Com s’explicarà l’1 d’octubre

Des del 20 de setembre s’han recollit i guardat en un servidor nord-americà 8 milions de tuits

A finals del segle XIX, l’escriptor francès Jules Verne va decidir enterrar papers, llibres i objectes metàl·lics en una càpsula del temps que es va desenterrar l’abril passat en un poble dels Pirineus. Fa més d’una dècada, a Finlàndia, van preguntar als joves què guardarien per exhibir en un museu i la resposta va ser un mòbil. La necessitat de deixar testimoni de tot el que s’ha viscut és ancestral. Ara bé, amb la irrupció de les noves tecnologies ha canviat molt la manera com es transmeten i s’amplifiquen els fets. Aquests dies, arran del referèndum de l’1 d’octubre, les converses per WhatsApp i els tuits amb imatges i vídeos s’han mogut a un ritme atordidor. Tot plegat és intensíssim. La xarxa bull i s’hi entrecreuen moltes mirades, però què en quedarà, de tot plegat? Quins testimonis visuals, sonors o escrits es podran preservar? I què aportarà el seu relat?

Des del 20 de setembre -el dia de la macrooperació policial contra diferents departaments de la Generalitat- i fins al 4 d’octubre, l’Associació d’Arxivers - Gestors de Documents de Catalunya ha recollit més de 8 milions de tuits (no retuits) amb etiquetes relacionades amb l’1 d’octubre que ha decidit allotjar al servidor del col·lectiu nord-americà Documenting the Now. És una quantitat més que considerable si es té en compte que, per exemple, #Notincpor en va recollir 52.000, i els papers de Panamà, 4.976.094. “Hem hagut de reaccionar ràpidament perquè transcorreguts set dies Twitter fa pagar”, assegura Vicenç Ruiz, portaveu de l’Associació d’Arxivers.

Els arxius catalans han obert les portes perquè qui ho vulgui hi dipositi el material que ha gravat durant i després del referèndum. El 3 d’octubre, el conseller de Cultura, Lluís Puig, feia una crida perquè es guardés el material audiovisual i anunciava que s’habilitaria un sistema per recollir-lo perquè es considerava “patrimoni”. Fins ara, en l’imaginari col·lectiu, patrimoni eren capitells, jaciments, pintures, edificis, monuments, tradicions populars...

Servidor als EUA

Els tuits poden ser patrimoni, però també material sensible

El contingut de les xarxes socials potser adquirirà en un futur immediat la categoria de patrimoni, però també és informació sensible. Davant les incerteses, l’Associació d’Arxivers ha decidit allotjar el material recollit en un servidor a l’altra banda de l’Atlàntic. “No era la intenció inicial, però amb una eventual supressió de l’autonomia, poder comptar amb un repositori fora de la jurisdicció espanyola és força interessant per evitar que s’elimini o s’utilitzi en contra dels mateixos manifestants”, assegura Vicenç Ruiz. La Primavera Àrab es va gestar als carrers i va tenir una àmplia difusió a les xarxes. El 2011, en plena revolució, l’activista Fawaz Rashed escrivia en un tuit: “Utilitzem Facebook per programar les protestes, Twitter per coordinar-nos i YouTube per explicar-ho al món”. En aquell cas, però, també va quedar clar que les xarxes socials poden ser formes de control. “Van fer servir la informació per reprimir i empresonar la gent”, recorda Ruiz.

Documenting the Now (DocNow), el col·lectiu amb què treballa l’Associació d’Arxivers, es va crear després de l’assassinat de Michael Brown a Ferguson (Missouri), l’any 2014. Actualment allotja hashtags relacionats amb el Brexit, l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona, l’huracà Harvey, la manifestació racista de Charlottesville, la vaga d’estudiants de la Universitat de Puerto Rico...

Múltiples veus

L’aportació de les xarxes socials al relat històric

“Quan repasses documentació sobre la Setmana Tràgica, per exemple, trobes a faltar la veu de les dones, dels col·lectius obrers... -explica Montserrat Beltran, directora de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona-. Amb les xarxes socials tothom deixa empremta, però també és tot molt impulsiu i acostuma a haver-hi una ideologia darrere”, reflexiona Beltran. Com els testimonis orals, la directora de l’Arxiu Municipal considera que haurien de ser contrastats. “S’ha d’obrir un debat interdisciplinari abans que la pilota es faci més gran, i analitzar com es tracten les fonts que generen les xarxes socials”, afegeix Beltran.

“Amb tota aquesta informació el problema de l’analista serà identificar el que és fals i el que pretén fer-nos equivocar, saber què aporta alguna cosa i què no -explica l’historiador Antoni Nicolau, expert en patrimoni i exdirector del Museu d’Història de Barcelona (Muhba)-. A l’historiador del futur potser no li serviran de res els instruments que tenim ara, però també tindrà moltes més visions sobre un mateix problema social. Per exemple, mai havíem tingut tanta informació sobre una revolta com vam tenir amb Tiananmen”.

“L’important no és el que diuen els tuits sinó el fet que n’hi ha vuit milions”, apunta l’antropòleg i museòleg Adrià Pujol. La quantitat reflecteix, segons Pujol, la importància del moviment social i el renaixement del nacionalisme: “La qüestió és què et porta a fer el tuit. T’hi sents empès? ¿Vols formar part d’alguna cosa? -reflexiona Pujol-. Si es vol construir un relat, té més sentit guardar els tuits dels que porten set o vuit anys tuitejant sobre el Procés tant en contra com a favor”. Comunicar-se a través de la xarxa és també una manera de treure’s l’angoixa del damunt. “Les xarxes són sistemes de comunicació que no difereixen gaire de la llengua oral; l’únic que ha fet la societat digital és amplificar-ho”, conclou Pujol.

Explicar l’ahir

Llocs de memòria que sorgeixen de manera espontània

Al 2007 va obrir les portes el Museum of Free Derry amb la intenció d’explicar tot el que havia passat a la ciutat nord-irlandesa entre el 1968 i el 1972: la batalla del Bogside, l’Internment, el Diumenge Sagnant i l’operació Motorman. El museu té una col·lecció de més de 20.000 objectes de particulars, però després de l’última reforma la majoria han anat a parar a un magatzem i estan sent digitalitzats. “El relat del museu és un homenatge a les víctimes republicanes i s’explica sobretot a través de fotografies i vídeos”, diu Nicolau.

Poc temps després de l’atemptat de l’11 de març del 2004 a Madrid, un grup d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) van engegar el projecte Archivo del Duelo amb l’objectiu de “perpetuar, catalogar i estudiar el que estava condemnat a ser efímer”. Es van recollir 70.000 unitats documentals. “Els discursos dominants poden arribar a relacionar els atemptats de Madrid amb els enfrontaments polítics o les associacions de víctimes amb el conflicte -explica Cristina Sánchez-Carretero, coordinadora del projecte i antropòloga del CSIC-, però les veus de la ciutadania que es van expressar a les estacions després dels atemptats -en què van morir 191 persones- i que van ser recollides a l’arxiu expliquen una altra cosa”.

Abunden els missatges de pau, amor, solidaritat i contra els polítics, terroristes i la Guerra de l’Iraq. La por quasi no hi apareix, i Sánchez-Carretero destaca que aquests espais de memòria sorgeixen sempre al marge de les institucions. “Els santuaris, altars o memorials afloren de manera més o menys espontània, són més o menys efímers i tenen la intenció de provocar accions concretes”, explica Sánchez-Carretero.

Tot el material que va recollir l’Archivo del Duelo va ser digitalitzat i es va dipositar a l’Arxiu Històric Ferroviari de la Fundació dels Ferrocarrils Espanyols. Sánchez-Carretero destaca sobretot el poder de la paraula, la quantitat de poesia -des de Bruce Springsteen fins a poetes reconeguts- en tots aquests espais en què, davant d’una situació traumàtica, es buscava “l’abraçada social”. “És important documentar situacions especials que poden transformar la societat perquè no volem que en un futur les versions diferents siguin oblidades”, diu.

Les espelmes, els missatges, les joguines i els ossets de peluix es repeteixen en els diferents llocs de memòria creats després de morts traumàtiques. Les expressions de dol col·lectives es van produir amb la mort de John Lennon, Lady Di, el tiroteig de Columbine o la mort del papa Joan Pau II. Després de l’atemptat de Barcelona del 17 d’agost, el Muhba i l’Arxiu Municipal de Barcelona van documentar de forma gràfica i topogràfica 131 espais memorials. “Vam fer fotografies des de primeres hores. Es documentarà tot, però no es pot guardar tot perquè seria inviable -detalla Josep Bracons, cap del departament de col·leccions del Muhba-. Hem d’evitar que tot aquest material es converteixi en el fòssil d’un estudi acadèmic i hem de creuar el màxim d’informació perquè no hi hagi objectes aïllats”. El Muhba també ha començat a fer les gestions necessàries per recollir i documentar el material relacionat amb l’1 d’octubre: urnes, paperetes, pancartes... “Si no ho recollim, es perdrà”, assegura Bracons.

Queda la qüestió de com fer digerible l’allau de tuits. “Si els hagués d’utilitzar en una exposició seria en forma de bucle, amb els tuits passant veloçment per expressar la sensació d’angoixa que tenim -diu Adrià Pujol-. Els artistes tenen més experiència explicant la realitat i ja fa temps que ho fan”, continua Pujol, que posa com a exemple el cineasta alemany Harun Farocki. A Videograms of a revolution (1993), Farocki hi explicava la caiguda de Nicolae Ceausescu a Bucarest el desembre del 1989 amb les gravacions de les càmeres que hi havia a la ciutat. Potser no podem precisar com s’explicarà l’1 d’octubre a les generacions futures, però, de moment, el material no s’ha perdut i les veus són múltiples.

Més continguts de