància. És un narrador d’històries nat: “Els meus pares eren músics, la meva germana també i la meva filla és neta de Leonard Cohen, un llegat que se sedimenta i comporta molta responsabilitat”, va dir. Explica que d’adolescent escoltava Prince i Tina Turner fins que la seva mare va aparèixer amb un disc del Rèquiem de Verdi: “Allò va ser el rèquiem a la meva vida passada i vaig començar a devorar òpera de manera obsessiva”. Després de la seva primera incursió en el gènere líric amb Prima Donna, el compositor i lletrista va presentar la seva segona òpera, sobre l’emperador Adrià, que s’estrenarà a l’octubre a Toronto: “Hi parlo de la decadència dels Estats Units, com vaig fer a Agnus Dei ; és un plor sincer i molt eficaç per canalitzar aquestes emocions antireligioses i de desesperació”.
Diàlegs s’inclou en el Campus Peralada, un programa per a estudiants de totes les edats -de nadons a adults de 99 anys- que arriba a la tercera edició. El programa és eclèctic: una classe de dansa amb el Ballet de Tolosa, un espectacle familiar creat especialment per María Pagés, conferències d’Oriol Broggi sobre La flauta màgica i una masterclass amb el contratenor Xavier Sabata i dansa urbana.
Guarnit amb armilla i pantalons daurats i sol com a únic intèrpret de veu, piano i guitarra, Rufus Wainwright captiva fans i neòfits. Gran sentit de l’humor, un registre d’arpegis apassionats, ritmes minimalistes senzills i transparents i una veu prodigiosa d’amplíssims registres, portentosa en cançons com Vibrate, que amb els anys ha guanyat en modulacions, colors i tonalitats són la fórmula màgica per ficar-se el públic a la butxaca.
Hip-hop i Donald Trump
Entre cançons de sempre com Beauty mark, Memphis skyline, Out of the game, Only the people, So long Marianne i Cigarettes & chocolate milk, Wainwright va presentar quatre novetats: Peaceful afternoon (dedicada al seu marit, Jörn Weisbrodt), una oda a la borratxera-ressaca titulada Early morning madness, Only the people i l’emotiva Alone time. Els moments més divertits van ser un tema de reminiscències hip-hop crític amb Donald Trump - Trump song- i quan es va comparar amb les grans dives de l’òpera per presentar Gay Messiah. Va anunciar nou concert al Liceu l’abril que ve i Candles, dedicat a la traspassada Carmen Mateu i cantada íntegrament a cappella -pell de gallina-, va ser el colofó més emotiu d’una nit típicament wainwrightiana en què no podien fallar, als bisos, les arxifamoses Going to a town, Hallelujah i Poses.
