Que bé que ho fan aquests nois de La Ludwig Band

SaltAmb prou feines cinc mesos després del final de l'última gira a Barcelona, La Ludwig Band torna a pujar als escenaris, ara a La Mirona Salt, dins el Festival Strenes, amb un nou disc sota el braç, el fantàstic Pel barri es comenta, que acaba de sortir del forn. En el debut en directe del nou àlbum, la banda ha exhibit un molt bon to, amb empenta i exuberància, cantant cançons noves, sí, però amb la sensació compartida que en aquest mínim impàs entre un projecte i l'altre no ha canviat gran cosa.

De fet, aquests mesos les cançons velles s'han anat encavalcant amb els nous singles avançats amb comptagotes i, durant tot aquest temps de creació, el grup mai s'ha allunyat del tot dels focus dels concerts. Potser per això el nou disc, que té un sentit i una unitat en si mateix, presenta també una continuïtat molt ben agermanada amb els temes precedents. Toca a consciència les tecles justes per continuar engrescant sense caure en l'autocomplaença, però, alhora, no altera cap dels trets fundacionals dels orígens. Potser sí que és un punt més pop i efectista, però Quim Carandell, gran poeta de les coses mundanes, continua ballant i cantant amb la mateixa cantarella nasal i dylaniana de sempre, ara sobre desamor i despit, com abans ho feia sobre la carnisseria d'Espolla o les terres de Cal Coix.

I en directe, esclar, tot plegat és una festa. En l'estrena a La Mirona, la banda ha sonat rodada i especialment compacta, amb un pòsit musical que sempre camina. La posada en escena s'enriqueix amb nous jocs de llums i els sis músics, que encara no s'han deixat anar del tot amb les coreografies, vesteixen amb més pompa que fa un temps.

Ara bé, també hi ha imperfeccions i pifiades perquè sí, les cançons de La Ludwig en viu a vegades sonen desafinades o amb desajustos de ritme. Amb embarbussaments als versos i estrofes mudes que el públic reprodueix de memòria. Amb la veu de Carandell tocada, raspada i quasi afònica. Però és que el grup alt-empordanès també és essencialment això: el posat atònit, quasi burleta, de qui se sent estimat i fa música amb els amics sense la impostura d'haver d'acontentar ningú o agradar més del compte.

El concert a Salt, de quasi dues hores de durada, va començar amb els crits d'El teu amor, seguit de la lletania de Rapunzel, les dues amb el bombo a contratemps, molt fines. De seguida, ja van aparèixer a la palestra temes antics com Judes, i Contraban, un dels hits de La Ludwig Band, que ja sonaven en l'última gira. Llavors va arribar el gruix del nou àlbum, alternant cançons mogudes que revinclen els límits del tempo, posant síl·labes allà on no hi caben, amb d'altres de més líriques i calmades. On t’has ficat aquesta nit? va ser frenètica, començant amb l'ukelele a l’estil de Guillem Gisbert i un solo de saxo que no és a la versió d'estudi; i Creu-me, impressionant. De temes antics van recuperar El meu amor se n'ha anat de vacances, Manela, 30 monedes i S’ha mort, aquesta última amb tres voluntaris divertidíssims pujant a cantar una estrofa cadascú. I, per a la traca final, l'enginyosa Millor amb ell, Enganyar-te arrossegada com un bolero, la tornada dedicada al Xavier, tècnic de so –que ja és un nou mite de la banda– i, al final, l’oda del concert de la Mushka al més pur estil de Manel.