Els 10 millors espectacles del 2025

BarcelonaCom els millors números de circ, aquest any el teatre català ha fet un salt encara més difícil que l'anterior. La tendència a l'alça de públic ja va registrar xifres rècord el 2024, però el 2025 ha anat encara més amunt, consolidant i superant la xifra de més de tres milions d'espectadors i fent créixer, en paral·lel, la facturació. A les bones notícies de l'any s'hi suma l'obertura d'un nou teatre a Barcelona, La Fàbrica, i el naixement d'un nou cicle de teatre, Flaix de Tardor, que ha portat creacions de primer nivell internacional a la capital catalana. A la cartellera del 2025 hi hem trobat muntatges ambiciosos amb històries ben explicades i interpretades a través de companyies grans (quin goig veure tanta gent i tan bona als escenaris!), però també monòlegs i espectacles de petit format plens de profunditat, amb uns actors en estat d'excel·lència. Els nostres especialistes de teatre han escollit els 10 millors espectacles que han passat per la cartellera (i els cinc internacionals més importants de l'any).

La història d'Édouard Louis en relació amb el seu pare ja va commoure el 2023 al festival Temporada Alta, però Pau Roca i Dafnis Balduz no s'han deixat intimidar per aquella producció internacional. A partir d'aquell text sincer i demolidor, la companyia Sixto Paz ha confegit un monòleg íntim que transmet amb tota la força i emoció els sentiments del protagonista, amb un Dafnis Balduz en estat de gràcia. El fet que la proposta s'hagi representat a la sala Heartbreak Hotel, amb el públic i l'intèrpret a poquíssima distància, dota d'encara més sensibilitat l'espectacle, que és alhora un crit molt necessari a l'acceptació de la diferència.

El talent interpretatiu d'Oriol Genís és immens, i aquí es posa tot a favor de l'espectacle per encarnar un quiosquer amb una vida gris que amaga un drama. L'actor desplega un monòleg fet de detalls aparentment banals que relaten la seva vida, aprofitant la paciència d'un company d'habitació amb qui ha coincidit a l'hospital. Rere aquesta història mínima, i des de la subtilesa més elegant –marca de la casa Lluïsa Cunillé–, Compto cada passa meva sobre la terra deixa un pòsit de violència pertorbadora que es reforça sobretot gràcies a una direcció minimalista de Xavier Albertí, centrada a donar tot l'espai a Genís perquè pugui fer brillar el seu virtuosisme i la seva intuïció dramàtica.

De vegades per gaudir de bon teatre només cal un parell d'actors, un parell de focus i un gran text per encendre el cervell i eriçar la pell de l'espectador. Aquí tenim una de les novel·les polítiques i d'alta volada literària d'Erri de Luca executada amb ofici per Lluís Soler i Bernat Quintana, cara a cara, en un duel actoral que, a més, planteja paral·lelismes amb casos de successos i judicials ben recents. Un teatre que sobrevola i fa pensar en els grans conflictes de la vida: justícia, bé comú, lleialtat, veritat, perdó.

Poques vegades es veu tanta maldat concentrada en tan pocs metres quadrats. La majordoma és un relat esfereïdor i violent que es transforma en una història de resiliència igualment feridora i angoixant. És una víctima o és botxí? O potser tot a la vegada? Precisa, amb aquell aplom. Rosa Renom troba el to i la serenitat per servir un text que excava en la foscor més absoluta. L'espectador és qui haurà de decidir si culpa o absol aquest personatge rural, salvatge, escrit i dirigit per Josep Maria Miró.

Josep Maria Pou torna a agafar un d'aquells textos internacionals que plantegen els grans dubtes del nostre temps i es torna a posar a la pell d'un capità Ahab. Aquí, en comptes d'una balena té entre mans tot un mite de la literatura contemporània, Roald Dahl, l'autor que va escriure fites com Matilda i Charlie i la fàbrica de xocolata, i també articles antisemites que va defensar amb el seu caràcter inflamable. Una funció rodona per a lluïment, sí, d'un gegant teatral.

Cristina Clemente i Sergi Belbel han demostrat amb escreix que es pot fer una boníssima comèdia sobre el càncer sense ofendre ni generar dolor, fent riure i colpint a parts iguals. Dones de ràdio és, en paraules del crític de l'ARA Santi Fondevila, "com un cop de puny amb guant de vellut". Construït a través de relats reals, l'espectacle posa damunt la taula l'huracà emocional vinculat a la malaltia: des de la dificultat de verbalitzar el diagnòstic amb l'entorn fins a l'acceptació del propi cos després del tractament i d'una mastectomia. I tot això en clau de comèdia! A l'escenari, Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego conformen una tríada d'actrius amb una complicitat excel·lent, imprescindible per a aquesta magnífica funció.

Resulta impossible no sortir somrient (i, fins i tot, cantant) dels espectacles de La Cubana, però aquesta vegada la històrica companyia encara va més enllà. Sense deixar de banda la part lúdica a l'escenari –que és inherent en la seva ànima–, La Cubana fa un preciós homenatge al teatre d'aficionats amb un espectacle de ritme endimoniat i on tot està calculat al detall. Des dels meravellosos decorats que embolcallen la història fins al fantàstic vestuari i els números musicals, L'amor que venia amb taxi és una bonica mostra d'amor cap al teatre i, a la vegada, un espectacle espurnejant i immillorable.

Com que és impossible –i segurament innecessari– ballar la literatura de Mercè Rodoreda, Marcos Morau i La Veronal han anat molt més enllà i han aixecat un retaule fascinant de La mort i la primavera. L'espectacle està prenyat de referències i imatges que solquen la retina del públic: òbviament hi ha molta mort, hi ha tombes i terra d'on surt un cadàver, hi ha un riu que brama, troncs, trons i canonades que mouen els ballarins, hi ha les mares i el seu turment, hi ha la veu de Maria Arnal. Hi ha ingredients que reconeixem molt Veronal, però sempre hi ha moviments nous, idees enlluernadores, més foscor que mai. Més que una narració, La Veronal ha capturat un estat d'ànim, fins i tot un moment històric, fins i tot el dramatisme de qualsevol guerra, i ens ha encongit el cor.

Victoria Szpunberg ja havia fet història abans d'arribar fins a La tercera fuga: amb aquest espectacle, estrenat a l'abril, es va convertir en la primera dona que dirigeix i escriu una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Ho va fer amb un muntatge brillant, intel·ligent i rodó, que vesteix de ficció la història familiar de Szpunberg per parlar de com les arrels i la identitat venen marcades, a vegades, per la fugida i la violència. La tercera fuga combina a la perfecció la profunditat i la lleugeresa, amb una companyia esplèndida formada per grans noms de la interpretació –Clara Segura n'era el cap de cartell– i d'altres més joves amb actuacions igualment memorables –Magalí Sare, recordarem la teva cançó–. Un espectacle sensacional que consolida Szpunberg com una de les millors creadores del nostre país.

Era arriscat per al Teatre Lliure situar a la seva cartellera un espectacle de set hores amb un repartiment pràcticament tot masculí, ja que L'herència explica la història d'un grup d'homes gais a la Nova York dels anys 80. Però la companyia encapçalada per Josep Maria Mestres no només va exhaurir entrades pocs dies després que es posessin a la venda, sinó que va servir un muntatge molt ben travat, que posa l'emoció en primer pla i que va rebre una pluja de Premis Butaca en la darrera edició. Els seus personatges, especialment el Morgan de Carles Martínez i el Toby de Carlos Cuevas, han passat ja a formar part de la vida de tots aquells que els van conèixer des de la platea. L'herència tornarà al Teatre Lliure aviat.