FOTOGRAFIA

El silenci ancestral del japonès Hiroshi Sugimoto

La Fundació Mapfre exposa 41 obres de l’artista

“Com a fotògraf em passo quatre o cinc hores cada dia dins la càmera fosca, quatre o cinc dies a la setmana. La meitat de la meva vida l’he passada a les fosques. Aquesta black box és la meva vida”, diu l’artista japonès Hiroshi Sugimoto per justificar el títol que ha posat a l’exposició que la Fundació Mapfre a Barcelona li dedica a partir de demà, Hiroshi Sugimoto. Black box,formada per 41 peces de cinc sèries fotogràfiques. “Faig servir la meva càmera com una màquina del temps. Puc viatjar al passat i al futur, però torno més als meus orígens i als dels éssers humans”, explica Sugimoto. Les seves peces regiren nocions com el que és real i el que és fals, amb retrats de personatges històrics com Lenin, Fidel Castro, Caterina d’Aragó i Enric VIII fets amb ninots de cera i amb fotografies dels diorames amb animals dissecats del Museu d’Història Natural de Nova York.

Les fotografies de Sugimoto també juguen amb la importància del pas del temps, com en el cas de les imatges obtingudes sense càmera, només registrant els efectes de descàrregues elèctriques damunt els negatius fotogràfics. El temps torna a ser un element crucial en un seguit de cinemes retratats obrint l’obturador de la càmera al començament de la pel·lícula i tancant-lo al final. “Sóc una mica necròfil -fa broma l’artista-, perquè la mort ens permet capturar un moment congelat, com els meus diorames i els retrats de cera. La pintura se solia fer servir com una manera d’aconseguir records, i la fotografia també és una manera de congelar-los”. Amb tot, en el cas de la sèrie dels cinemes, el comissari de la mostra, Philip Larratt-Smith, posa l’accent en l’afany experimental de l’artista i en les noves visions que posa al davant dels espectadors. “El dispositiu d’aquesta sèrie és molt senzill i va aconseguir crear una realitat completament nova”, diu Larratt-Smith.

Per què els humans són humans

El fet que les imatges de Sugimoto siguin en blanc i negre i que estiguin realitzades amb tècniques molt artesanals marca distàncies respecte a la realitat més immediata. “Amb l’art vull investigar la qüestió eterna de per què els humans són humans i per què són els únics que tenen consciència”, explica Sugimoto, que va iniciar la seva carrera en l’art conceptual.

Pel que fa a la quietud que es desprèn dels seus treballs, assegura que no és la seva intenció que siguin tan calmades: “Tenen un silenci molt profund que és també tranquil·litat. Però no tinc cap intenció que les meves imatges siguin serenes i tranquil·les. No tinc una explicació per a això”. Amb tot, segons l’artista, “aquestes qualitats eleven la nostra ment cap a un altre lloc, són imatges que compartim amb els nostres ancestres”. La mostra és la primera de Sugimoto a Barcelona i es pot veure com una petita retrospectiva. L’artista ha aprofitat els dies que està passant a la ciutat per fotografiar el Liceu, el Palau de la Música, la catedral i Santa Maria del Mar, ja que té damunt la taula el projecte d’una nova sèrie sobre uns monjos japonesos del segle XVII que van travessar la península Ibèrica des de Lisboa fins a Barcelona.