Cròniques que colpeixen

L’impossible és el mot amb què Tiago Rodrigues designa l’espai geogràfic indefinible però real on s'internen els treballadors de les organitzacions humanitàries. Un espai oposat al possible, que és aquell d’on en provenen i on retornen al finalitzar cada missió i és l’espai on vivim els habitants del Primer Món.

El director portuguès es va preguntar qui eren aquestes persones que fan de la solidaritat internacional una dedicació. Es va preguntar per què ho feien, com ho feien i de quina manera afectava les seves vides. La resposta la va trobar en un munt d’entrevistes amb aquests professionals, ben sorpresos que algú volgués fer una obra de teatre a partir de les seves experiències i vivències. I això –i res més que això– és aquesta funció d’En la mesura de l’impossible, on l’actriu i traductora Cristina Genebat es gradua en la direcció teatral.

Un espectacle que el mateix Rodrigues va dirigir amb la Comédie de Ginebra i que vàrem veure al festival de Temporada Alta del 2024. Una proposta compromesa de teatre documental que aleshores ens va semblar massa freda. "Són relats colpidors en el seu contingut però menys en el recitat, que es fa des del fred distanciament que mana en el teatre europeu d’última fornada, tot fugint de les emocions o destil·lant-les", vaig escriure. La proposta de Cristina Genebat embolcalla de més calidesa la funció i la dotant d’un alè poètic. Tot i que dramatúrgicament funcioni igual, és a dir, com un encadenat de relats viscuts al llarg de quasi dues hores, a través de les veus de dues actrius i dos actors (Joan Amargós, Marcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats), la directora posa l’accent en un espai sonor de cançons i sons delicats, ben oposat a la duresa de la percussió d’una bateria que manava en el cas de Rodrigues, i, lògicament, en la locució dels intèrprets que ens acosten l’horror i la solidaritat sense morbositat i amb sentiment. Un recull d’anècdotes que ens deixa clar que aquesta feina –perquè és una feina, com bé diu una de les cooperants– té un component addictiu i marca les seves relacions amb el món possible.

Bon debut de Genebat per una exquisida direcció dels intèrprets, no tant per la disposició d'un espai escènic amb pantalles i un plurilingüisme perfectament prescindibles. En conjunt, una interessant proposta d’aires periodístics que colpeix, però no acaba d'emocionar.