‘Gigantes’: una sèrie negra contundent i castissa

BarcelonaA Enrique Urbizu li esqueia fer una sèrie de televisió. Però no qualsevol. Amb títols com La caja 507 i La vida mancha, aquest basc es va confirmar a principis de segle com el gran director de cinema negre a l’estat espanyol. La seva concepció del thriller, contundent i brut, de poques paraules i menys explicacions, i amb finals poc complaents amb l’espectador, se situa als antípodes de certa manera d’entendre el policíac a la televisió. Així que per fer el salt a la ficció televisiva li calia un coixí com el que ofereix Movistar+, que aposta per produir sèries amb segell d’autor cinematogràfic. El model en què s’emmiralla aquesta plataforma, el de la HBO de Los Soprano i The Wire, beu dels mateixos referents que el director basc: el noir clàssic, el policíac més punyent, l’acció testosterònica crepuscular i les actualitzacions de tots aquests gèneres que van dur a terme directors del Nou Hollywood com Martin Scorsese i Francis Ford Coppola.

En aquest ecosistema propici, Urbizu ha desenvolupat Gigantes, una sèrie en dues temporades molt lligada al seu imaginari i que alhora connecta amb la fascinació de la televisió contemporània per les històries de famílies poderoses i criminals. Aquí hi ha els Guerrero -Tomás (Daniel Grao), Daniel (Isak Férriz) i Clemente (Carlos Librado Nene )-, tres germans sotmesos a la mà de ferro del patriarca Abraham, a qui dona vida José Coronado. La desaparició prematura d’aquest personatge no evita que la seva ombra dominadora s’estengui al llarg de tota la sèrie. Al cap i a la fi, Gigantes s’inscriu en aquella idealització de la família mafiosa per via de la tragèdia que va institucionalitzar Coppola a la trilogia d’ El padrí. Aquí la sang també predetermina el destí dels personatges, per molt que ells hi lluitin en contra. Però Urbizu no es mou en els ambients sofisticats dels Corleone, prefereix el Madrid més castís, popular i de barriada.

Gigantes millora en aquesta segona temporada que s’acaba d’estrenar. A la sèrie li escau fugir de l’endogàmia familiar i expandir els seus paisatges físics (molt a favor d’això de convertir Porto en un escenari de thriller d’acció) i humans. En aquests nous episodis, guanyen protagonisme els personatges femenins, tot compensant aquella sobredosi testosterònica de la primera entrega. Sobretot Carmen, la jove dels Guerrero, i la policia Ángela Márquez, que encarna la resistència moral i la garantia de l’exercici democràtic en un món en què la podridura ho corromp tot. Aquest personatge connecta amb el de la jutge Chacón de No habrá paz para los malvados, també en la sobrietat amb què l’encarna Elisabeth Gelabert, en el mateix registre interpretatiu que adoptava Helena Miquel en aquell film.

Com es dedueix pels noms dels protagonistes i confirmen les escenes finals, Gigantes peca de manca de subtilesa a l’hora de desplegar-se com a tragèdia familiar de pulsió patriarcal. Per això la sèrie guanya en matisos quan retrata la criminalitat com a sistema estructural i els negocis dels Guerrero s’imbriquen amb tota una xarxa d’interessos en què entren la petita delinqüència, la ultradreta interclassista, els mitjans de comunicació, els criminals de rang internacional i el poder polític. Urbizu es reserva els dos últims episodis per lluir el seu pols pel thriller en un espectacular clímax de llarga durada que, a la manera també d’El Padrí, entrellaça tots aquests diferents escenaris abans de desembocar en el gran combat final dels guerrers.

Segona temporada d’un ‘thriller’ amb segell d’autor. En emissió a Movistar+