Un colpidor document sobre la resiliència dels camperols brasilers

"Hem vingut aquí a parlar". Ens ho diu la vídua de João Pedro Teixeira, líder camperol de la Chapada Dimantina, un territori tan gran com Catalunya a la regió brasilera de Bahia. Teixeira va ser assassinat per l’oligarquia latifundista amb la protecció del govern a la dècada dels seixanta. És un dels dos protagonistes absents de Depois do silêncio (Després del silenci), espectacle amb què Christiane Jatahy ha tornat a les seves arrels tant pel que fa a la temàtica com als artistes amb qui ha treballat, tots brasilers.

Jatahy, directora de la qual s’han vist al Temporada Alta cinc espectacles i que l’estiu passat va rebre el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia, tanca la trilogia sobre la violència amb una mirada sobre la resistència del món rural contra el racisme i el capitalisme exterminador en una petita comunitat camperola. Després del silenci té molt de manifest polític, de denúncia d’una situació que venint de lluny és encara molt present en ple segle XXI. Només cal llegir les notícies sobre la desforestació i persecució de les tribus a l’Amazones, promogudes per Bolsonaro. La resiliència d’unes dones descendents d’aquells esclaus arrabassats de la seva Àfrica natal que van perdre la terra i a qui ja al continent americà se’ls nega el dret a la terra per sobreviure.

La proposta de Jatahy és una immersió en un territori ignot que documenta, que dona veu a les víctimes d’un món on queda clar que llei i justícia no són el mateix. Un treball basat en el llibre Torto arado, d’Itamar Vieira Júnior i en el documental fílmic Cabra marcado para morrer, d’Eduardo Coutinho. Com és habitual en les propostes de Jatahy, es barreja la imatge projectada amb l’acció teatral en directe, realitat i ficció tot difuminant els límits entre les tècniques narratives. A la reivindicació, a la lluita, s’hi afegeix la defensa de la cultura pròpia, molt basada en el sincretisme religiós del candomblé, on es barreja l’animisme i el cristianisme. I és així que la funció esdevé per moments un ritual. Depois do silêncio és la funció més personal de la directora, la més planera dramàticament si es vol, i, a la fi, un testimoni dels mals d’un colonialisme inhumà que fa posar la pell de gallina.