Tàpies 3D

Bilbao.Van passar anys abans no es van classificar com a escultures les obres tridimensionals que creava Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012). Fins i tot l'artista, a finals dels anys 60, considerava inclassificable part de la seva producció. Els símbols, relats i metàfores que expressava s'escapaven de la categoria de collage i assolien una altra dimensió. Fins al 1977, en una exposició a Búfalo, no es van definir com a "objectes tridimensionals", un pleonasme que a partir de llavors categoritzaria una genealogia de peces. El Museu Guggenheim de Bilbao obre avui una exposició que, per primera vegada de manera exclusiva i extensa, centra la mirada en la producció tridimensional de Tàpies, que comprèn cinc dècades.

Antoni Tàpies. De l'objecte a l'escultura (1964-2009) , comissariada per Álvaro Rodríguez Fominaya, reuneix 85 peces -d'una totalitat de 300 que va produir- que mostren l'evolució i sofisticació de l'obra de Tàpies. L'exposició, que es va començar a planificar abans de la mort de l'artista l'any passat, és contundent per la quantitat de peces que han aconseguit reunir de col·leccions públiques i privades de tot el món, inclosa la família i la Fundació Tàpies. L'exhaustivitat permet alhora visualitzar, cronològicament, el camí que va seguir i com els símbols i materials utilitzats van reapareixent amb noves formes i significats sense deixar mai de ser tan Tàpies com als quadres. "Només mostrem escultura i, en canvi, aquí hi apareix tot el seu imaginari, tots els seus temes", explica el comissari.

El primer objecte exposat, Nus marró , data del 1964. En les peces d'aquesta època utilitza materials senzills i quotidians -paper, serradures, palla, plats, cadires i roba- als quals dota de lectures simbòliques i polítiques. Hi ha la Pila de plats que Tàpies va regalar a John Cage, el seu famós Armari que escup vestits i Cadira i roba . El comissari ha optat per la màxima senzillesa expositiva, amb objectes i assemblages directament a terra o sobre peanyes: "Tàpies no va deixar instruccions escrites ni verbals", diu Rodríguez. Al Guggenheim hi ha col·locat un Farcell a terra perquè és com el tenia al seu estudi, tot i que de vegades s'havia exposat penjat. La clau és que les peces tinguin una visió de 360 graus perquè, si bé Tàpies signava els llenços per davant, signava per darrere els objectes i escultures.

D'objectes dadàs i surrealistes -la Palla coberta amb drap , Espardenyes , Caixa de serpentines i els collages de tela metàl·lica, entre els quals s'exposa la maqueta de Núvol i cadira - evoluciona als anys 80 cap a l'escultura ceràmica. La raó: l'escultor Chillida i el galerista Aimé Maeght l'empenyen a treballar amb el ceramista francès Hans Spinner. Es decanta per la rústega terra chamoteada i produeix peces grans, pesants, amb formes com una immensa Sabatilla o un Divan , amb la inscripció paysage a sobre. "Treballa en un taller a Graz, i com que s'hi havia de traslladar expressament, en surten moltes obres. En general explora la idea d'objecte, de representació, de realitat", diu Rodríguez.

Després de la terra, el gres i el formigó, ataca el bronze. Al llarg de l'exposició es pot veure com Tàpies va afegint les noves tècniques al seu corpus sense abandonar les antigues. "La seva obra és circular, es retroalimenta", explica el comissari. A finals dels 80 produeix amb argila, de nou, sèries de cadires, llibres, cranis i la Banyera (1988).

El museu dedica una sala a Tàpies, murs i portes . Són murals de diferents volums, plens de traços, que prenen cadascun una significació particular i, en alguns casos, política. Després d'una selecció d'objectes de paper, es poden veure les obres produïdes l'estiu del 1993, sorgides del procés d'investigació per crear Rinzen , que va presentar a la Biennal de Venècia i ara s'exposa al Macba. Va ser un moment clau de la seva carrera, febril, en què treballa el ferro com a Capçal i metall ,però alhora torna als objectes surrealistes i amb un toc d'humor.

Les últimes escultures són un destil·lat de tots els temes, materials i tècniques anteriors. La sublimació de la seva trajectòria, a la qual posa punt final una peça humil i rural, el Trill (2009), precisament l'instrument de pagès per separar el gra de la palla.