Teatre compromès: contra la crisi, la pobresa i la violència

BarcelonaMilo Rau és un director suís amant dels escàndols. A la pacífica Suïssa han arribat a prohibir representacions seves. Toca el moll de l'os; si pot ser un tabú, millor. "A cada estrena em sorprenc de com el teatre pot provocar debat, com de fort pots pegar amb una actuació. I sempre intento fer-ho, ho confesso", diu rient. Al seu últim espectacle, The Moscow Trials , analitza el poder de l'art per influir els estats, a partir de l'exemple de les Pussy Riot. Està convençut que el teatre pot canviar la societat. El festival Grec acull fins al cap de setmana diferents propostes que defensen el teatre com un terreny de reivindicació política i poètica.

El genocidi ruandès 'on air'

Després de mesos de documentar-se i entrevistar guerrers i víctimes del genocidi ruandès del 1994 [en què els radicals de l'ètnia hutu van matar un milió de persones, la majoria tutsis], Milo Rau va adonar-se que era "incapaç de ficcionar els fets" perquè "cada frase" que li deien els testimonis era "més forta" del que podia imaginar. La clau per trobar la manera de traslladar-ho a escena va ser descobrir un testimoni belga, anomenat l'hutu blanc, que treballava a la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Turons (RTML). Va investigar aquesta emissora i va descobrir que, entre cançó i cançó pop, s'havien dedicat a fer propaganda hutu i a llançar crides explícites incitant a l'assassinat. El director va decidir reconstruir aquells fets de manera realista i naturalista -condensats en dues hores-, amb el màxim rigor, recuperant emissions autèntiques i amb dos actors que van sobreviure a la guerra. La companyia International Institute of Political Murder presenta Hate Radio (del 17 al 19 de juliol al Teatre Lliure). "Escric sobre temes foscos i morbosos. Estic obsessionat amb aquesta possibilitat que bons veïns esdevinguin assassins només perquè poden. Estic obsessionat amb el fet que el dimoni té una cara molt normal -diu Rau-. He estudiat sociologia. I no és que ho pensi. Tots els estudis demostren que dintre de cadascú hi ha el mal, però depèn en un 80% de l'entorn que emergeixi".

Aznar com a símbol del mal

Carme Portaceli recorre a Manuel Vázquez Montalbán i a la seva anàlisi de l'era de José María Aznar (que va retratar a la pòstuma La aznaridad ) i el fusionen amb Bertold Brecht ( Terror i misèria del Tercer Reich ) per retratar la crisi quotidiana. A TV & misèria de la II Transició (al Romea del 18 al 20 de juliol) els actors David Bagés, Lluïsa Castell, Albert Pérez i Gabriela Flores interpreta desnonats, acomiadats, antiavalots, una embarassada de 36 mesos que està a les llistes d'espera hospitalàries, un malalt crònic que ajuda a quiròfan i cues a Càritas. "Els creadors som cronistes del nostre temps", justifica Portaceli.

La vida en un abocador

Lluís Danés ha fet, amb Wasteland , el seu espectacle més íntim i més dur. L'origen del muntatge és Waste Land , un documental de Lucy Walker que retrata la vida a l'abocador de Jardim Gramacho a Rio de Janeiro -el més gran de l'Amèrica Llatina-. Danés ha convertit aquells personatges que la directora trobava shakespearians en titelles fets de materials de rebuig, "cercadors de somnis i d'esperances". Entre els residus sobresurt un únic actor -l'artista de circ Manolo Alcántara-, la música original de Lluís Llach i els textos i la veu de l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Wasteland (del 17 al 20 de juliol al Mercat de les Flors) és un espectacle visual, una obra total de les que sap crear Danés, però amb un contingut més fosc i asfixiant. "Volia intentar explicar què és brut i què és net en aquest moment", diu. Un abocador ple d'escombraries i de persones era el millor lloc on furgar.